Només cal obrir qualsevol xarxa social. Són allà, els trobam pertot arreu: són joves (principalment blancs, amb pectorals brillants i cabells petrificats) que asseguren haver “despertat”, haver sortit de la “matrix” i haver deixat de ser assalariats “mediocres”. Presumeixen de cotxes de luxe, rellotges cars, cossos musculats, mansions i comptes bancaris suposadament inflats. Afirmen que tenen la clau (el secret) perquè qualsevol plebeu pugui arribar a ser com ells. Aquesta mena de mentoria entre “joves clònics en els seus objectius i en la forma d’aconseguir-los”, com diu el tuitaire Dani Méndez, la podríem anomenar broaching (el coaching dels bros).

El missatge és bastant poc innovador pel que fa al contingut: si ets un trist mileurista amb una fucking panxa que només lliga amb lletges, ets un fracassat. Els continguts que comparteixen a les xarxes socials (molts dels quals estan disponibles gratuïtament i serveixen per publicitar clubs, tallers i col·laboracions de fins a milers d’euros) repeteixen fins a l’avorriment el mateix: canvia el mindset, inverteix temps i diners en el teu creixement personal, cultiva el cos i no perdis el temps en relacions de poc valor. Tothom, per molt que vengui de la classe més baixa de la societat, té el potencial de superar-se a si mateix i convertir-se en milionari.

Però açò ja ens ho ha anat dient el discurs mainstream de tota la vida, amb pel·lícules sobre el somni americà i escudelles de baix cost amb frases motivadores. Sembla la mateixa cantarella de sempre, però amb esteroides. Amb tot, per què continua venent un missatge tan gastat?

La clau potser és la manera com aquest discurs s’adapta a la conjuntura actual: en una societat en què la superació individual s’ha naturalitzat com a sentit comú, la culpabilització personal pel fet de no assolir l’èxit s’ha convertit en un pilar ideològic. La creença que si volem ser feliços ens hi hem d’esforçar se’ns ha tatuat en l’inconscient col·lectiu, i s’ha sabut adaptar estratègicament al gust del consumidor. Això no és només cosa del broaching: és el mateix que transmeten (per bé que amb paraules diferents) algunes persones amb bates blanques, túniques orgàniques veganes i vestits fets a mida.

Dins d’aquest corrent que ens empeny a agafar les regnes de la nostra vida, a aixecar-nos prest, a menjar x aliment o a adquirir x hàbit per tenir èxit i ser felices, riques o conscients (i que ens instal·la dins el cervell la idea que si no ho feim és perquè no volem), el broaching apareix com un altre còctel problemàtic. Aquí es mesclen la psicologia evolutiva, la masculinitat tòxica i la lògica capitalista en una recepta que reprodueix violències sota l’aparença de consells motivacionals. Eva Illouz i Edgar Cabanas ho exposen magistralment a Happycracia: lluny de ser innocent, tota aquesta maquinària de la felicitat és productora i reproductora de violències estructurals.

En el cas del broaching, pràctiques com aixecar-se a les cinc del matí per fer burpees, fer discursos en veu alta al metro, prendre cafè en llocs luxosos per fer networking i altres extravagàncies similars formen part de la fórmula d’hiperproductivitat buida del “si vols, pots”. Aquesta proposta és cega a la desigualtat estructural i insisteix que només has de “ser la teva millor versió” per “guanyar el primer milió”, però sense aportar una relació lògica entre la primera idea i la segona. I alerta: no parlam de “quatre ridículs” que fan el so i ballen tots sols: aquests bros ja són el model aspiracional de tota una subcultura masculina amb milions de seguidors arreu del món.

El nou heroi contemporani que exalta el món del broaching té ingredients que, per més que es maquillin amb discursos de “creixement personal”, fan olor de ranci. No és només l’odi de classe, que converteix les vides obreres en fracassos individuals: també hi ha la grassofòbia i el capacitisme, disfressats de “disciplina” i “hàbits saludables”.

A la narrativa de superació individualista s’hi suma la nostàlgia d’un passat imaginari en què els homes no eren el “sexe dèbil” i podien proveir les seves famílies. Davall la pell de be de la superació personal, el llop apel·la a les inseguretats i frustracions de no complir amb els mandats de gènere masculí, i defensa amb insistència la figura dels “homes de ver”, en contraposició amb els “beta” o “fracassats”, que no lideren ni s’imposen.

El broaching alimenta un relat en què els homes blancs heterosexuals són les veritables víctimes d’un món en què les feministes, la ideologia de gènere, la teoria queer i la migració els han arrabassat el lloc de poder i els han castrat, sempre amb la complicitat de l’Estat. Darrere d’aquest discurs s’infiltren l’antifeminisme, el racisme i l’homofòbia, i s’alimenta un sentiment de pèrdua de drets, visibilitat i privilegis que, una vegada més, té ben poca cosa d’innovador.

El model de masculinitat que proposen molts brogurús anhela una regressió a certs “valors tradicionals”. En aquest esquema, les dones només són desitjables si encaixen en un motlle de feminitat submisa, heterosexual i monògama, i s’aplica la llei de “l’oferta i la demanda” a la sexualitat i els cossos. Amb la puntuació i el bodycount, les dones han de demostrar el seu “valor de mercat” per ser “adquirides” i esdevenir una “bona inversió”. Fins i tot hi ha manuals de comportament, redactats per homes que descriuen les nòvies ideals, fet que recorda tristament el Manual de la buena esposa que circulava en les dècades fosques del franquisme. La idea és mostrar com a desitjables les dones que es reivindiquen com a “femenines” i no “feministes”, i alimentar la creença que les idees progressistes sobre la vida de les dones són un frau.

El que realment preocupa de tot açò és que, en lloc de ser percebudes com a amenaces contraculturals o reaccionàries, aquestes idees (que són velles, però han adquirit formes noves) continuen estant totalment normalitzades. El discurs bro més exacerbat ja no habita només en els racons foscos de fòrums i pòdcasts, sinó que impregna senats, comitès empresarials, aules i taules familiars. I és que tota la quotidianitat i el funcionament de la nostra societat el sustenten i l’alimenten.

Si el vesí del cinquè, un cambrer de tota la vida, sent que el seu fill diu que prioritzarà el creixement personal, cultivarà el seu cos i estudiarà com funciona la borsa per aconseguir luxes i formar una família amb una al·lota tranquil·la i poc problemàtica, probablement se’n sentirà orgullós. Dubt que sospiti que al seu fill li estan rentant el cervell i li estan robant els diners des d’estructures de Ponzi, on un grapat d’autoproclamats gurús es lucren dient-li que el seu pare (i tota la classe obrera per antonomàsia) és una merda, i que el millor que li podria passar és no assemblar-s’hi en absolut.

Però el broaching no sorgeix del no-res. Si tants joves compren aquesta fantasia de control i èxit, és perquè el context socioeconòmic li ha facilitat les coses. Al cap i a la fi, els bros, com a arquetip de la normativitat cisheteropatriarcal, no són més que una mostra de la cooptació de la ràbia i la frustració de la joventut treballadora. Com que les aspiracions clàssiques atribuïdes a la classe mitjana (tenir una casa, una família i una estabilitat) s’han convertit en horitzons inabastables, és fàcil entendre per què els joves recorren a discursos que els prometen una drecera exprés: és que l’itinerari tradicional fa aigües pertot arreu.

A Espanya, segons dades de l’Observatori d’Emancipació del Consell de la Joventut, el 2023 només el 17% dels joves havia aconseguit emancipar-se, i ho havien fet quan rondaven la trentena. Amb salaris de 1.050 euros al mes i lloguers que s’aproximen als 968 euros de mitjana, els joves que volen viure tots sols han de destinar el 92,1% dels ingressos només al lloguer. I açò, segons una enquesta nacional que parla de “mitjanes”: ja sabem que la desigualtat s’acarnissa amb col·lectius històricament minimitzats, que no surten als informes estatals. La veritat és que, “de mitjana”, la situació és desoladora.

Però és que, a més de la crisi socioeconòmica, som davant d’una situació que va més enllà (o més cap aquí). Hi ha qui diu que vivim un col·lapse de les idees que sustentaven el nostre imaginari sobre el futur, tant individual com col·lectiu. La nostra és una “condició pòstuma”, com diu Marina Garcés, perquè vivim en el temps en què tot s’acaba. La idea de progrés s’ha esgotat, igual que els recursos hídrics, l’aire net, la biodiversitat i els combustibles fòssils.

La catàstrofe i la guerra ens trepitgen els talons, i la incertesa ens desdibuixa les idees de futur. Tot sembla estar agafat amb pinces i a punt d’esfondrar-se. La ficció de control sobre les nostres vides, segons les fórmules clàssiques, també està en crisi. I arribats a aquest punt, entre moltes altres opcions, hi ha dos camins: qüestionar l’estructura des d’una mirada transformadora que la posi en escac, o inflar amb anabolitzants les fórmules i vendre la fantasia que aquest control no només és possible, sinó que és individual.

I què feim amb tot açò? Cap a on anam? Quants de burpees fan falta?

El broaching, en aquest context de crisi estructural, es presenta com un miratge que promet solucions fàcils a problemes profunds i col·lectius. Però, en lloc de proposar respostes veritablement transformadores, el que fa és redoblar l’aposta per les mateixes dinàmiques que ens han portat a la precarietat i a l’esgotament. En lloc de qüestionar la desigualtat, reforça la lògica competitiva i mercantilista.

El més preocupant no és només que el broaching existeixi, sinó que hi hagi tantíssims joves i fillets disposats a comprar aquest discurs. La crítica des d’alguns sectors de l’esquerra cultureta ha caigut massa vegades en la burla i la creació de mems. Ens hem acostumat a ridiculitzar els bros com si fossin un fenomen aliè, tal vegada per allò de “com més ximples són ells, més llestos som nosaltres”. Açò, a més de ser mentida, reforça la noció que el broaching és només un problema dels que perden els diners i la salut mental en mentories, criptomonedes, productes financers descentralitzats o apostes amb el mòbil. Mentre ho continuem veient com un problema “seu” i no “nostre”, perpetuarem la mateixa lògica individualista que criticam. Aquesta lògica és la que fa que hi hagi tants de joves que cerquen un sentiment de pertinença entre la brotherhood filofeixista: no es neix bro, s’arriba a ser-ho.

Cal que ens fem càrrec, col·lectivament, del desmantellament de la positivitat tòxica, que ens culpa per no assolir les fites que el mateix sistema fa inabastables i ens condemna a la precarietat. Hem de ser conscients del paper que tenim, tant a escala personal com col·lectiva, en la reproducció de la meritocràcia i la narrativa de l’èxit i el fracàs. A les aules, a casa, als bars…

Hem d’insistir en la idea que volem recuperar del passat la memòria de les resistències (de les feministes, de les dissidències, de les obreres, de les del sud global, de les racialitzades i migrants, de totes les “altres”), i no enaltir els deliris del feudalisme masclista, classista i racista. No podem perdre de vista que la nostàlgia del passat imaginari serveix els interessos de les dretes globals, que es continuen escolant per totes les escletxes de l’exasperació.

No ens podem quedar en la queixa, el retret o la crítica superficial. Tal vegada val la pena centrar l’energia a convèncer i convèncer-nos que podem continuar dibuixant horitzons vivibles i deixar de banda el mantra fàcil de “tanmateix, el món s’acaba”. Necessitam un contradiscurs fort i atractiu que faci front a l’alienació llibertària del machomen de lambo i crypto. Ens falta branding.

Estic convençuda que ens toca aferrar-nos amb dents i ungles a l’esperança com a trinxera, com a forma de resistència, tot i que la quotidianitat ens ho posi difícil. Hem d’imaginar i construir futurs en què les vides dignes no siguin un privilegi, sinó un dret compartit. Fer pedagogia del que és comú, de les xarxes que sostenen i reparen el que el sistema trenca diàriament; apel·lar a un món on l’energia es posa en comú perquè les vesines tenguin menjar calent a la taula, no perquè ens tenguin enveja.