​7 de gener de 2026, les xarxes socials s’omplen de mems amb una proclama curiosa i bastant repetida: es diu que el “període de prova” d’una setmana d’aquest nou any no agrada, i es demana cancel·lar la subscripció. No és gaire estrany, atès que només tres dies després d’iniciar l’any Donald Trump ha segrestat Nicolás Maduro i ha fet saltar pels aires (una vegada més) un equilibri mundial cada cop més fràgil, alhora que les dinàmiques internes del gran imperi d’Occident l’aboquen més i més al cisma social. Els dies 7 i 24 de gener de 2026, la policia migratòria dels Estats Units, l’ICE (U.S. Immigration and Customs Enforcement), assassina a sang freda Renee Good i Alex Pretti, dues persones de Minneapolis que intentaven protegir els seus vesins i vesines de l’assetjament a mans de la que no poques persones anomenen ja “la Gestapo de Trump”.

​El segon mandat del far de l’extrema dreta mundial als Estats Units ha esdevingut (encara més que el primer) un regnat de terror tant dins com fora de les seves fronteres. A fora, el genocidi d’Israel contra el poble palestí ha mostrat la impunitat d’aquest nou ordre mundial que desenvolupa la cara més fosca del neoliberalisme, i Trump (guardià protector del sionisme) no ha dubtat tampoc a amenaçar altres governs d’esquerres, com els de Cuba o Mèxic. I més a prop de ca nostra: el mandatari dels Estats Units també ha centrat el punt de mira en territoris com Groenlàndia, que pertany a Dinamarca, país que forma part de la Unió Europea. Altres noms de l’esfera mundial, com ara Javier Milei, Viktor Orbán, Jair Bolsonaro, Marine Le Pen o Giorgia Meloni, sota la protecció del mateix Trump, donen fe de la força de l’onada reaccionària.

​Un dels punts forts d’aquesta onada és la seva força en la batalla cultural contemporània. L’atac intern indiscriminat contra la població migrant no és una casualitat: les extremes dretes actuals es configuren entorn d’un fort component identitari, basat en l’eterna dicotomia entre el “jo” i “l’altre”. D’aquesta manera, l’home blanc i cisheterosexual pren possessió de la seva “gran pàtria”, i deixa fora d’aquesta construcció nacional tot el que no és com ell. El Make America Great Again de Trump (lema recuperat dels anys de Ronald Reagan) encapsula aquesta ideologia. Qui farà Amèrica gran una altra vegada serà qui se sent autoritzat a col·locar-se al lloc més alt de la piràmide social, i ho farà expulsant del “seu” territori tothom que consideri que no hi pertany, com ara la població migrant, terroritzada pels esquadrons de l’ICE.

​Aquesta batalla cultural es juga en molts de fronts. Vegem-ne alguns exemples recents que han estat notícia. Just dues hores després de començar l’any (hora espanyola, a les dues de la matinada del primer de gener), s’estrenava el capítol final de la cinquena temporada de Stranger Things, amb el qual acabava definitivament un dels fenòmens audiovisuals més grans d’aquest segle. Poc abans, el 26 de desembre, s’havien estrenat els capítols del 5, 6, 7 i 8 de la temporada, i aquest últim ha estat el que ha tingut una puntuació més baixa al popular web IMDb. Què ha passat? Dues coses.

​En primer lloc, Will Byers, un dels principals protagonistes de la sèrie, va sortir de l’armari com a al·lot homosexual davant de tothom que, juntament amb ell, es preparava per a la batalla final: la seva família, les seves amistats més properes i, fins i tot, algunes persones que li eren relativament desconegudes. L’orientació sexual d’en Will era sabuda des de feia temps pels espectadors, especialment des de la quarta temporada, en què es veia de manera evident que estava enamorat del seu millor amic, en Mike. I la reacció d’una part molt important de l’audiència va ser furibunda. Per què just en aquell moment? Molt senzill: per primera vegada en la sèrie, la identitat d’en Will no era un fet secundari, sinó que es posava just al centre de la història, un salt qualitatiu que no va agradar gens a part del públic mainstream.

​D’altra banda, el capítol recupera la figura de la Kali, una al·lota racialitzada que havia tingut una aparició puntual en la segona temporada i que no havia tornat a deixar-se veure fins aquell moment. Hi va haver molt de revolt per la seva reaparició, que es qualificà d’innecessària. En aquest cas, però, es repeteix el mateix patró: una persona no normativa deixa el lloc secundari i es col·loca al centre de la trama. Tant la seva situació com la d’en Will foren confrontades amb arguments suposadament neutres, dient que simplement les seves històries no encaixaven amb la narrativa, però és evident que l’homofòbia i el racisme tenen moltes coses a dir en les crítiques tan enfrontades que rebé aquest episodi en concret.

​Mirem també els premis més importants de la indústria musical i cinematogràfica dels Estats Units, els Grammy i els Oscars, respectivament. En la música, el cantant porto-riqueny Bad Bunny acaba de guanyar el guardó a millor àlbum de l’any 2025 amb Debí tirar más fotos. És la primera vegada en la història que un àlbum interpretat íntegrament en espanyol aconsegueix aquest reconeixement. En la cerimònia de lliurament, tant ell com altres figures de la indústria van pronunciardiscursos de marcat caràcter polític, i van denunciar la deriva autoritària de Trump mitjançant el règim de terror executat a través de l’ICE. Com a joia de la corona, Bad Bunny també ha estat protagonista de l’acte musical intermedi de la Superbowl, transformat en una enorme celebració política de la cultura llatina i de la pluralitat humana en general. Respecte dels Oscars, el 22 de gener es van anunciar les nominacions de la gala de 2026. Tots els titulars estan d’acord a assenyalar un rècord històric: Sinners ha batut la marca de pel·lícula més nominada de tota la història dels premis, amb 16 candidatures a l’estatueta. Mescla entre drama històric i terror vampíric, és una història protagonitzada per persones racialitzades, amb un rerefons clarament polític, igual que Black Panther, anterior obra del mateix director, Ryan Coogler, la qualja tingué també molt de ressò en els premis de l’Acadèmia de Hollywood.

Podem posar els darrers exemples, i crec que és important anar-los a cercar més a prop de casa. Fa poc va saltar una polèmica molt sonada en el món cultural espanyol: l’escriptor David Uclés, autor del fenomen editorial La península de las casas vacías (2024), es retirava d’unes jornades de debat sobre la Guerra Civil organitzades per Arturo Pérez-Reverte i Jesús Vigorra. Es justificà explicant que en el cartell hauria compartit presència amb persones com José María Aznar o Iván Espinosa de los Monteros, a més d’estar en desacord amb l’enfocament equidistant que deixava entreveure el títol de l’acte. Això desencadenà una ferotge reacció del capità pollatriste, molt conegut per les seves idees reaccionàries, que dedicà nombrosos improperis a Uclés i fins i tot va posar Pablo Iglesias (comodí habitual) enmig de tot plegat.

La guerra de 1936-1939 i la posterior dictadura franquista són encara, en ple segle XXI, un element de contínua batalla i representació cultural al nostre país. Les artssempre hi han tingut molt a dir, i han reflectit el conflicte des de prismes i punts de vista molt variats. Fins i tot una figura de renom internacional com el director de cinema Guillermo del Toro l’ha tractat dues vegades en els seus mons de terror i realisme màgic, a través dels films El espinazo del diablo (2001) i El laberinto del fauno (2006). I just a ca nostra, l’escriptora Maite Salord observà com s’havia viscut el conflicte a les Illes Balears en la novel·la L’alè de les cendres (2014). La lectura que es fa d’esdeveniments com la Guerra Civil espanyola mai no és neutra. És per això que actualment, en un ordre mundial dominat per una conflictivitat cada vegada més gran, no ens podem despenjar ni un minut de fronts com aquest.

Les noves extremes dretes tenen molt clar el seu posicionament en el model social, tant a escala global com a Espanya en particular. Saben quina és la societat que volen, en quins “valors” està fonamentada, quin és el sistema econòmic per fer-la funcionar, i quin és el subjecte social preponderant. Els moviments que ens oposam al sistema que volen perpetuar hem quedat orfes d’una gran narrativa de transformació, revolució i esperança des de l’esfondrament del Mur de Berlín (1991) i el triomf definiu del neoliberalisme en l’era de Reagan i Margaret Thatcher, que Fukuyama anomenà “el final de la història” en el seu popular assaig de 1994. 

Si hi ha una cosa que ens aporta la cultura, però, és la capacitat de llegir el món que ens envolta i aprofitar-la per a dos usos. En primer lloc, denunciar perills potencials de les derives autoritàries imaginant situacions distòpiques com a resultat de les injustícies que es comenten (clàssics literaris com 1984, Un món feliç, Fahrenheit 451 o El conte de la serventa en són bons exemples). En segon lloc, imaginar nous escenaris i formes de resistència, com ho va fer fa molt pocs anys l’exministre de finances grec Yanis Varoufakis en la seva obra de ficció especulativa Otra realidad (2021), o en el seu moment la cèlebre Ursula K. Le Guin a El nom del món és bosc (1972) i Els desposseïts(1974).

​La ficció no ens aportarà una solució màgica, però la batalla cultural és una lluita que no podem deixar de banda ni un segon. El neofeixisme que guaita sota el capitalisme de plataformes i les noves extremes dretes ho ha entès perfectament, i lliurar aquesta guerra en tots els fronts, incloent-hi (amb molt d’èxit) les xarxes digitals, que avui en dia ens condicionen indefugiblement l’existència. El seu relat està perfectament orquestrat, i esdeveniments com els que marquen aquest inici d’any tan convuls ens impulsen a alimentar de totes les formes possibles una maquinària de resistència que hi pugui fer front. Analitzar, denunciar i reimaginar són accions que se situen en l’imaginari simbòlic de la cultura, però que són completament necessàries. Ens podem quedar, en definitiva, amb un titular que deixà David Uclés en una entrevista publicadael 6 de febrer a InfoLibre, en referència a la seva última novel·la, La ciudad de las luces muertas (2026): “Crec en el poder de l’art per generar aquesta esperança tan necessària en temps obscurs”.