L’accessibilitat i el dret a l’avortament segueixen sent un tema de debat públic 40 anys després de l’inici de la seva despenalització a l’Estat espanyol. En efecte, la regulació de les interrupcions voluntàries de l’embaràs (IVE) és d’àmbit estatal, tot i que cada comunitat autònoma s’encarrega d’adaptar-la a la seva planificació de serveis. Aquest és un dels motius que generen desigualtat, ja que no es garanteixen les mateixes oportunitats a cada territori.

Trobam llocs on el servei és concertat i només es pot avortar en clíniques privades; a altres llocs, en canvi, el mètode farmacològic és inexistent. Fins i tot varia la disponibilitat clínica per avortar fins a la setmana 14 o 22 de gestació. “A les Balears, la majoria d’IVE o ILE es fan als centres públics, som una excepció dins l’Estat espanyol. En canvi, fora de les Balears es fan moltes interrupcions en centres privats”, explica la ginecòloga Maria Josep Gibert. 

La planificació de les IVE a les Balears estableix un concert encobert amb clíniques especialitzades privades. “Una manera de fer aquesta combinació publicoprivada ha estat incorporar el mètode farmacològic. El farmacològic és un mètode de molt baixa complexitat i necessitat de formació”, explica Sílvia Aldavert, directora de l’ADSiR. Per la seva banda, consellera de Salut, Manuela García, ha afirmat, recentment, que “no hi ha cap necessitat d’establir un concert ni un conveni amb la sanitat privada: les dones que hi acuden ho fan perquè ho han decidit de forma lliure i voluntària”. 

Així mateix, les dades del darrer informe del Servei de Vigilància en Salut Pública manifesten que els hospitals públics es decanten pel mètode farmacològic, que és més senzill, requereix menys formació especialitzada i és més barat que una intervenció quirúrgica.  En aquest sentit, cal tenir en compte que un dels problemes d’incloure aquesta prestació al catàleg de la xarxa pública ha estat la falta de professionals formats per fer la intervenció: “quan el 2010 s’incorporà la gratuïtat, dins de la xarxa pública d’arreu de l’Estat no hi havia professionals experts per fer avortaments”, afegeix Aldevert. 

Opcionalitat davant la preferència

Els dos mètodes per avortar, segons la llei, són iguals, i elegir-ne un o altre hauria de ser una decisió personal. Amb tot, si observam les dades de la Direcció General de Salut Pública referents a l’any 2024, hi veurem una tendència, o reticència, a prioritzar el mètode farmacològic al quirúrgic. De les 3.317 IVE fetes en centres de les Balears l’any 2024, el 77% foren amb el mètode d’intervenció químic (2.539) i el 23%, amb el quirúrgic (764). 

Aquesta tendència també apareix si observam el gràfic següent. Tot i que l’informe no indica les xifres exactes, podem comprovar, en el gràfic que han elaborat, com als centres públics quasi el 100% d’intervencions es fan per mètode químic. Així mateix, s’observa que la línia de casos registrats a la pública d’intervencions quirúrgiques frega el 0%. D’altra banda, les dades dels centres de titularitat privada mostren un poc més del 60% d’intervencions amb mètode quirúrgic i quasi el 40% amb el mètode químic.

 IVE realitzades en centres de les Illes Balears. Mètode d’intervenció segons titularitat del centre (elaboració CAIB)

Destaca també el fet que, així com en la privada augmenten les intervencions del mètode químic i disminueix l’ús del quirúrgic, a la xarxa pública les xifres es mantenen estables durant tota la dècada. Per tant, tot i que la majoria d’intervencions es fan amb el mètode químic, això no indica que la preferència de la dona sigui aquesta, ja que les dades d’intervencions en centres públics evidencien una reticència a l’ús de mètodes instrumentals. 

En aquest sentit, Aldevert i l’entitat denuncien que no es garanteix la igualtat a l’hora de triar el mètode. Les professionals hi coincideixen: “Els centres públics només fan intervencions farmacològiques. No és un tema de falta de recursos, sinó que hi ha reticències a fer intervencions quirúrgiques per part dels ginecòlegs, perquè no plantegen problemes i les dones veuen els seus drets assolits”, detalla Gibert. Des d’un punt de vista més personal, María del Carmen Martínez, comare de l’Hospital Mateu Orfila, defensa que s’hauria d’oferir el mètode quirúrgic a tota la xarxa pública. “Com a dona i no com a professional, pens que no ens hauríem de desplaçar per una cosa que és un dret”, concreta.

Quan es demana per aquesta dicotomia a la Direcció General, d’on sorgeix l’informe analitzat, diuen que “aquesta resposta només la poden donar des de cada un dels centres”, en paraules de M. Magdalena Salom, metgessa, epidemiòloga i cap de secció de Malalties Transmissibles.

No reconèixer la insularitat

El problema s’agreuja si tenim en compte que a Menorca i a les Pitiüses no hi trobam clíniques privades especialitzades, perquè són totes a Palma. Les xifres reflecteixen com la desigualtat s’entén a les illes. Del total de les IVE fetes en centres de les Balears a persones residents (3.282), el 62,3% han estat en centres públics i un 37,7% en centres privats. Per illa, així com a Mallorca la pública i la privada estan igualades, a Menorca i a les Pitiüses, la pública supera el 90% d’IVE. Es tracta d’un desequilibri permanent en el temps, d’acord amb les dades. 

El servei d’IB-SALUT de les Pitiüses celebra i atribueix aquestes dades a la bona coordinació entre l’atenció primària i l’especialitzada. “Hi ha una gran interrelació entre el servei de ginecologia i obstetrícia de l’hospital Can Misses i la Unitat d’Atenció a la Dona, que pertany a l’atenció primària. Aquesta unitat és la que absorbeix inicialment la petició de les IVE i gestiona el procés, que en la gran majoria sol ser per mètode farmacològic”, indiquen. Pel que fa als casos que sol·liciten el mètode quirúrgic, confirmen que es poden fer al mateix hospital. “Hi ha molt pocs casos en què la intervenció es faci a través de mètodes quirúrgics, i es fan normalment a l’hospital Can Misses”, precisen.

Aldevert fa l’incís que les dades també poden tenir una lectura esbiaixada, ja que un 90% d’IVE farmacològiques no vol dir que sigui la voluntat real de tothom. “No és que les dones triïn el mètode farmacològic: és que no tenen gaire més opció, en la majoria de casos”, insisteix. 

No és que les dones triïn el mètode farmacològic: és que no tenen gaire més opció, en la majoria de casos.

És el cas de Menorca. Tot i que el circuit és el mateix, les dones que volen avortar a l’illa només tenen una opció. La dona que decideix avortar voluntàriament ha de demanar cita amb la comare, la qual, després d’una primera visita, la deriva a l’Hospital Mateu Orfila, en cas de triar el mètode farmacològic, l’únic mètode que es fa en aquest hospital, ha confirmat l’IB-SALUT de Menorca. En canvi, si la dona decideix optar pel mètode quirúrgic, és ella qui ha de contactar amb les clíniques especialitzades. “Si la persona decideix optar d’entrada per un mètode quirúrgic, ha de contactar directament amb un dels centres concertats de les Balears i demanar cita”, especifiquen. Així mateix, si una dona ha triat sotmetre’s a una IVE seguint el mètode farmacològic i aquest fracassa, sobretot pel que fa a casos en què la gestió és superior a les nou setmanes, l’hospital menorquí acaba el procediment mitjançant una intervenció quirúrgica. Es tracta de l’anomenat mètode combinat.

Pel que fa a les despeses, en cas d’acudir a una clínica privada, la prestació del servei és gratuïta, però el cost del desplaçament va a compte propi. “La prestació, evidentment, és gratuïta, però el viatge i l’estada els ha de pagar la persona, perquè és ella que tria el mètode; podria elegir el mètode que li ofereix l’hospital, però en tria un altre”, exposa la institució. En aquest sentit, l’IB-SALUT destaca que són molt poques les dones opten per aquesta opció.

Tenir possibles: quan el dret no és garantit 

Si contextualitzam les declaracions fetes pels diferents departaments de premsa insulars amb les dades públiques, identificam que, tot i que el 73,5% de les dones que varen avortar l’any 2024 treballaven, el grup més nombrós és el que té el graduat obligatori de secundària, amb un 35,8%. En aquesta mateixa línia, el 97% de les dones tenien estudis, però només un 19,3% eren d’estudis superiors. Per tant, podem pensar que el nivell d’ingressos i, en conseqüència, la capacitat econòmica que requereix costejar el procés, no és òptim. Tampoc no ho és l’edat, ja que les franges d’entre 20 i 34 anys sumen més del 60% dels casos. És per això que, segurament, la lliure elecció que celebren els organismes illencs està condicionada per aquests factors. 

Si tornam al percentatge de dones que avorten en centres públics o privats, segons l’illa de residència (gràfic 4), s’observa que allà on les oportunitats estan més igualades —a Mallorca— les xifres també ho estan; en canvi, a les altres illes, en què avortar en un centre privat implica desplaçar-se, la diferència és abismal. “El tema de les illes genera encara més discriminació i desigualtats per a les dones”, recorda Aldevert.

Una única raó: l’objecció de consciència

La negativa, o inacció, de les administracions pel que fa a avortar, així com en altres matèries que concerneixen els drets de les dones, s’ha vist reflectida a través d’obstacles i no tant com una confrontació visible. Gibert parlava d’una reticència dels professionals de la xarxa pública. Aldavert hi veu un objectiu polític i moral. “Un dels eixos dels acords de legislatura dels governs de les comunitats autònomes liderats per PP i Vox és aquest, i Vox és molt contundent”, diu.

A les Balears, com en altres territoris, l’objecció de consciència és un clar exemple de la falta de voluntat a practicar IVE. I també un tema de debat al Parlament. La reforma de la Llei de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l’embaràs, del 2023, disposa que és obligatori que cada comunitat tengui un registre d’objectors —una eina que permetria saber on hi ha falta de personal i aplicar mesures per poder oferir la prestació.

En el cas de les Balears, però, encara no s’ha fet. Així, el passat 21 d’octubre, tant la socialista Amanda Fernández com Sergio Rodríguez, de Vox —qui no va dubtar a anomenar-les “llistes negres de sanitaris objectors”—, varen demanar pel seu estat a la consellera. García va respondre que es troba en fase d’audiència prèvia: “actualment estam treballant en el decret que regula la creació i el funcionament del registre d’objectors de consciència”.