En l’imaginari col·lectiu dels illencs, hi ha una casa emblanquinada, un cel blau, una aigua transparent, una barca i una mar blava. En la realitat concreta dels menorquins, hi ha xàrters, turistes, estacionalitat precària i ara, també, la privatització de la mar. La paradoxa de viure en una illa i tenir vetat l’accés a l’aigua és cada vegada més a prop de convertir-se en realitat a Menorca. És que navegar és un privilegi de classe, fins i tot quan es viu envoltat d’aigua? És que el fet de tenir aigua pertot és una circumstància que només pot aprofitar qui ho pot pagar?

Fa uns mesos, l’Autoritat Portuària de Balears (APB), organisme que depèn directament del Ministeri de Transports de l’Estat, va anunciar la privatització de 57 amarraments situats al Moll de Ponent del port i la colàrsega de Maó. Poc després, es va anunciar la imminent privatització d’uns altres 135 amarraments situats a la riba sud, entre el Moll de Llevant i costa d’en Reynés. Segons denuncien els patrons afectats, la privatització ha suposat en alguns casos un augment de fins a tres vegades el valor anual de l’amarrament. “No podem fer front a una quota tan elevada: açò cerca garantir que només tenguin amarraments els que puguin pagar el que les empreses privades considerin, sense tenir en compte que el port és patrimoni de tothom, no només de qui el pot pagar”, assenyalen diversos afectats en diàleg amb Revista Posidònia.

La polèmica ha donat lloc a una onada de mobilitzacions i protestes liderades per l’associació Es Jonquet, que defensa un “port per a tothom”. Els amarradors denuncien manca de transparència en el procés, absència de diàleg previ i un canvi de rumb que, segons ells, transforma el port en un negoci orientat a grans eslores i megaiots. Tot i que al juny l’APB es va comprometre a aturar temporalment algunes concessions, el conflicte continua obert i el port de Maó s’ha convertit en símbol del xoc entre dos models de gestió: el públic, accessible i que preveu una dimensió social de la mar per als residents, i el privat, que promet eficiència però amenaça d’excloure la comunitat marinera local.

Privat o públic: dos models d’illa

En diàleg amb Revista Posidònia, Biel Macià, gestor de l’empresa que al juny va guanyar la licitació per a l’explotació privada del Moll de Ponent, Nex Port, ha negat tenir responsabilitat directa en l’augment de tarifes i ha assenyalat les administracions. “El preu de les tarifes és una qüestió reglada, i les aplicables als amarraments del Moll de Ponent són les mateixes que es van aprovar en el concurs de l’Autoritat Portuària de Balears”, ha destacat Macià. D’altra banda, segons assegura el gerent, Nex Port “va concórrer al concurs amb tarifes especialment assequibles per a embarcacions de fins a vuit metres d’eslora —les més comunes entre els residents—, precisament per garantir que poguessin continuar tenint un amarrament base”. Segons l’empresa, aquest aspecte va ser molt valorat per l’APB durant el procés.

Toni Seguí i Jaime Iza, tots dos mariners i membres de l’associació Es Jonquet, sostenen que la privatització dels amarraments implica necessàriament l’inici d’un procés que transformarà el port de Maó. “Si es continua amb aquest procés de privatització, el port de Maó es convertirà en un espai destinat únicament a la marina de xàrters i barques de passeig per a turistes. És una situació similar a la de l’habitatge: el model és una Menorca on només poden gaudir de la mar aquells que la poden pagar”, assenyalen. Segons afirmen, la decisió de fixar tarifes assequibles per a embarcacions de fins a vuit metres respon a un criteri “discrecional i capritxós”.

“Se suposa que tenir un veler de 8,5 metres et converteix en algú capaç de pagar diversos milers d’euros a l’any per un amarrament? És una bogeria. Molts haurem de vendre les barques”, assenyala Iza, que fa 22 anys que viu a l’X, un veler característic i reconegut de casc vermell metàl·lic que, per ara, està amarrat davant la costa d’en Reynés.

Per la seva banda, des de Nex Port reconeixen l’existència d’aquest procés de “gentrificació” dels ports de Menorca. Amb tot, consultats per aquest mitjà, responsabilitzen les administracions, tant balears (PortsIB) com estatals (Ports de l’Estat), d’aquesta situació. “Tot i que és cert que actualment el sector portuari i nàutic passa per una època convulsa en diversos aspectes, la veritat és que, des del nostre punt de vista, el problema de la privatització o de l’atorgament de concessions per part de l’Administració pública hauria de respondre a criteris professionals i no purament econòmics, com fins ara sembla que s’ha prioritzat, fet que ha duit a la conclusió que els ports en concessió són espais d’elit”, explica Biel Macià. El gestor de Nex Port assegura que les concessions dels amarraments s’han atorgat “a empreses o fons d’inversió que engloben molt més que la simple gestió d’amarraments”, cosa que, segons la seva anàlisi, repercuteix en l’encariment dels preus.

Cal esmentar que Nex Port forma part de Nex Group, un hòlding empresarial que “engloba molt més que la simple gestió d’amarraments”. Entre les seves activitats, la concessionària del moll de cala en Bosch es dedica al lloguer d’embarcacions per a ús turístic a través de la filial Nex Boats, i també al subministrament de combustible nàutic al port mitjançant la firma Nex Fuel. El grup també ofereix serveis de xàrter privat d’alt estànding. A més, segons consta al Registre Mercantil, l’empresa Urbanización Cala en Bosch, SA, també forma part del conglomerat i, segons el seu objecte social, es dedica a l’explotació d’activitats vinculades al litoral i l’entorn marí, així com a la parcel·lació, urbanització i construcció d’edificis.

Tolo Torres és patró d’una petita embarcació del port de Cala en Bosch. Segons explica, fa 30 anys que la firma Nex Port gestiona els amarraments del moll ciutadellenc i, segons ell, els resultats no podrien ser més deficients. “El tracte és pèssim i la gestió, encara pitjor, tot amb el beneplàcit de PortsIB. A més, no hi ha canals per resoldre dubtes ni consultes: ja hem denunciat diverses vegades PortsIB per la mala gestió”.

Segons ha pogut saber Revista Posidònia, enguany l’empresa ha acabat el contracte d’explotació dels amarraments. Una vegada acabada la cessió, PortsIB hauria de tornar a convocar una nova licitació, cosa que l’Associació Club Esportiu Cala en Bosch rebutja. “No volem que es continuï privatitzant la gestió del port esportiu i, abans que el Consell d’Administració de Ports aprovi els plecs del nou concurs per tornar a concedir els 276 amarraments i la benzinera del port, a principis de l’any que ve, reclamam que torni a la gestió directa. Volem un port públic”, han expressat des de l’associació.

Tolo Torres expressa la seva preocupació pel rumb que prenen els ports de gestió privada i assenyala que els preus actuals resulten “abusius i inassumibles per a la gent comuna”. Segons afirma, les decisions de PortsIB i dels “polítics de torn” expulsen els menorquins de la mar i obliden que els ports són béns públics. Per a Torres, el futur hauria de passar per una gestió directa i pública dels ports, que permeti recuperar-ne el caràcter social i cultural, i que eviti “les especulacions i els abusos que genera la privatització davant la manca de control de les autoritats competents”. Des del seu punt de vista, amb una bona gestió pública, “tot funcionaria molt millor”.