Són les vuit del matí de divendres 19 de desembre. Som a les portes de Nadal: temps de dinars i sopars familiars on abunda el menjar, de nadales i versos que celebren la vida i reforcen els vincles, dels tardeos i del bon vestir propi de les festes. Avui també és el darrer dia d’escola abans de les vacances per a infants i adolescents. Caminen cap a les aules sense saber que, per a algunes famílies, aquest pot ser també el darrer dia a casa. 

El barri del Fort de l’Eau s’ha despertat avui envoltat de vehicles policials, periodistes i manifestants. Estava previst executar el llançament per desnonar una família que fa tretze anys que viu al mateix habitatge. El motiu és clar: la propietat vol augmentar el preu del lloguer —i, per tant, especular amb un dret bàsic— i la família no pot assumir aquesta pujada. 

La família es troba en situació de risc i no disposa de recursos suficients per trobar una alternativa residencial digna dins dels terminis que imposen tant el jutjat com la propietat. El recorregut que els espera és el que ja coneixen massa famílies de l’illa: un cop exhaurit el termini, trasllat temporal a un hostal finançat per l’administració i, si durant aquest marge no apareix cap solució estable, la possibilitat real d’acabar al carrer. 

La situació de desigualtat que viu aquesta família no és un cas aïllat. Cada vegada més, els desajustos socials que es generen a la societat illenca tenen conseqüències devastadores sobre la vida de les persones. L’augment dels desnonaments i de les situacions de sensellarisme és una expressió directa d’aquest procés. Dins l’imaginari de Nadal també hem d’incloure gent dormint a seus del banc de l’Esplanada o de s’Arravaleta. 

Avui mateix, la propietat que amenaça deixar sense casa a la família, ha arribat a un acord amb l’advocada pel qual concedeix un termini de quinze dies hàbils perquè aquestes persones abandonin el seu domicili. Un gest que, lluny de resoldre el problema, només n’ajorna les conseqüències. El segon llançament està previst, doncs, per al dia 15 de gener: passar les festes i tornar a la càrrega. 

Davant aquesta situació, el barri del Fort de l’Eau no ha mirat cap a una altra banda. Veïns i veïnes, col·lectius socials i persones solidàries s’han organitzat per acompanyar la família i visibilitzar el conflicte. La presència de manifestants a les portes de l’habitatge no és només un acte de suport puntual, sinó una expressió de lluita col·lectiva davant una dinàmica que expulsa persones dels seus barris i normalitza la vulneració del dret a l’habitatge. La resposta veïnal evidencia que el desnonament no és un problema individual, sinó un conflicte social que interpel·la tota la ciutat. 

Això també posa en evidència les responsabilitats de les institucions públiques. L’Ajuntament de Maó, els serveis socials i el sistema judicial actuen sovint com a gestors de l’emergència, però no garanteixen una solució estructural. L’allotjament temporal en hostals no pot ser considerat una alternativa habitacional digna. La manca d’un parc públic d’habitatge suficient i de mesures efectives per frenar l’especulació converteixen l’administració en espectadora d’un problema que hauria d’afrontar amb decisió política. 

Augmenta la precarietat 

Segons el Ministeri d’Hisenda, la renda per càpita mitjana del municipi de Maó se situa entorn dels 30.000 euros anuals, la segona més alta de Menorca després de Sant Lluís. Aquesta xifra, però, és una mitjana que amaga desigualtats creixents. 

Una de les reflexions clau és la relació directa entre l’augment de la renda mitjana i l’increment dels desnonaments i de les persones en situació de carrer. Quan es tracta d’una mitjana, l’augment dels ingressos dels sectors més acomodats pot conviure —i de fet conviu— amb l’empobriment d’una part creixent de la població. 

Sembla que com més residents amb rendes altes arriben, més s’eixampla la distància social entre rics i pobres al llevant de l’illa. El preu de l’habitatge puja de manera indiscriminada, en un autèntic assalt a les condicions materials de vida de les classes treballadores. El mercat immobiliari circula sense fre i, mentrestant, molts propietaris acompanyen aquestes dinàmiques amb increments constants del preu del lloguer, expulsant veïns i veïnes dels seus barris i trencant el teixit social de Maó. 

Ni per Nadal ni mai 

Aquest desnonament, ajornat, però no aturat, és un símbol d’un model de ciutat que prioritza el rendiment econòmic per damunt de la vida quotidiana de les persones. No es tracta d’un cas excepcional ni inevitable, sinó del resultat de decisions polítiques i d’un mercat de l’habitatge profundament desregulat. 

Davant aquest escenari, cal una resposta col·lectiva i organitzada. Una de les vies que s’ha demostrat més eficaces per frenar els abusos i revertir la correlació de forces és l’organització de les llogateres. A Catalunya, la vaga de lloguers impulsada pel Sindicat de Llogateres ha esdevingut un precedent clau: una mobilització sostinguda que ha aconseguit una victòria espectacular contra la immobiliària de La Caixa, demostrant que plantar cara als grans propietaris no només és possible, sinó necessari. 

Experiències com aquesta assenyalen un camí també per a Maó i per al conjunt de Menorca: passar de la resistència individual a l’organització col·lectiva, reforçar el teixit veïnal i sindical, i exigir polítiques valentes que garanteixin el dret a l’habitatge. Perquè no és acceptable que, mentre uns celebren Nadal amb abundància, altres hagin de fer les maletes sense saber on dormiran l’endemà.