Per Andrea Florit Goñalons

Aquesta és la pregunta que ens planteja Jaume Perelló a l’article del diari Ara Balears, quan assenyala la hipocresia que rere l’argumentari de “defensa del patrimoni” amaga una acció més que desmesurada contra dues joves de Santa Maria del Camí. Les detingudes, de 28 anys, han estat emmanillades, exposades i acusades de pertinença a un grup criminal en un desplegament mediàtic i espectacularitzat. Segons els mitjans, el seu delicte és haver vandalitzat cinc façanes amb grafits antiturístics, amb l’agreujant que una de les pintades es va fer sobre un BIC (bé d’interès cultural).

No entraré en la qüestió de si és legítim o no vehicular una protesta amb evidents matisos d’incomoditat social a través de pintades. M’interessa més plantejar una altra pregunta per complementar totes les que ens ronden pel cap als mallorquins afectats pels excessos d’un model turístic que ens ofega.

La pregunta no és a qui protegeix la Guàrdia Civil, sinó quin missatge ens volen enviar a la ciutadania amb aquesta espectacularització i exposició dels fets. S’han criminalitzat dues activistes, però obviam que aquestes joves també són residents, treballadores i membres actives de la nostra comunitat. L’assenyalament recau, llavors, sobre les nostres pròpies veïnes.

L’acte de criminalitzar té una funció evident: separar del cos cívic algú que ha decidit reaccionar davant una incomoditat (en aquest cas, la massificació turística). El missatge des dels organismes de poder és clar: defensar una acció criminal et converteix, per extensió, en un criminal, i cap ciutadà no vol ser-ho. S’ha de ser molt valent o molt estúpid per voler entrar en la categoria de criminal. Els organismes de poder mallorquins envien un missatge de seguretat al turisme i als compradors de la terra: emprendrem accions contra tot allò que us pugui incomodar, fins i tot si això passa per reduir a l’estatus de marginal la nostra ciutadania. I, de retruc, un missatge als illencs: els actes de protesta que superin la manifestació pacífica seran durament castigats i vosaltres, privats del vostre estatus funcional. Em vol sonar d’alguna cosa, i us assegur que no sol tenir un final feliç. 

Rere això, l’argument fal·laç de sempre: vivim del turisme, no podem posar en risc el nostre model econòmic. El que no es diu és que preservar l’economia mai ha estat reduir-la a un model. Deixem de confondre economia amb capitalisme financer salvatge. (Si ho dubtau,podeu trobar l’explicació fent una cerca ràpida a Google o obrint el manual de tercer d’ESO dels vostres fills.) De fet, deixeu-me apuntar que cada vegada que un visitant lloga o compra en comptes d’anar a un hotel, l’únic benefici que deixa a les Illes és per a un tal Roig, que és qui proporciona els queviures i els berenars de tota la setmana. A veure si ara farem creure als hostalers que els visitants sortiran a sopar més d’un dia per setmana. 

Fa pocs dies, un regidor de Bunyola va rebre insults homòfobs al crit de “ves a mamar-la a Espanya, roig de merda” i atacs amb pirotècnia. Jo no he vist les persones que insulten i amenacen d’atacar un ciutadà entrar emmanillades als jutjats de Palma. Perdonau, però quan la doble vara de mesurar està tan polaritzada estam parlant de cinisme i hipocresia.

Podem sortir al carrer amb la por al cos, però una pintada fa massa lleig. Podem patir ansietat perquè no arribam a final de mes, però la immobiliària que ha convertit les teves possibilitats d’habitatge en un ressort per a expats ha d’estar protegida.

Per ventura, amb un poc de sort, si tens bona presència i domines idiomes, et donarà feina perquè puguis viure una temporada al seu soterrani. Això sí, d’octubre a maig, que després en farem un celler. Ja ho saps, s’ha de treure profit del patrimoni; si no, malaguanyat! 

El missatge és clar: el model territorial ressort de les Illes (que no el turisme) no es toca. Sembla ser que qüestionar-lo ens convertirà, per extensió, en criminals. Ara que ens queda clara la sacralitat d’aquest model econòmic, us convid a reflexionar sobre sota quines formes d’estat es criminalitza així la dissidència, mentre que es tolera una dosi de violència suficient per salvaguardar l’ordre. 

Situar-nos en aquesta cruïlla entre el respecte a la legalitat i el patrimoni i els nostres drets com a ciutadans, o la innocència de les nostres veïnes davant una acció —que és possiblement l’acte de protesta més antic de la història—, és una forma de violència quotidiana. 

Les accions legals empreses contra les dues joves són una crida a la desmobilització i a l’autocensura: ningú vol sortir del moralisme d’un fet reprovable —pintar façanes— per pensar en les implicacions socials que això suposa. Posicionar-se implica córrer el risc de ser assenyalat per un corpus social que no sabem ben bé de quin peu calça ni què prioritzarà. I aquest, amigues meves, és un dels recursos més antics que té el poder per limitar els nostres drets com a ciutadans.