Pau Obrador per Revista Posidònia

Per Sant Jaume es respirava eufòria pels carrers des Castell, no només pels efectes de la pomada, sinó també pels resultats inesperats del dia 23 de juliol. Contra tot pronòstic, els ciutadans van aturar el feixisme amb el seu vot, ja en temps de descompte. Tanmateix, és molt probable que l’eufòria duri poc. Les possibilitats que Pedro Sánchez i Carles Puigdemont es posin d’acord són mínimes, si feim cas de tot el que s’ha dit els darrers sis anys. No obstant això, la història és plena de girs de guió espectaculars. Si Ian Paisley va arribar a un acord amb Martin McGuinness a Irlanda del Nord, no hauria de ser tan difícil que Puigdemont i Sánchez es posessin d’acord per aturar el feixisme. En qualsevol cas, Puigdemont s’enfronta al dilema més difícil de la seva carrera política. Si s’absté, farà una esmena a la totalitat a la seva estratègia. Si vota no, obrirà la porta a la dreta de bat a bat.

Per tant, la pregunta que tenia previst contestar en aquest article continua sent vàlida. Com podem aturar el feixisme? Perquè només hem guanyat una pròrroga de sis mesos que molt probablement culminarà el febrer del 2024 amb unes eleccions que guanyarà Ayuso amb un sorprenent gir cap a la moderació, molt similar al que va fer Aznar el 1996, que fins i tot va declarar parlar català en la intimitat. Davant el feixisme que truca a la porta, m’agradaria proposar sis reflexions per fer-hi front. La llista que propòs en aquest article no és exhaustiva. Convid els lectors a ampliar-la i revisar-la, per exemple, tot parlant de diversitat cultural, menorquinitat i religió.

Guerres culturals versus classe social. El fet més rellevant d’aquest cicle electoral és la desconnexió creixent entre classe social i vot progressista. Si tradicionalment als barris obrers hi guanyava l’esquerra, ara ja no és així. La raó principal de la desfeta del 28 de maig és el col·lapse electoral de Podemos als barris més obrers —no dels treballadors que alcen el puny en reunions sindicals, sinó dels que fan net habitacions. El cas més paradigmàtic és Palma. Bona part dels que van votar Podemos el 2015 o bé han deixat de votar o bé voten directament Vox. Sense el seu vot, el futur electoral d’aquest país és més aviat negre. La primera reflexió que m’agradaria fer és que per aturar el feixisme cal que les forces progressistes recuperin vot popular. I això només és possible amb un programa més social que presti atenció a les condicions materials que fan possible la democràcia i eviten el feixisme. Si la batalla es planteja exclusivament en termes culturals —que per mi personalment són molt importants—, bona part d’aquest sector social desconnectarà. Perquè senzillament les guerres culturals no van amb ells.

Les contradiccions socials del feixisme. La majoria de nosaltres ens imaginam l’extrema dreta com una versió ultra del projecte neoliberal. Tanmateix, històricament això no és cert. El feixisme tradicionalment ha combinat autoritarisme amb beneficis socials “per als nacionals”. És una dreta molt menys democràtica però més social, més populista. Hi ha, però, una gran excepció que no és altre que Donald Trump, que, a diferència de Meloni o Le Pen, sí que té un programa ultraliberal. Vox s’emmiralla en Amèrica i no en França i això genera moltes contradiccions internes, que en part expliquen la seva derrota. Busquen el vot popular alhora que proposen abolir el salari mínim, defensen la gent gran alhora que volen destrossar el sistema de pensions, diuen no a la immigració alhora que li obren la porta en la mesura que siguin cristians i llatins. I un llarg etcètera. La segona reflexió que m’agradaria fer destaca la importància de treure a la llum aquestes contradiccions, i explicar-les molt especialment als grups socials que estan temptats de votar-los.

Una transformació ecològica al servei de la gent. El nostre futur econòmic i social passa per fer front als grans reptes climàtics. Les polítiques ambientals, però, s’han convertit en un dels camps de batalla de l’extrema dreta, que va en contra de l’Agenda 2030, dels carrils bici, de les zones de baixes emissions, de la separació de residus, de la protecció del territori i de tantes coses més. L’extrema dreta ha trobat un filó d’or aquí. I açò és així perquè per a molta gent les polítiques ambientals són una càrrega i no una solució. La revolució ambiental massa sovint serveix per gentrificar i no per redistribuir. Un exemple: els grans beneficiats de l’autoconsum elèctric són els que viuen en cases unifamiliars en propietat. En conseqüència, la tercera reflexió d’aquest article reclama una dimensió més social de l’ecologisme. Si volem combatre l’extrema dreta, hem de posar les reformes ambientals al servei de la gent.

La temptació de l’antipolítica. Si repassam els lemes del ja molt llunyà 15M, veurem que tenien un to molt populista i sobretot antipolític. “Que se vayan todos!”, es cridava a les places. Amb els anys, aquest populisme s’ha demostrat una càrrega molt pesada que ha enfonsat la barca. La nova política ha envellit ràpid i malament. El millor antídot al populisme del 15M el descrivia Miquel Camps en una entrevista recent a Posidònia. “En aquests moments el que ens funciona més és la feina tècnica. És estar damunt totes les tramitacions i planificacions, damunt els projectes més significatius, treballar per assolir que els projectes es modifiquin, que es tenguin en compte els temes ambientals i generar propostes perquè tot això vagi entrant”. La reflexió brillant de Miquel Camps dona peu a la quarta reflexió d’aquest article. Per derrotar el feixisme no n’hi ha prou amb plantar cara i cridar que “els carrers sempre seran nostres”. Davant el feixisme necessitam fer política i no antipolítica, activisme i no només protesta, organització i no només exaltació, govern i no només oposició. En definitiva, necessitam construir una alternativa en positiu amb gent preparada que estigui en tots els temes. Perquè no podem repetir els errors del 15M.

Cultura és antifeixisme. El feixisme arrela més fàcilment en societats desorganitzades i desestructurades. No és cap casualitat que Vox tregui els millors resultats en zones turístiques amb graus elevats d’immigració, precarietat laboral, desnonaments i fracàs escolar, en barris sense sindicats forts ni centres cívics, on el campi qui pugui és la norma. En canvi, al feixisme li costa molt més arrelar en llocs com el País Basc, amb un grau de cohesió social i cultural molt més elevat i una identitat més forta. La cinquena reflexió que m’agradaria fer és que la cultura i la llengua són dos aliats molt importants en la lluita contra el feixisme. Com també ho són el treball de base que puguin fer el sindicat de llogaters o la cooperativa d’habitatge. Perquè, com deia Ovidi Montllor: “Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o pense en català. És la mateixa que no li agrada que es parle, s’escriga o pense”. Una societat que canta, balla, glosa, s’implica, reflexiona i es compromet és una societat que no cau tan fàcilment a les mans del feixisme.

I, finalment, Posidònia. Una de les principals raons per les quals el feixisme ha pujat tan ràpidament és perquè ha trobat una gran caixa de ressonància en els mitjans de comunicació i sobretot a les xarxes socials, molt especialment Twitter, WhatsApp i TikTok. Les guerres culturals, que tant de mal fan, tenen a les xarxes el seu epicentre. Tenim un greu problema comunicatiu, que no farà més que accentuar-se els anys vinents. El feixisme no té gens de vergonya de dir mentides, manipular la gent i crear malestar. Davant això, és molt important que neixin mitjans de comunicació com Posidònia, que expliquin les coses didàcticament, que ens facin reflexionar. És en projectes com aquest que es dirimeix la gran batalla contra el feixisme. Perquè Posidònia és la primera línia de combat contra el feixisme que toca a la porta.