Oriol Radalga: La primera pregunta té a veure amb la teva professió, ja que és una disciplina molt marcada per l’estereotip del creixement il·limitat i per uns precedents molt grans de destrucció de territori i paisatge. Què significa per a tu l’arquitectura?

Verónica Sánchez: Actualment, l’arquitectura és una eina útil que està un poc desvirtuada per aquesta tradició que esmentes. Amb tot, els professionals clarament podem contribuir a millorar-la. Molts dels que treballam a n’UNDO, quan acabam la carrera, començam a fer feina en el món humanitari. He estat estudiant un munt i no pot ser que la meva professió consisteixi a passar tot un capvespre demanant-nos com giram la cuina d’una casa. Ha de servir per a alguna cosa més.

Jo, per exemple, vaig passar un any construint en camps de refugiats del Sudan. Llavors, quan tornes, penses: “Ens ha fuit de les mans”. Aquest aterratge a Europa, amb escala a Dubai: t’atures allà i està ple de llums i de ciment i penses que tot és sobrer. Llavors t’adones que, en entorns que tenen menys mitjans, la nostra arquitectura és molt útil. Per exemple, als camps de refugiats, amb temes d’aigua, o bé per organitzar les construccions de manera que no formin una simple retícula, sinó que hi hagi espais més agradables i que l’habitabilitat estigui aconseguida (ventilació, il·luminació, etc.). Així, t’adones que aquesta és realment la teva feina.

Has de sortir d’aquesta bombolla d’arquitectes de revista (que, a més, és l’aspecte pel qual ens coneix la societat). El més trist de l’arquitectura és que són més coneguts els que es dediquen a les minories. La nostra professió serveix per satisfer les necessitats bàsiques de les majories; jo crec que açò és el que cal revertir, açò és el que hauria de ser l’arquitectura.

OR: Cofundadora d’un projecte d’arquitectura que neda a contracorrent. Què és el que provoca el naixement de n’ UNDO?

VS: Ens encanten l’arquitectura i l’urbanisme, als membres de n’UNDO. Al principi, ens van acusar d’anar contra l’urbanisme. Ens van prohibir fins i tot fer una xerrada en una escola de Madrid, fa 10 anys. Consideraven que el nostre discurs era molt més punki perquè era activisme pur. Ens presentàvem als concursos dient: “Açò s’ha de llençar; açò no s’ha de fer”. Ara hem canviat: hem evolucionat d’ençà d’aquell activisme, i hem passat a la proposta.

La idea inicial sorgeix dels camps de refugiats, on no hi ha res. Llavors arribes a Europa i penses: “Aquí, per millorar tot açò, començarem a llevar coses”. Eliminar objectes, renous, llums, contaminació..., elements superflus, abandonats. És espectacular la quantitat de coses abandonades que tenim a la ciutat i a la naturalesa. Les barreres contra la humanitat, per exemple: tenim catalogat des de Guantánamo fins als seients antiindigents. Tots aquests elements sobren, en una ciutat. Les fronteres, per descomptat, també en serien un altre cas. També hi ha coses insostenibles, com ara els camps de golf enmig del desert. Per tant, n’UNDO neix de la constatació de tot el que sobra. Neix de la constatació de tot el que hem construït com a humanitat i que va en contra del benestar i dels drets humans.

De veure el que sobra en el turisme, per exemple. D’aquí a poc temps, tenim programada una visita a un volcà de Nicaragua. Es tracta d’un lloc sagrat des de fa generacions i generacions, i ara resulta que té un pàrquing, té barreres, té màquines de Coca-cola..., i penses: “Però aquí tot açò sobra!”. Els darrers cinquanta anys, tot el que era digne d’admiració s’ha anat omplint de senyalitzacions, de barreres, d’il·luminacions, de màquines expenedores... És d’aquesta necessitat que sorgeix n’UNDO.

OR: I ara que sabem d’on surt el projecte, ens explicaries què és n’UNDO?

VS: És una organització que ha anat mutant al llarg del temps. Té una part d’R+D, que és el think tank on hem començat a fer activisme, a escriure articles, a fer tallers i a assistir a congressos. Per a nosaltres, és a l’inrevés: necessitam una empresa que doni resposta quan arriben encàrrecs, i que ens sostengui econòmicament perquè l’R+D sigui lliure de fer el que vulgui. El més polit ha estat que l’oficina tècnica cada vegada ha anat agafant més força, en el sentit que, per exemple, ens ha contractat Adif per analitzar l’estació d’Atocha de Madrid i fer un pla de tot el que sobrava. No sé si has estat mai a Atocha, però no és que hi sobri alguna cosa: és que hi sobra tot, és un lloc laberíntic d’acumulació. Un horror.

Per tant, n’UNDO està format per aquestes dues potes, i també per una xarxa de gent. Hi ha el nucli dur, que som els socis, que normalment tiram endavant els projectes. Per exemple, sempre que ens encarreguen els projectes, incorporam qualcú nou i que sigui d’una altra disciplina. Feim molta feina amb antropòlegs, per exemple. Sempre recorrem a aquesta xarxa, i sempre que feim qualque cosa comptam amb altres persones.

OR: La indústria de la construcció és coneguda pel fet de ser un dels símbols del desarrollismo espanyol al servei d’una altra indústria sense xemeneies: el turisme. Totes dues són grans fonts de diners a curt termini. Per a tothom que es plantegi la possibilitat de desurbanitzar, podríem dir que és viable econòmicament?

VS: És una pregunta molt interessant. Primer, quan dius que no s’ha de fer una cosa i que cal desmantellar-la, sempre hi ha problemes econòmics. Si només penses en els doblers, els comptes no surten. Cal tenir en compte sempre la part ambiental i social. Amb tot, si qui ho vol és un ajuntament o un tècnic, sí que es tenen en compte valors que no són estrictament econòmics. A part de tot açò, el desmantellament selectiu és un sector econòmic que està sense desenvolupar en aquest país, en comparació amb els nivells europeus. Per què no? Per què no podem començar a desmantellar, per exemple, tots els hotels il·legals que hi ha a l’Estat espanyol. Seria un moviment de doblers força interessant quant a la generació de feina, ja que seria igual que la construcció.

Llavors hi ha els beneficis en general. Per exemple, en la recuperació d’una platja, l’Algarrobico, si es desmantella, el que passarà és que es recuperarà la platja verge de la qual viuen la resta d’hotels. Per tant, aquests comptes cal fer-los bé: si només comptam quants de sous hi hauria a l’Algarrobico, són uns càlculs mal fets. En realitat, açò generarà tot el benefici dels hotels del voltant.

Tenim una línia de recerca empresarial molt interessant que té a veure amb la manera com les xarxes hoteleres podrien estar interessades a desmantellar parts dels seus propis hotels: integrar els hotels als mitjans on s’insereixen. El turista ja no cerca el que cercava, tal vegada, als anys vuitanta. Per quin motiu una xarxa d’hotels no hauria de voler minimitzar la seva empremta i integrar els seus edificis, a més de fer-los sostenibles, aixecar paviment, etc.? Per posar un exemple pràctic, si minimitzam la despesa de llum o d’aigua, segur que els nombres després surten millor.

OR: A Menorca, a diferència d’altres indrets, s’ha aconseguit fer molta pressió per a la protecció del territori i el manteniment d’un paisatge illenc molt conservat. Açò s’ha aconseguit, sobretot, gràcies a la consciència col·lectiva. Amb tot, ens ha duit a una situació en què sembla que la sostenibilitat està a l’abast de persones amb un alt nivell adquisitiu i no de la majoria social. Què en penses? Creus que és assumible només per a uns pocs?

VM: Des del punt de vista global, té beneficis construir menys o llevar el que sobra? És bo que eliminem el formigó de les ciutats? Tenint en compte que la temperatura ha pujat 3 o 4 graus, tal vegada en l’àmbit de la salut ens surt més a compte aconseguir unes ciutats més fresques. A les escoles, per exemple, de la Meseta ibèrica, els infants no surten al pati perquè fa 40 graus al sol i no tenen ombra. Es pot millorar la vida de la gent. La il·luminació de les ciutats, per exemple. Quan pens a gran escala, m’agrada reduir-ho a petita escala. Tindria sentit per a una família gastar menys en roba? En trauria cap benefici?

OR: Veient la feina que feis des de l’organització, la paraula que ens podria venir al cap tot d’una és decreixement. Em sembla que la feina que feis des de n’UNDO aconsegueix fer real, és a dir, possibilitar que les idees que fa ja un parell de dècades que circulen es converteixin en exemples pràctics i, a més, en sectors professionals concrets.

VM: A nosaltres ens agrada parlar de postcreixement, si vols també des del decreixement. N’UNDO és la resposta des de l’arquitectura i l’urbanisme que no hi havia hagut fins ara. En molts sectors hi havia un discurs, però en l’arquitectura no. De sobte, n’UNDO ha dit que nosaltres també podem contribuir a canviar la mirada. No necessàriament quedam fora ni ens mantenim ancorats al creixement i al desenvolupament neoliberal. Nosaltres, com a arquitectes, tenim la capacitat d’ajudar a aconseguir el decreixement amb criteri, amb estratègies i amb una mirada tècnica i científica. No es tracta simplement de dir que ja no es construirà res més, sinó de mirar què hem de llevar i on.

OR: El 5 d’abril hi ha convocada una manifestació estatal per l’habitatge. Quina postura té n’UNDO respecte a aquest problema? Ens pots donar qualque solució per desembussar aquesta crisi?

VM: És inevitable parlar d’açò, no? Mira, fa poc hi va haver, al País Basc, una trobada de cohousing molt interessant amb molt bones iniciatives d’habitatge col·lectiu, ecosocial, etc. A Barcelona s’estan impulsant mesures molt interessants. A Madrid... Bé, som casposos fins a l’extrem, som els màrtirs de l’urbanisme. I si no construïm cap altre habitatge? Hi ha realment un problema d’habitatge? Sí. Es resol construint més habitatges? Tal vegada en alguns moments farà falta, però en altres moments tal vegada no. I si catalogam de ver tots els habitatges que estan buits i pensam què en feim? A molts pobles de l’Estat hi ha molts habitatges de 300 o 400 metres buits que ningú pot vendre perquè no es poden dividir o promoure fàcilment. Llavors s’espera que caiguin a trossos per fer més pisos i especular. Abans de fer res nou, ens hauríem de plantejar què feim amb el que ja tenim, i ho hauríem de fer de manera més creativa. Sempre ens centram en la utopia de les propostes. En aquest sentit, fa falta una bona anàlisi. Qui té necessitat d’habitatge? De quin tipus? El que no tenim enlloc és una anàlisi viva i que ens aporti respostes.

OR: Acabau de publicar un llibre amb el títol No hacer. Rehacer. Deshacer para construir ciudad. Explica’ns la necessitat de tenir aquest llibre a casa, més enllà que qualsevol proposta que surti de n’UNDO és clarament interessant.

VS: La necessitat de tenir-lo no ho sé, però la necessitat d’escriure’l s’explica perquè, finalment, podem posar exemples pràctics. No es tracta de teoria, sinó de demostrar amb casos concrets. No és un llibre pensat per als arquitectes. Ma mare m’ha dit que per fi ha entès a què em dedic. Crec que és la millor crítica d’aquest llibre. El llibre té l’objectiu que la gent entengui què és n’UNDO, i també vol ser una crida perquè s’entengui que les coses es poden fer d’una altra manera. Més enllà d’açò, no té més pretensions. Quan qualcú digui que no es pot desfer, refer o no fer, ja no tindrà validesa.