Más resultados

Generic selectors
Coincidencia exacta solamente
Buscar en título
Buscar en contenido
Post Type Selectors
Artículos
Fotogalerías
Filtrar por categorías
Activitat física i Esport
Agenda
Arts i Cultura
Editorial
Entrevista
Especials
Glosera
Memòria Democràtica
Menorca terra de llegendes
Narrativa i Crònica
Opinió
Salut mental
Territori i Medi Ambient
Transfeminismes
Transfeminismes / LGTB+

Arts i Cultura

25/09/2023

Tots els privilegis que som: crítica de l’espectacle "Todos los hombres que somos"

Foto por Adriana Salazar

Autoficció, teatre gestual, humor i la cerca de noves masculinitats representades per quatre homes particulars guien la proposta "Todos los hombres que somos". L'obra rasca en els records comuns per plasmar com tota identitat individual està permeabilitzada per una identitat social: en aquest cas, la masculina i privilegiada. Així ho interpreta Anna Gornès en aquesta crítica teatral per a Revista Posidònia.

Dissabte passat, quatre ulls de Revista Posidònia vam partir a veure Todos los hombres que somos, una peça teatral dirigida per Endika Izquierdo que es reestrenava a l’Orfeó Maonès.

Autoficció, teatre gestual, humor i la cerca de noves masculinitats representades per quatre homes particulars guiaven una proposta interpretada pel joveníssim i transparent Dante Herrera, l’apassionat Fabrice Mennel, l’ardit Esteve Puertas i el còmic Iñaki Jovellar. Aquests quatre personatges poden adjectivar-se de manera individual primerament per la seva tendresa i frescor interpretativa, gens contaminada per una dicció de teatre convencional —o carca, perquè ens entenguem millor— i, alhora, perquè cadascun d’ells ocupa un espai singular dins la peça, malgrat que puguem sentir-nos identificats amb qualsevol. Al cap i a la fi, Todos los hombres que somos tracta de plasmar com tota identitat individual està permeabilitzada per una identitat social: en aquest cas, la masculina i privilegiada.

El record com un espai comú

La peça rasca brillantment dins les habitacions pròpies per trobar-hi llocs comuns. És igual si la seva habitació tenia vistes a una muntanya nevada, a un cel obert o a un galliner. És igual quins dibuixos animats miraven. És igual si tenien una àvia que es deia Antonia o Pepa, perquè tots havien viscut la seva mort com una de les primeres. Els records es van acabar convertit en un imaginari compartit, en vivències que tots ells reconeixen com a externes i pròpies alhora. Es van cosir diversos diàlegs interns dits en veu alta que, junts, sonaven a conversa. Aquests records van guiar la dramatúrgia de la primera part de la peça, que va funcionar de forma admirable. Bastava veure alguns rostres emocionats entre el públic, amb els ulls humits d’identificar-se amb aquelles històries d’altri. La nostàlgia, que sempre dignifica els records més bells, va deixar pas a l’adolescència i a l’adultesa, i, amb elles, a imatges més reals que melancòliques.

Amb el fet d’existir més present, vam entrar a la segona part de l’obra, en què guanyava pes el teatre gestual, algun moment musical, una coreografia coral, veus en off i recursos de noves dramatúrgies que, tot i la imprecisió d’algunes escenes, és d’agrair de veure en una producció menorquina que s’escapa de la “comèdia” —comèdia és el terme que molts menorquins encara fan servir per referir-se a una obra de teatre en general, com si tot ens hagués de fer riure. Tanmateix, l’humor també es va endur la seva quota en aquesta peça i, com no podia ser d’altra manera, ho va fer evidenciant el patetisme de la sexualitat inexperta. Potser aquest punt és on la peça es va decantar en excés pel tòpic, ja que desbloquejar el tabú de la sexualitat mitjançant el ridícul és un recurs massa Lorenzo Llamas (el rey de las camas). Però val a dir que el to confessional i la nuesa van tenir més força que l’humor al llarg de la peça.

© Adriana Salazar

Pel que fa a l’espai escènic, es va treballar com es va poder. La peça no disposa d’escenografia (tampoc li fa falta) per raons òbvies de precarietat en el sector de l’amateurisme professional, però també com una elecció per crear més intimitat amb el públic i deixar que els cossos travessessin l’espai en llibertat. 
Sí que hi ha la temptativa d’utilitzar uns elements que acompanyen simbòlicament l’obra i que, essent mínims, romanen més temps dins la retina. Els objectes estan tan ben triats com emprats, i aporten una dimensió visual a la peça que ajuda a rompre la simplicitat.

Els homes “que voldríem ser” després de veure la peça

L’obra va néixer per un encàrrec de Serveis Socials des Mercadal i gràcies a una ajuda del Ministeri d’Igualtat pel Pacte d’Estat. A partir d’aquí, es va suggerir a aquest grup d’homes que plantegessin una proposta artística que generés una nova mirada sobre la masculinitat amb perspectiva feminista. Endika, el director de la peça, comenta que “Nos parecía que no estábamos preparados o cualificados para hablar sobre feminismo. Nos parecía más honesto ser lo más sinceros que pudiéramos con ‘esto’ que somos hoy, para en el encuentro con el público poder generar un diálogo poético sobre esto mismo y desde la responsabilidad del ‘ser actuante’”. I així ho han fet: han creat un artefacte teatral sense la necessitat de tenir res revelador a dir, sense cap postura divulgativa o discursiva, sinó més aviat confessional i honesta.

© Adriana Salazar

Després d’haver aplaudit amb ganes com va fer tothom, només demanaria a aquests homes que m’expliquessin si el procés creatiu de l’obra ha intervingut en la seva masculinitat. Si aquesta peça només ha servit per explicar-nos tots els homes que són, o si queda espai per replantejar-se quina mena d’homes voldrien ser i què fer amb tots aquests privilegis que ens han confessat. A una servidora li va faltar alguna escletxa per explorar altres masculinitats possibles, no només les viscudes, que tanmateix fregaven massa la normativitat. Per sort, augur i desitj prou merda a aquest “col·lectiu” com per comprovar en peces futures que la seva masculinitat té moltes més potencialitats que les viscudes fins ara.

Bones notícies teatrals per a Maó

Per acabar, i que serveixi com una enhorabona i un sincer agraïment, no ens podem estar de comentar com de plena estava la sala, com de plural era el públic i com d’il·lusionant és que passin aquestes coses a Maó. Les parroquianes habituals de l’Orfeón es mesclaven entre els joves que no havien posat mai un peu dins la institució. Dissabte, anar al teatre complia la seva funció més essencial: ser una acció popular, reflexiva i de comunió. Una acció cada vegada menys viscuda a Maó, on la ferida del carquisme i l’elitisme té el seu coliseu principal segrestat, i sembla no poder-se’n desfer encara que la nova gerència vengui d’una illa forana. La bona notícia seria trobar aquest públic tot pujant la costa de Deià, abans que la caspa n’acabi obstaculitzant encara més l’entrada.

De moment, podrem tornar a gaudir de la peça el pròxim 15 d’octubre a l’Espai Sant Josep de Ciutadella, i més endavant torna as Mercadal i a La Cavatina.

menucross-circle