27/08/2024
D’esquerra a dreta i de dalt a baix, tots els sectors socials i polítics de Menorca reivindiquen el que anomenen “el camp”. En el discurs públic, es construeix habitualment un imaginari social caracteritzat per la “cultura del treball” i el valor de l’esforç individual de la pagesia de l’illa. Es projecta la imatge d’una Arcàdia feliç, feta de vaques i pedres, allunyada del renou de les ciutats i dels problemes urbans.
La importància del que anomenam “el camp” i les significacions simbòliques associades a tot el que l’envolta són centrals en la dimensió econòmica del discurs públic a Menorca, i també (especialment) en la dimensió cultural: el camp és, d’un temps ençà, part del paquet turístic que s’ofereix a estrangers i visitants. Espais polítics, agrupacions gremials, patronals i mitjans de comunicació contribueixen a construir i alimentar aquest imaginari prêt-à-porter.
La realitat és que no hi ha un únic “camp”, sinó molts. Pensar la relació econòmica amb la terra és limitar-ne les significacions a l’àmbit de la producció i ometre la potència afectiva que va lligada al fet de cuidar la terra, treballar-la i pensar-la com una cosa més que un sòl que ofereix beneficis o pèrdues. En aquest viatge cap a l’agroecologia de Menorca, cercam obrir la circulació de sentits al voltant dels possibles “altres camps”.
“Açò és una cosa que em ve de molt petit, perquè no ho sé. Diuen que quan tenia cinc o sis anys menjava terra. Sempre menjava terra”, explica en Marc Barceló, més conegut com a Ramellet, un jove pagès de Ferreries que des de fa uns quants d’anys aposta per un mode de producció amable amb la terra, respectuós amb la natura i de proximitat absoluta amb els clients. “Des de ben petit ja vaig començar a fer invents. L’àvia tenia un pati d’aquells que hi ha a les cases antigues. Allà hi havia un pam de terra i va començar a sembrar espinacs”, recorda mentre caminam pel seu hort.
El lloc on en Marc fa feina cada dia entre 9 i 10 hores —a l’estiu la jornada es redueix a les hores de més calor— és un terreny estret i allargat. Asseguts damunt la terra vermella i calenta del capvespre, tiram pedres mentre xerram de la seva vocació. Al nostre voltant, hi creixen albergínies, moniatos, pebres i qualque meló. Tota la producció segueix un estricte mètode agroecològic i lliure de pesticides. “Quan tenia 10 o 12 anys ja vaig fer un hort per a consum propi; després em vaig posar a fer feina en uns hivernacles hidropònics. Finalment vaig muntar el meu, però va ser un camí molt llarg. El més difícil ha estat trobar terra”, subratlla.
Com passa amb la immensa majoria del jovent menorquí, l’experiència d’en Marc abans d’accedir a un tros de terra que li permetés construir el seu projecte està marcada per un període de moltes frustracions. “Em vaig cansar d’intentar aconseguir espai aquí i vaig partir a viure a Barcelona. Vaig fer feina uns anys en una cuina on no se’m respectaven els drets laborals: no em pagaven hores extres. Ràpidament em vaig incorporar a militar al Sindicat de Llogateres. Va ser una experiència col·lectiva molt enriquidora: vam organitzar els vesins i vam ocupar un solar buit que estava destinat a convertir-se en pisos de luxe. Personalment, va ser un gran moment perquè vaig tornar a tocar terra després d’un any i mig i em va remoure molt. A partir de llavors, vaig anar pensant en la possibilitat de tornar a Menorca”, explica.
Tot i que avui sembla que ha passat una eternitat, fa només set mesos els carrers de Maó, d’altres ciutats de l’Estat espanyol i, fins i tot, de les principals capitals europees es van omplir de tractors, d’adob, de verdures i de fruites en descomposició. Els reclams del “camp” de tot el continent es van fer sentir des de les ciutats més importants per exigir a la Unió Europea més flexibilitat burocràtica per als productes agrícoles, entre altres coses. Sobre el deute que la política menorquina té amb la pagesia, en Marc respon sense dubtar.
“Trob que el deute més important és dignificar la feina: que fer feina al camp torni a ser digne. No vull dir que els temps passats van ser millors, que en temps remots era diferent o millor, que al camp es feia feina més a poc a poc, amb manco eines, i la gent vivia igualment. Amb tot, crec que és molt injust tot el que ens toca pagar per produir: hi ha molts de permisos i molta història”, afirma.
El repte de trobar un tros de terra on fer brollar aliments sans és més que una decisió de subsistència personal: és una elecció política, com política és la venda il·limitada de terrenys per a segones i terceres residències a l’illa, molts dels quals han esdevingut agroturismes. Es tracta d’una figura clau per entendre el model econòmic de Menorca, i és fruit directe de la licitació entre la turistificació i el món agrari.
“Hi ha molts de tipus d’agroturismes: n’hi ha de molt interessants (no vull posar tothom al mateix sac), però també n’hi ha que tenen moltes coses de turisme i molt poc d’agro-. Sense intenció de generalitzar, crec que en el moment en què pagues 600 o 1.000 euros per anar a un lloc a regar quatre tomatigueres, en realitat no pagues per viure l’experiència de la pagesia menorquina: hi ets per un altre motiu”, reflexiona en Marc mentre va tirant pedres al no-res, assegut a la mateixa terra vermellosa que li dona aliment.
La turistificació de la vida a Menorca és un procés que afecta transversalment totes les esferes de la realitat. Orientam els serveis públics, les geografies urbanes i rurals, els béns i serveis, i fins i tot la cultura pròpia (cada vegada més folkloritzada) en funció dels interessos del visitant. Amb la producció i distribució del que menjam passa una cosa semblant: es produeix a granel i es prioritzen els preus “competitius” i els productes industrials i importats, abans de posar en valor la feina dels productors locals.
Sergi Riudavets Molina es dedica a la producció agrícola des de sempre. “Entre els estudis, l’altra finca on vaig fer feina i l’actual feina a la finca Santo Domingo, fa uns 15 anys que em dedic a açò”, ens explica. A més, afegeix que va cursar estudis de tècnic de producció agrícola a Sa Granja, i que juntament amb la seva família va decidir apostar per la producció agroecològica gairebé de casualitat. “Abans feia feina amb el meu pare en una finca que no era nostra, i era molt difícil competir amb els preus. Llavors vam apostar per aquest model productiu per recomanació d’uns amics. Ens vam traslladar a una finca que era propietat de la meva família, a Punta Prima, i va ser així com vam començar a fer feina”, explica.
Tot i que reconeix que l’aposta pel model agroecològic ha estat un encert, en Sergi assenyala la falta de suport institucional envers els petits productors de l’illa. “S’ha de fer més feina per reivindicar el producte que tenim a l’illa. No s’ha de fer veure que els productes apareixen màgicament en un supermercat o una botiga: hi ha gent que viu d’açò, que fa feina cada dia a la terra. Al final, som la gent que alimenta el món”, reflexiona.
