Miquel López: Beat, punk, picadors, moralitat, nuesa, Magaluf, en Chocolate, Tacats de desig... Per a la gent que no et coneix, com definiries els teus interessos, que després t’han dut a tractar uns temes i no altres?

Tomeu Canyelles: A mi m’interessa tot el que està fora del marge, tot el que no es veu. La gent està avesada a mirar molt de dalt cap a baix; a mi m’agrada molt la visió que es crea amb l’escola britànica d’historiadors com Eric Hobsbawm, Christopher Hill, etc., és a dir, història des de baix, més horitzontal i no tan vertical. Més enllà de la idea que la història només pot ser de grans personatges o protagonistes, a mi m’interessa molt més la història de la gent corrent, perquè ens explica moltíssimes lògiques respecte d’una societat.

Aquest darrer fet va fer que tendís progressivament a cercar coses que no puc trobar en altres llibres. I això em du a fer recerques en què vas un poc a les palpentes, perquè la història de vegades és un camp de mines, i a voltes trobes una font que no és la que toca i t’explota i rebenta una recerca. De fet, des de petit he tingut molt d’interès per aquestes personalitats marginals, per aquests outsiders, aquestes persones considerades com a rares. 

ML: Clar, no és que facis només història de baix a dalt o de gent corrent, sinó que vas a la cosa marginal.

TC: Hi ha una sèrie d’elements. Chocolate, per exemple, tenia una cosa molt insòlita, i és que a ell no el pots explicar pel que va fer, però sí que pots explicar per on va passar. És a dir, els fets dels quals va ser testimoni. I al final tens una forma curiosa d’explicar la història d’una ciutat com Palma. I, a més, fer-ho amb un xaval que era precisament això: el trobaves a mil bandes.

Llavors, una cosa que també m’empeny és que tenc, potser, un 60 % d’historiador i un 40 % de periodista, però al final el que em permet fer aquests tipus de recerques són les meves obsessions. Crec que tots nosaltres som les nostres obsessions, i en vivim, en part.

En aquest sentit, a vegades tens un tema que et roda pel cap uns dies i al cap de dues setmanes te n’has oblidat, però d’altres es queden aquí dins, com una remor, fins que trobes la fórmula per materialitzar-los, i potser han passat dos o tres anys. 

ML: I per què aquests temes?

TC: Possiblement perquè és una història que no es pot defensar, perquè no està recollida en altres bandes. Vull dir, dins la història contemporània hi ha un avantatge i un gran desavantatge: les fonts orals. L’avantatge és que moltes d’aquestes fonts encara són vives, i el desavantatge és que has de ser ràpid perquè de vegades no hi arribes a temps.

M’interessa aquesta certa fragilitat de les fonts de la història contemporània, fragilitat que es va demostrar amb el tema de la Guerra Civil: actualment tenim la darrera oportunitat de poder entrevistar les fonts, és el darrer tren. Òbviament, el fet de poder explicar quelcom en boca dels seus protagonistes ens dona una perspectiva diferent del que podria ser la història moderna o medieval, o de més enrere.

Tu pots tenir cròniques, però t’arriben ja fetes i definitives; en canvi, el fet de poder mantenir un diàleg, poder demanar i anar gratant dins la seva memòria, és una altra cosa. Amb tot, en un moment determinat sentia que hi havia molta gent que es moria i que, d’alguna forma, està bé que quedi constància de tot el que han fet. 

ML: I el perquè? És perquè t’hi sents en part identificat, amb tot el que surt dels marges, o perquè t’agrada i prou?

TC: Possiblement m’hi sent en part identificat. Però és que quan un acaba la carrera no sap quin historiador vol ser. Vaig acabar embulladíssim, l’única conclusió que vaig treure era que el que m’agradava més era la contemporània, però tampoc tenia res clar ni tenia aquests temes pensats. Però sí: mai m’ha agradat tot el que és mainstream i m’agrada sorprendre’m i sorprendre. M’encanta trobar llibres que em sorprenguin. Llavors, els temes que s’estan tractant en altres indrets i que aquí no arriben, sigui pel motiu que sigui, m’obliguen a mi a posar-m’hi i que sigui el que hagi de ser.

De fet, el que he fet com a historiador és pegar bots d’una banda a l’altra. Pel meu caràcter, difícilment em podria especialitzar en una única cosa: necessit anar variant les recerques i els projectes. Diferents temàtiques, èpoques, etc. I també que en un primer moment, quan treballava certs temes, es generaven unes reaccions com de desdeny i certa condescendència. Ho vaig notar sobretot amb el tema dels “picadors” i, en canvi, per a mi no era cap doi. La imatge que es projectava d’ells a la literatura o la música i la premsa era aquest mascle seductor, quan realment també hi havia aquesta ambivalència de ser els seduïts.

Parlar dels “picadors” era poder parlar de masculinitats, de feminitats, de ruptures, de nit, de la transformació d’unes ciutats, del turisme i sobretot de la transformació de la moral, que és un tema que m’ha obsessionat molt. Per tant, aquestes reaccions condescendents em fan reflexionar encara més sobre aquests temes. El problema són les fonts. No n’hi ha. Has de cercar-te la vida, submergir-te en hemeroteques, en testimonis orals. I no només per integrar-les, sinó també per preservar-les. Una font que m’interessa molt és la literatura, perquè a vegades dins la literatura, encara que sigui un element de ficció, es revelen moltes de les lògiques d’una societat. 

ML: Magaluf, més enllà del mite. Què preteníeu amb aquest llibre? 

TC: Des de finals dels anys 80, cada estiu anàvem a Magaluf. Va ser quan hi va haver un boom constructiu en aquella zona i les famílies de classe mitjana i currantes es podien permetre aquest somni humit de ser precisament això: classe mitjana i tenir una segona residència per anar-hi a estiuejar. Per tant, jo associi Magaluf a tot el que vaig conèixer, si bé, al final, de Magalufs n’hi ha moltíssims arreu de tota la mar Mediterrània. Ha acabat sent una marca que s’utilitza amb tota la intenció en titulars, programes, etc., però al final no és gaire diferent de Sant Antoni de Portmany, Salou, Benidorm, etc. És un “no-lloc”, un espai tallat per un patró que el veu en altres zones. També t’he de dir que el Magaluf que vaig conèixer d’infant era molt més bèstia del que ara es veu a la premsa. Per exemple, el tema del mamading: de jocs sexuals als locals d’oci nocturn n’hi ha hagut des d’abans dels 90. Violència? Sí, evidentment, però la que hi havia durant els mundials de futbol del 94 i del 98 la record —uau!— impressionant. El que passa és que avui dia tenim mòbils i xarxes, i la velocitat de la informació no és la mateixa. 

Llavors, tant a en Biel (coautor) com a jo ens picava molt la doble moral entorn de Magaluf, perquè sempre l’hem criminalitzat molt i hem estat supermoralitzants: “Ai, és que els britànics quan se’n van fora de Gran Bretanya fan aquests desastres”. Sí, però els mallorquins que venen a Sant Joan, què? Tres quarts del mateix. I crec que, si molts mallorquins que critiquen els britànics mirassin el que feien quan eren joves i venien a les festes de Menorca, tela. El veies, aquest “rotllo“ neandertal a l’hora de sortir de festa. Així, en Biel i jo vam començar a treballar el tema del sensacionalisme, que és una cosa molt abstracta, però anàvem agafant titulars sobre Magaluf de principis dels 80 i, tot i que tenien 40 anys, pareixien escrits feia dos dies. Quan El Mundo diu que “Magaluf es como Vietnam” i el diari Mallorca diu el mateix de fa 40 anys, idò ens hi vam llançar. La idea era intentar aportar un poc de perspectiva històrica respecte d’un territori totalment estigmatitzat. Totes les descripcions de Magaluf sempre incideixen en la seva lletjor, i les cròniques expliquen què hi pots veure, però no per què. 

ML: I fins i tot heu fet visites guiades...

TC: En vàrem fer perquè la veritat és que molts de mallorquins i mallorquines mai han estat a Magaluf, perquè és tan gran la desafecció dels mallorquins respecte d’una part del nostre territori que ja no ho sentim com a propi. És més, quan a la gent li envien un mem de Magaluf, hi ha com aquest escut protector de dir: “Bé, però és que això no són els mallorquins, són els estrangers”. Part de la nostra feina era intentar aportar, amb un poc de coneixement, què és el que ens ha dut un poc a aquesta situació.

Amb les rutes guiades hem aconseguit que la gent pugui veure els diferents caires de Magaluf. Les rutes permeten fer observacions al voltant d’urbanisme, al voltant de la balearització que ha sofert la nostra costa i que va destrossar un paratge idíl·lic com era Magaluf, la sensibilització i la conscienciació. També hi feim lectures en llengua catalana, que allà està evidentment minimitzada a més no poder i únicament trobes qualque placa d’aquestes que es posaven als anys 40 en qualque xalet, que diu “Déu vos guard”. Observam les indústries que s’han creat allà i intentam entendre, com a síntesi, que Magaluf és una geografia d’interessos.

ML: Tacats de desig.

TC: Tacats de desig és per a mi com tancar, de qualque manera, un cercle. Amb el tema dels picadors, vaig començar la incursió a la qüestió de la moralitat. Després vaig fer un breu assaig sobre la moralitat contra la nuesa a les platges de Mallorca: en aquest cas, passaves de la discoteca a la platja, on la gent es treu la roba i hi ha aquesta percepció al voltant de la mirada del cos propi i dels altres, impregnada, evidentment, del pensament religiós i tradicional. I d’aquí volia passar a l’oci nocturn i als espectacles eròtics de Mallorca. I després passa allò típic: t’emociones, amplies cronologia, augmentes l’espai geogràfic... I ha estat un projecte de quatre anys. 

La idea era mostrar el testimoni d’aquesta història que quedava tapadíssima perquè era considerada intranscendent, supèrflua, però jo hi veig un interès social. A més, també era una manera de reflectir com en 40 anys —que històricament no són res— han pogut passar tantes coses i s’ha pogut evolucionar tant en la mentalitat, el llenguatge, l’estètica i la forma de pensar dels ciutadans i ciutadanes de les Balears. I després hi ha el tema econòmic: hi ha una connexió clara entre el moment expansiu de l’economia i la moral de finals dels 50, que es basa en un “Ai, som catòlics apostòlics i romans, però mirarem cap a una altra banda”. I crec que era interessant poder-ho reflectir en un llibre. 

ML: Què en diries, del cas menorquí? Té cap especificitat o diferència respecte de les altres?

TC: La turistització brutal que han patit els litorals mallorquí i eivissenc va fer que la indústria nocturna evolucionàs molt més ràpidament que a Menorca. Al final, s’ha demostrat que aquí hi va haver un altre tipus de relació amb el turisme. Allà eren tot portes obertes i la construcció de grans hotels va generar la necessitat de crear una oferta complementària. I, evidentment, com més locals hi ha, més competència es genera, i llavors més has de diferenciar la teva oferta. És un clixé, però el sexe ven. I, en un moment en què no es programaven nus però es jugava amb la insinuació i la picaresca, a poc a poc a Palma i a les zones costaneres hi va començar a haver aquest tipus de locals que permetien que molta gent experimentàs coses que sortien de la normalitat; estimulaven la fantasia, la imaginació, en una societat completament reprimida per una educació castrant com havia estat la del franquisme. Menorca va un poc enrere i, a més, en una societat petita com aquesta, t’ho havies de pensar un poc si volies anar a certs espectacles, sobretot al principi. Amb tot, el que feien molts era anar a Mallorca per feina o amb qualsevol excusa i aprofitar per assistir a aquests locals. De tota manera, hi ha històries molt interessants, com els casos de Mannix o El Trocadero.