Más resultados

Generic selectors
Coincidencia exacta solamente
Buscar en título
Buscar en contenido
Post Type Selectors
Artículos
Fotogalerías
Filtrar por categorías
Activitat física i Esport
Agenda
Arts i cultura
Crònica
Editorial
Entrevista
Especials
Glosera
Memòria Democràtica
Menorca terra de llegendes
Narrativa i Crònica
Opinió
Salut mental
Territori i Medi ambient
Transfeminismes
Transfeminismes / LGTB+

Sportswashing, l'altra cara de l'esport d'elit

Avui en dia, figures com Cristiano Ronaldo o LeBron James tenen més capacitat d’influència que la majoria de polítics que ens governen. Amb tot, la seva imatge poques vegades va lligada a lluites socials. Serà que els seus patrocinadors volen mantenir-se lluny d’iniciatives que cerquen la igualtat de drets i la justícia social? Com utilitzen els esportistes i les corporacions la imatge d'alguns referents per netejar negocis i aplaudir dictadures? Sportswashing, política i corporacions, o l'esport com a cortina de fum.

Marcelo Bielsa, àlies “el Loco”, és un entrenador de futbol d’elit amb una llarga trajectòria de primer nivell i considerat un dels millors per la seva visió del joc i el tracte amb els jugadors. També és conegut per unes declaracions en què, preocupat per la deriva del futbol professional, defensa que avui dia l’esport de la pilota "s’ha convertit en una eina ferotge del capitalisme i els seus valors".

L’hivern de l’any 2022, es va jugar el Mundial de futbol a Qatar. Les dates van obligar a reorganitzar la temporada perquè les seleccions classificades jugassin el torneig més important del món. La competició va coronar Leo Messi com a campió del món amb la selecció argentina, però també serà recordada com el Mundial de la mort i la vulneració dels drets humans. Segons dades de The Guardian, es van comptabilitzar més de 6.500 defuncions de treballadors de països com el Nepal, l’Índia, Sri Lanka o Bangladesh.

Desplaçats de les seves residències d’origen, desenes de milers anhelaven aconseguir un manteniment econòmic per a les seves famílies, que van veure des de la distància com perdien els fills, els pares o els germans. Desgraciadament, però, mai sabrem realment quantes persones van perdre la vida en aquestes circumstàncies, atesa la poca transparència del país sobre els fets i la prevalença del futbol davant de la dignitat humana.

Aquest és un clar exemple, entre tants d’altres, que fan evident la cara fosca de l’esport d’elit i que el porta a una deriva que va més enllà de l’espectacle i l’oci.

Tot just fa unes setmanes, hem sabut que una altra potència en vulneració dels drets humans, l’Aràbia Saudita, ha tancat el cercle d’accions que posen el país al centre de les notícies esportives de dubtosa reputació: el golfista Jon Rahm deixarà de banda el circuit professional (PGA) per competir on demand a la lliga dels xeics saudites. Així mateix, coneguts esportistes deixen les seves carreres per anar a competir al país. I per últim -la cirereta del pastís-, l’Aràbia Saudita organitzarà el Mundial de futbol del 2034. El més curiós de tot és que, en aquest cas, no caldran votacions per adjudicar la competició a la candidatura saudita, ja que no hi ha més competidors. La FIFA —organització que regeix el futbol mundial— li ha estès la catifa vermella i ha adaptat el procés de selecció a les seves necessitats, cosa que provocat que altres països es retirassin de la cursa.

Segons publicava elDiario.es, el país ha invertit, els últims tres anys, uns 5.700 milions d’euros a fer net la seva imatge a través de l’esport. La contractació de futbolistes de primer nivell, a canvi de quantitats que —en els casos més extrems— arriben a les nou xifres, és només la darrera maniobra d’una estratègia a mitjà termini que també ha capgirat el golf, el pàdel o la boxa mundial.

En efecte, el rei dels esports no és l’únic que ha estat utilitzat per aquest perfil de països que volen fer net la imatge que projecten internacionalment. Ja fa molts d’anys que l’ATP i la WTA —les associacions que regeixen el tenis professional— organitzen tornejos a Doha. Més recentment, és el que ha passat a la ciutat de Jeddah, també a l’Aràbia Saudita, amb el torneig NextGen, en què els millors joves es reparteixen dos milions de dòlars en premis. El mateix ocorre amb l’atletisme, amb els certàmens de la Diamond League; amb els mundials de ciclisme, o fins i tot amb el judo.

Es tracta d’exemples d’esports que es deixen comprar pels petrodòlars. Israel (patrocinador de l’equip ciclista Israel-Premier Tech), la Xina (Olimpíades d’Estiu 2008 i Olimpíades d’Hivern del 2022) o Rússia (Mundial de futbol del 2018 o Jocs d’Hivern de Sochi del 2014) són altres potències que han liderat competicions. Tots aquests països es preocupen per fer que la seva imatge internacional millori a través d’esdeveniments esportius o mitjançant el patrocini d’equips i esportistes d’elit.

De tots aquests exemples, en podem extreure un terme que ens ajuda a entendre aquestes pràctiques: sportswashing o blanquejament esportiu. “L’acrònim anglès format per sports i whitewashing (’encobriment o neteja d’imatge’) designa la pràctica de blanquejar la imatge o la reputació, normalment d’un país o institució per mitjà de l’esport, ja sigui adquirint jugadors o equips, organitzant esdeveniments esportius o participant-hi” (Fundéu, 2023). Així mateix, Amnistia Internacional defineix el terme com “l’estratègia mitjançant la qual alguns dels governs menys respectuosos amb els drets humans cerquen fer net la seva imatge dins de les seves fronteres, però sobretot a fora, a través de la seva vinculació amb l’esport”.

La mateixa FIFA també és especialista en aquest blanquejament esportiu des del moment en què posa, per exemple, lemes antiracistes o antibèl·lics abans de l’inici dels partits però sense que aquests actes tenguin una incidència real. Pur màrqueting.

Tanmateix, veim altres països que també són propensos a aquesta pràctica: Espanya i Itàlia organitzen la Supercopa de Futbol a l’Aràbia Saudita. D’aquesta manera, fan enfora la competició dels seguidors locals i cerquen un objectiu econòmic clar. Del fet que el país en qüestió incompleixi els drets humans, se’n fa cas omís.

Per tant, podem afirmar que l’esport i l’activitat física tenen una cara B, orquestrada per les grans federacions, organitzacions esportives i governs que s’encarreguen que l’esport d’elit es focalitzi en la part econòmica.

Un dels problemes principals és la poca consciència dels esportistes del fet que poden ser motors de canvi. Tot i tenir una influència massiva, especialment en la joventut, molts funcionen com a titelles rendits a les grans corporacions que els patrocinen. I aquí cal fer una crítica profunda al sistema i a la gran deïficació que reben.

La realitat és que Cristiano Ronaldo o LeBron James, entre molts altres, tenen més capacitat d’influència que la majoria de polítics que ens governen. Amb tot, la seva imatge poques vegades va lligada a lluites socials. Açò es deu, probablement, a les mateixes empreses i governs que els patrocinen, que els empenyen a no posicionar-se a favor d’iniciatives que cerquen la justícia i l’educació social. I en molts casos, si ho fan, també és per netejar-se la imatge.

Malgrat tot, hi ha motius per ser optimistes. Durant els anys 80, el jugador de futbol brasiler Sócrates va ser un estendard en contra de la dictadura del seu país, a més d’activista pels drets socials, i va lluitar per l’autogestió esportiva i la pau. Així mateix, a Alemanya trobam el FC Sankt Pauli, club de futbol de la ciutat d’Hamburg que és conegut per la seva militància política, progressista, antifeixista i en lluita pels drets LGTBIQ+, i que empra l’esport com a eina de canvi. A més, hi ha altres jugadors i organitzacions que, tot i ser enfora dels focus mediàtics, fan feina perquè l’activitat física i l’esport d’elit siguin una plataforma d’unió i de força contra l’anomenat blanquejament esportiu.

A escala local, el marxista eivissenc Marc Tur, abanderat LGTBIQ+, va quedar quart als darrers Jocs Olímpics de Tòquio en la prova de 50 quilòmetres marxa. Aquesta gesta el va posar al centre, com a exemple d’aquests esportistes que van més enllà i volen ser influències positives per a les noves generacions. Sense cap mena de dubte, necessitam esportistes d’elit com Marc Tur, que lluitin pels drets socials i que defensin un esport inclusiu i en què els valors del capitalisme extrem no s’hi vegin reflectits.

A més, la feina d’organitzacions no governamentals amb l’anomenat esport per al desenvolupament —en què l’esport es fa servir com a eina de canvi social en projectes de cooperació o dins programes de serveis socials— i el posicionament de certs esportistes a favor del boicot cap a aquestes pràctiques van creixent. Tot i ser una lluita complexa, cal aixecar la veu per aturar-ho. Com moltes altres lluites i reivindicacions socials, sembla que el combat és entre David i Goliat, però cal seguir, des de la pau i la concòrdia i sense deixar de reivindicar els drets humans i la justícia social. Hem de defensar un esport i una activitat física d’unió, d’entesa entre cultures i pacifista. 

Veim, doncs, que cal analitzar críticament tots aquests moviments que es duen a terme des de molts de països. Cal entendre que hi ha un rerefons concret, que no és altre que el blanquejament de les seves polítiques. 

No ens cansarem de pregonar que l’activitat física i l’esport són una eina de transformació social molt potent. Amb tot, l’hem d’emprar com toca: sense una gestió i un enfocament adequats, l’esport seguirà essent un artefacte de destrucció de drets socials.

menucross-circle