"La caverna o cueva, como abismo interior de la montaña, es el lugar en que lo numinoso se produce o puede recibir acogida." (Juan Eduardo Cirlot, Diccionario de símbolos. 2018, p. 300)

Quan arribem a finals d’octubre, les Illes diuen adéu a la seva temporada turística al mateix temps que comencen els anomenats mesos foscos de l’any. Escric les primeres línies d’aquest text el dia 27 d’octubre, primer dia on la nit guaita cap a les sis del capvespre. Després de l’explosió de llum i activitat frenètica dels mesos d’estiu, la tardor imposa definitivament els seus ritmes i dóna pas a la meva festivitat predilecta: el que ara es diu Halloween, és a dir, el Samhain celta.

L'any passat vaig publicar un article en les mateixes dates (veure aquí) fent un recull d’alguns llocs distintius de Menorca que es poguéssin relacionar amb el caràcter místic i misteriós d’aquesta data assenyalada, on també s’explicava el seu origen més enllà de la seva mercantilització a Estats Units durant el segle XX, que convertí Samhain en el Halloween que avui tothom coneixem en el món occidental.

Resumint molt: Samhain es refereix a la vigília entre l’últim dia d’octubre i el primer de novembre, i es considera la nit de l’any en què el vel entre el món mundà i el sobrenatural es fa més fràgil i inintel·ligible. És la nit dels esperits, de la connexió amb el més enllà. És la nit on les critatures de l’altra banda es fan especialment presents. I és una invitació a tornar a mirar alguns llocs amb ulls diferents, amb una mirada que els retorni l’embruix que la voràgine humana els ha robat.

Si hi ha un indret que ha representat sempre l’ambivalència entre els dos mons, són les coves. Ens ho recorda qualsevol estudi sobre el valor dels símbols, com el Diccionario de los símbolos (Paidós, 2000) de Hans Biedermann. Allà, el professor austríac assenyala que "[e]s lógico percibir las cuevas como escenario del mundo simbólico y religioso ctónico (es decir, relacionado con la tierra y el mundo subterráneo) como lugar de toma de contacto con las fuerzas y poderes de las profundidades que más tarde emergen a la luz.›" (p. 142)

En territoris turistificats com Menorca, indrets com les coves funeràries esdevenen noves dicotomies i punts de fricció. Vius i morts, bullici i silenci, estiu i hivern. Quan entrem de nou en la meitat fosca de l’any i les llums de l’estiu es dilueixen, podem tornar a guaitar a les profunditats primigènies on els espectres del Samhain ens continuen xiuxiuejant els ecos fundacionals de la nostra (pre)història.

Algunes de les nostres coves són plenament accessibles i són un gran atractiu tant per als/les residents com per als/les turistes. D’altres ni tan sols contemplen aquesta possibilitat, ja que són pràcticament inaccessibles. Veiem-ne algunes de les més significatives:

Cova des Coloms: És l’anomenada ‹‹cova catedral››, potser la més impresionant de totes, però també el símbol de com l’acció humana ha esborrat l’aire sobrecollidor de les veus arcaiques. És una gruta de 24 metres d’alçada, 110 de llargària i 15 d’amplada, en l’interior de la qual es van trobar enterraments d’època posttalaiòtica (550-123 aC) i un aixovar on destaca una banya de bou fabricada amb bronze. A Menorca mágica (1998), Carlos Garrido afirma que "si hubiéramos de escoger de entre todas las cuevas una que representara a la perfección ese carácter santuárico de las profundidades, esa sería sin la menor duda la llamada Cova des Coloms” (p. 92), i es refereix específicament a la peça de bronze esmentada com una evidència del culte mortuori de l’indret, aludint al “toro como animal psicopompos, acompañante de almas al otro mundo de las entrañas subterráneas.” (p. 94).

Necròpolis de Cales Coves i Cala Morell: Es tracta de dos sistemes de coves funeràries. Cales Coves és la necròpolis prehistòrica més gran de Menorca, amb poc més de 90 coves de diferents tipus repartides al llarg d’un perímetre considerable, que foren utilitzades durant aproximadament 1500 anys. A Cala Morell hi trobem 14 coves concentrades en un petit barranc, algunes -les més petites- d’època dolmènica (2100-1600 aC) i altres -les més grans- ja posttalaiòtiques (550-123 aC), que foren utilitzades encara durant l’època romana. Avui dia són dos dels monuments prehistòrics més coneguts i visitats de l’illa.

Cova de s’Aigua: Situada a l’urbanització de Cala Blanca, és exemple paradigmàtic de la tensió entre conservació i turistificació. Relacionada amb l’entrada a la mítica ciutat de Parella, la cova fou molt coneguda durant els segles XVIII-XIX, en part gràcies a The History of the island of Menorca (1752) de John Armstrong, que l’assenyalà com un dels atractius imperdibles de l’illa. Al llarg del segle XX fou abandonada a l’acció humana durant vàries dècades, se’n prohibí l’accés, i al 2021 es reobrí com a atractiu turístic, al qual només s’hi pot accedir mitjançant visites guiades concertades. És un gruta impressionant de més de 100 metres de longitut, amb un llac interior, i on s’hi van trobar (entre d’altres) restes òssees humanes a l’interior de l’aigua, pertanyents a una antiga necròpolis.

Cova des Càrritx: Aquí entrem a l’extrem oposat: les coves poc conegudes i que no es poden visitar. En aquest cas, és un indret que no es va descobrir fins a 1995. Es troba al barranc d’Algendar, i havia restat intocada perquè després de ser utilitzada en temps prehistòrics li caigué davant una gran pedra que segellà la seva entrada. Conté una petita sala de poc més de 30 metres quadrats on s’hi trobaren molts ossos humans, i es desplega al llarga de 230 metres de profunditat, dividida en set sales. El seu estat inalterat permeté fer investigacions que aportaren destacats coneixements sobre quines eren les creences sobre la vida i la mort en època naviforme i prototalaiòtica, amb les coves al centre del simbolisme del trànsit entre els dos mons.

Cova des Mussol: Situada en un penya-segat prop de Punta Nati, fou descoberta el 1997 i s’hi trobà evidència de rituals màgico-religiosos de datació naviforme i inhumacions prototalaiòtiques. La gran curiositat restava en una de les seves sales més amagades, on s’hi trobaren dues petites talles de fusta que representaven un personatge amb banyes i faccions masculines (de nou la presència del déu toro al que apuntava Garrido quan parlava de la Cova des Coloms) i una figura humana masculina. A més d’aquesta escena que mostra el seu ús com a santuari màgic, s’hi trobaren restes humanes que acrediten la seva funció com a necrópolis.

Cova des Pas: Fou l´última en ser descoberta, en aquest cas al 2005. Està situada a Son Mercer de Baix, a la part est del barranc de Trebalúger, suspesa a una altura d’uns 15 metres, de bastant difícil accés. S’hi trobaren restes de prop de 70 persones, amb la curiositat que estaven embolcallats amb pell de bou i cordes que els mantenien en posició fetal, remetent a l’imaginari ctònic de la cova com a recreació de l’úter matern. Al haver estat tant de temps sense ser descoberta, la gruta mantingué un microclima que permeté la conservació fins i tot de teixits dels propis cossos, com el cervell y algunes fibres musculars.

Amb el teló de fons simbòlic de Halloween/Samhain, i la realitat material de la turistificació i sobreexplotació de Menorca, les coves assumeixen la nova ambivalència entre espais que retenen la seva atmòsfera numinosa front a altres als quals l’acció humana els ha robat part del seu encant. No vull dir amb això que s’hagi d’esgrimir un dit culpabilitzador a qui visita i ha habitat les que són més conegudes, ni que indrets com la Cova des Coloms no continuin sent una visita excepcional, però sí posar damunt la taula com aquesta contraposició ens pot fer reflexionar sobre la nostra forma de relacionar-nos amb el patrimoni cultural del nostre territori, sabent quin fou el seu ús i de quina forma el miraven els nostres avantpassats més remots.

Ara que tornem a entrar en els mesos foscos de l’any, que no ens serveixin aquests només per descansar de la massificació fins arribar al març/abril de l’any següent, sinó també per redescobrir i reconnectar amb el nostre patrimoni, lluny de les presses i la voràgine que per fi ens donen treva.