Dimarts passat, 10 d’octubre, es va celebrar el Dia Mundial de la Salut Mental. Segons l’OMS, “és una oportunitat perquè les persones i comunitats s’uneixin entorn del lema ‘La salut mental és un dret humà universal’ a fi de millorar els coneixements, sensibilitzar i impulsar mesures que promoguin i protegeixin la salut mental de tothom com a dret universal”. Per tant, fer visible la gran problemàtica que és la salut mental en la societat d’avui en dia és tan necessari com el fet d’estudiar-la i d’oferir acompanyament a les persones que la pateixen.

A escala local, són moltes les organitzacions (començant per la Fundació de Persones amb Discapacitat de Menorca) que lluiten per normalitzar i mostrar aquestes realitats. Així mateix, un dels equips de referència de l’esport menorquí, l’Hestia Menorca, té com a patrocinador principal una fundació que vetla per aquestes persones. Personalment, celebr que hi hagi un patrocinador amb compromís social, no com altres, que empren el patrocini esportiu per millorar o netejar la seva reputació. Per tant, veim que la feina de visibilitzar és present, però també és necessari anar més enllà.

En concret, en la temàtica que ens ocupa, veim que l’esport no és un fet aïllat, ja que són molts els casos d’esportistes (professionals o no) que han tingut o que tenen problemes de salut mental que els impossibiliten tenir una vida sana, dins i fora del terreny de joc.

Si partim de la visió infantil i juvenil, veurem que l’esport pot ser una eina de doble tall. D’una banda, és un bon estri per detectar aquests tipus de casos i ajudar les persones que tenen problemes de salut mental; de l’altra, és un terrible mecanisme que crea i incrementa greus problemàtiques que pateixen infants i adolescents.

Abans de seguir llegint, però, us planteig unes preguntes: heu estat esportistes durant la joventut (per a mi, ser esportista és haver dedicat part del temps practicant activitat física o un esport)? I heu participat en entrenaments en clubs o entitats vinculades a l’esport (ja sigui federat o no)? Si la resposta és afirmativa, podeu pensar si heu rebut cap tipus de falta de respecte durant la pràctica esportiva: crits agressius, improperis, vexacions o qualsevol altre tipus de manifestació violenta (ja sigui física, verbal, psicològica o sexual).

Si la resposta a la segona pregunta és negativa, puc afirmar que sou afortunats, ja que desgraciadament poques persones formen part d’aquesta zona del camp de joc. Ara bé, si la resposta és positiva, us puc dir que som molts els que ho hem patit, en diferents contextos i en diferent mesura. Aquí és on no podem deixar de banda una problemàtica que neix de l’educació emocional. Educació emocional nul·la o mal enfocada dins l’àmbit esportiu. És a dir, no podem mirar cap a un altre costat quan la violència és menys greu (al cap i a la fi, segueix sent violència) i justificam certs comportaments amb allò de “sempre s’ha fet així”.

Centrem-nos en la figura de l’entrenador: tradicionalment, els entrenadors havien de ser persones dures, que humiliaven o vexaven els jugadors i jugadores, ja que havien de forjar el seu “caràcter”. Per ser un bon esportista, amb voluntat guanyadora, tot valia, i semblava que havien d’anar al camp de joc a lluitar com a gladiadors romans per salvar la vida. L’educació militar i la gimnàstica sueca eren els entrenaments més comuns. I podem dir que el resultat era clau per entendre la realitat de l’activitat esportiva d’anys enrere.

En el meu parer, encara avui donam excessiva (o única) importància al resultat, i “l’èxit social” i esportiu es mesura amb la vara de la victòria, del guanyar per damunt de tot. I açò, tristament, és extrapolable a la resta de la societat, en què cada vegada hem de ser més i més productius. Però no ens desviem: tal com hem dit, abans i encara avui, tot val per transmetre aquest “carisma guanyador” als jugadors i jugadores. I no podem avançar en la millora de la salut mental si no superam aquesta creença que el jugador que vol guanyar ho ha de fer a qualsevol preu. Cal entendre que podem ser guanyadors des de la humilitat, el respecte i la bona convivència.

En aquest context, hi havia al·lots i al·lotes que aguantaven més. D’altres no tant. També es creaven expectatives i pressions que venien de diferents bandes de l’entorn (família, entrenadors, club, federacions, etc.), i és ben clar que la gestió d’aquestes situacions no era l’adequada en el moment emocional d’aquests joves, en plena etapa vital del seu desenvolupament. Aquestes realitats encara avui són molt comunes. No ens oblidem que la gestió emocional esdevé primordial, ja que, al final de tot, aquests joves i infants són esportistes, però primer són persones.

Les coses han anat canviant amb els anys gràcies a la introducció de la psicologia esportiva o l’estudi de la importància que té el tècnic esportiu dins l’educació dels joves. Tot i així, encara cal molta feina. Per aquesta raó, hem d’entendre l’activitat física extraescolar com una part de la seva educació, i cal que les persones que guien, acompanyen i entrenen aquest jovent siguin conscients de la gran influència (en positiu i en negatiu) que poden arribar a tenir. Per tant, el paper de l’entrenador o entrenadora esdevé clau per millorar la salut mental dels jugadors i jugadores.

Tanmateix, un altre mal dels nostres dies, que va totalment lligat a la salut mental, és l’anomenat bullying o assetjament escolar. Si bé és contextualitzat en l’àmbit formal, també el trobam molt present dins l’àmbit no formal esportiu. És necessari detectar casos i crear climes de confiança per facilitar la comunicació. Cal que l’adult sigui una persona propera per ajudar qui el pateix i, sobretot, posar solució damunt qui ho genera i també damunt qui ho veu i no ho denuncia. Per tal de crear aquest clima de confiança, és important crear un vincle amb l’infant, un vincle sa que permeti una comunicació fluida entre joves i adults. Per aquesta raó, cal formació pedagògica en la temàtica per a tots aquests adults que dirigeixen activitats esportives, especialment per als que segueixen fent “allò que s’ha fet tota la vida” i miren cap a una altra banda.

Un altre aspecte que cal tenir en compte és el del bon tracte, concepte antagònic a les situacions negatives que esmentàvem abans, en què els entrenadors havien de “forjar el caràcter” i tot s’hi valia. La psicologia aplicada a l’educació ha comprovat que el bon tracte ha esdevingut necessari perquè els educands aconsegueixin els objectius que es marquen mestres, professors, tècnics i entrenadors. És a dir, la violència, per mínima que sigui, no serveix de res i aquest bon tracte és necessari per a la bona convivència i el benestar (social, físic i emocional) de cadascú.

Val preguntar-se si, més enllà dels aspectes tècnics i tàctics propis de cada esport i que es mostren com a continguts dins cada disciplina, som capaços de demanar als nostres jugadors i jugadores com es troben, com els ha anat el dia o com han passat el cap de setmana; si som capaços d’anar més enllà i tenir una relació adult-jove que els aporti eines personals que els ajudin des del punt de vista emocional i social.

Un aspecte essencial és fugir de resultadismes en etapes primerenques i enfocar-nos en el com. Sí, aquest com esdevé fonamental perquè hi hagi un canvi de paradigma dins el sistema esportiu juvenil. Hem de focalitzar-nos en com guanyam, com perdem, com entrenam, com competim: si hem estat respectuosos, si ens hem esforçat, si ens ho hem passat bé o si no ho hem passat bé, i analitzar el perquè. En definitiva, donar valor a tot el que importa més que el resultat quan xerram d’esport i activitat física educativa.

Potser, com a societat, ens hem de demanar si la victòria és guanyar molts campionats o si val més que la joventut a la qual entrenam tengui una intel·ligència (i una salut) emocional més sòlida, sigui més inclusiva i més respectuosa, capaç de no vexar companys pel motiu que sigui i tenir una convivència més harmoniosa. Així, idò, on és la victòria?