Hi va haver un temps en què el periodisme era un exercici artesanal. L’afany per explicar històries i retratar el món ha mogut reporters i cronistes per tot el globus durant dècades, encara que d’un temps ençà l’ofici ha de competir amb la frivolitat, la desafecció, la mercantilització de la informació, a més de les IA i els content creators.

Roberto Fernández va ser reporter gràfic igual que el seu pare, Antonio Fernández Navas, i igual que el seu avi, Antonio Fernández Mora. Una nissaga de fotògrafs que van passar per les agències i capçaleres més importants del país, la seva obra es troba exposada permanentment al local que Roberto regenta a Maó, un petit museu que homenatja no només els seus antecessors, sinó a un ofici que es transforma a passos agegantats sense acabar mai de morir, ni de convertir-se del tot en una altra cosa.

Posidònia: On diries que comença la tradició fotogràfica a la teva família?

Roberto: Comença amb el meu avi, Antonio Fernández Mora, sent un amateur, un aficionat. El que passa és que ell acaba treballant a Prensa Española i Prensa Ibérica, i es dedica a treure diaris al carrer. Llavors, la seva trajectòria es queda més en aquest aspecte de tècnic. Quan fa fotos, trasllada aquest tipus de coneixements a la fotografia, doncs com un tècnic, no? Placa de vidre, gelatina…

El meu pare ja no. El meu pare, Antonio Fernández Navas, quan arriba és un huracà. És un tipus que arriba mancat de coneixements al principi, però amb un cor que se li sortia del pit. Ell comença a treballar després de passar per l’escola de periodisme de tres anys, i en temps rècord es fa imprescindible perquè ell "representava la valentia", com va arribar a dir un dels seus directors. Buscava l’eficàcia, l’art i la valentia en una sola fotografia, i el meu pare era la valentia en estat pur. Es ficava en tots els embolics.

Posidònia: De la fotografia rudimentària o experimental a la fotografia periodística i de premsa, aquest seria el pas, no? El periodisme arriba amb el teu pare…

Roberto: Sí, el periodisme arriba amb el meu pare. El meu avi segurament llegia més notícies que cap espanyol de l’època, perquè és clar, era ell qui muntava els diaris… et pots imaginar! Gravats, tipografia, tot això… però no estava en el tema periodístic. El meu pare ja no, el meu pare ja és partícip de la premsa com a periodista.

Posidònia: Forma part d’una generació gairebé pionera. A Espanya no hi havia tants fotògrafs de premsa en aquella època.

Roberto: No hi havia tants fotògrafs perquè no hi havia tants mitjans. Tot es repartia entre molt pocs diaris, gairebé no hi havia revistes, que gairebé totes lògicament depenien de diaris. És el cas de Blanco y Negro, que sempre va dependre de l’ABC. Quan va arribar la democràcia i la transició i es van acabar les “revistes del franquisme” per anomenar-les d’alguna manera - Sabado Gráfico, Gaceta Ilustrada, totes aquelles - Blanco y Negro, com que formava part de l’ABC, va continuar com a dominical…

Però, per exemple, la Actualidad Española - LAES, com la coneixien era una revista amb un esperit molt gràfic, volia ser Paris Match, que és el que hi havia en aquella època…

El seu director, José Luís Cebrián Boné, que també va ser director de l’ABC i d’Europa Press era periodista però la fotografia el tornava boig. Va apostar per això, va apostar per una revista molt gràfica i es va envoltar del millor que hi havia en aquell moment, entre els quals hi havia el meu pare, Rogelio Leal, Francisco "Paco" Ontañón… sou joves, però a El PAÍS ho teniu molt recent!

Posidònia: Quina etapa diries que cobreix l’activitat del teu pare com a professional en tots aquests mitjans de comunicació? Quants anys i què hi ha en el seu llegat fotogràfic?

Roberto: Ell va començar a Marca, abans d’entrar a l’Actualidad Española, on va estar fins que es va acabar. Després va formar part de l’equip d’Europa Press, on jo ja hi era quan ell va arribar. Allà es va jubilar.

Si hagués de definir la seva etapa com a fotògraf de premsa, va ser una època en què es perseguien notícies. Jo, per la meva desgràcia, vaig formar part d’una premsa en la qual es perseguien persones. Llavors allà està el canvi.

Ells eren d’una altra pasta i de fet, mira amb qui es relacionaven, no? [Torna a assenyalar la paret] En el cas del meu pare, ell estava molt ben relacionat i va tenir l’ocasió de poder moure’s pel món sencer moltes vegades i ja veieu… Tenir aquestes possibilitats, no?

Posidònia: Sempre a Madrid, instal·lat o vivint…

Roberto: Sí, el meu pare era un home lligat a una maleta. Sempre diem en broma que realment la heroïna de casa meva és la meva mare. Et puc explicar batalletes del meu pare… però la veritat a qui recordo és a la meva mare passant-ho malament, en moments com el de l’accident aeri que viu el meu pare, quan va a les guerres… aquest és el tema.

Posidònia: Hi havia càmeres a casa teva?

Roberto: Moltes. Hi havia un laboratori. Jo recordo, sent un nadó, des que tinc ús de raó. Després ho va desmuntar per la por de tenir químics a casa amb nens, però recordo, sent molt petit, estar amb el meu pare al quart fosc, com tantes vegades haureu sentit. És una cosa que he compartit amb molts fills de fotògrafs, aquesta sensació que el teu pare fa màgia… posa un paper en blanc en una cubeta, i de sobte apareix la imatge d’algú o la imatge d’alguna cosa i realment era sorprenent. Ja una vegada que li has agafat el truc…

Crec que quan vaig entrar en un laboratori amb ell, devia tenir cinc o sis anys. I ja des de molt jovenet feia fotos que a casa, que càmeres hi havia a cabassos. Després que ens les deixés usar… (riures).

Posidònia: N'hi ha alguna que recordis amb especial afecte?

Roberto: Leica. Va tenir moltes però les Leicas són les que conservo i recordo. M3 i un Summicron té allà penjades… unes joies que encara aguanten. També tenia Rolleiflex…

Posidònia: La teva mare feia fotos?

Roberto: No. Recordo un viatge a Nova York, que vaig fer crec que va ser l’any 90. Li vaig comprar una Nikon de les primeres compactes que van sortir. Al principi li costava posar el rodet, perquè no ho havia fet en la seva vida. Però és curiós, perquè quan el meu pare es va jubilar va ser ella qui va començar a fer fotos i tenia la seva càmera, la seva càmera Nikon que li vaig comprar. I sí, sí. Feia les fotos típiques, però havia vist tantes fotos en la seva vida que feia fotos boníssimes.

Després tinc altres casos de gent que no estava en el tema, per exemple el pare de la meva dona, que li encantaven les fotos, però era aquesta persona que sempre tallava els peus en les fotos. Potser et deixava 5 metres de sostre i et tallava els peus. Home, per favor, baixa una mica la càmera, no? La meva mare té un telèfon mòbil, lògicament, on hi ha moltes fotos, però continua obrint calaixos on hi ha munts i munts de fotos positives, perquè tot el positiu i tot el gruixut. I a vegades, quan arriba algú, treu calaixos i les ensenya per allà.

Posidònia: ¿Dónde dirías que comienza la tradición fotográfica en tu familia?

Posidònia: On diries que comença la tradició periodistica a la teva família?

Roberto: El periodisme arriba amb el meu pare. El meu avi segurament llegia més notícies que cap espanyol de l’època, perquè és clar, era ell qui muntava els diaris… et pots imaginar! Gravats, tipografia, tot això… però no estava en el tema periodístic. El meu pare ja no, el meu pare ja és partícip de la premsa com a periodista.

Posidònia: Forma part d’una generació gairebé pionera. A Espanya no hi havia tants fotògrafs de premsa en aquella època.

Roberto: No hi havia tants fotògrafs perquè no hi havia tants mitjans. Tot es repartia entre molt pocs diaris, gairebé no hi havia revistes, que gairebé totes lògicament depenien de diaris. És el cas de Blanco y Negro, que sempre va dependre de l’ABC. Quan va arribar la democràcia i la transició i es van acabar les “revistes del franquisme” per anomenar-les d’alguna manera - Sábado Gráfico, Gaceta Ilustrada, totes aquelles - Blanco y Negro, com que formava part de l’ABC, va continuar com a dominical…

Però, per exemple, la Actualidad Española - LAES, com la coneixien era una revista amb un esperit molt gràfic, volia ser Paris Match, que és el que hi havia en aquella època…

El seu director, José Luís Cebrián Boné, que també va ser director de l’ABC i d’Europa Press era periodista però la fotografia el tornava boig. Va apostar per això, va apostar per una revista molt gràfica i es va envoltar del millor que hi havia en aquell moment, entre els quals hi havia el meu pare, Rogelio Leal, Francisco "Paco" Ontañón… sou joves, però a El PAÍS ho teniu molt recent!

Posidònia: Quina etapa diries que cobreix l’activitat del teu pare com a professional en tots aquests mitjans de comunicació? Quants anys i què hi ha en el seu llegat fotogràfic?

Roberto: Ell va començar a Marca, abans d’entrar a l’Actualidad Española, on va estar fins que es va acabar. Després va formar part de l’equip d’Europa Press, on jo ja hi era quan ell va arribar. Allà es va jubilar.

Si hagués de definir la seva etapa com a fotògraf de premsa, va ser una època en què es perseguien notícies. Jo, per la meva desgràcia, vaig formar part d’una premsa en la qual es perseguien persones. Llavors allà està el canvi.

Ells eren d’una altra pasta i de fet, mira amb qui es relacionaven, no? [Torna a assenyalar la paret] En el cas del meu pare, ell estava molt ben relacionat i va tenir l’ocasió de poder moure’s pel món sencer moltes vegades i ja veieu… Tenir aquestes possibilitats, no?

Posidònia: Sempre a Madrid, instal·lat o vivint…

Roberto: Sí, el meu pare era un home lligat a una maleta. Sempre diem en broma que realment la heroïna de casa meva és la meva mare. Et puc explicar batalletes del meu pare… però la veritat a qui recordo és a la meva mare passant-ho malament, en moments com el de l’accident aeri que viu el meu pare, quan va a les guerres… aquest és el tema.

Claro, aquí tienes la traducción al catalán:

---

Posidònia: Hi havia càmeres a casa teva?

Roberto: Moltes. Hi havia un laboratori. Recordo, sent un nadó, des que tinc ús de raó. Després el va desmuntar per la por de tenir químics a casa amb nens, però recordo, sent molt petit, estar amb el meu pare al laboratori, com tantes vegades haureu sentit. És una cosa que he compartit amb molts fills de fotògrafs, aquesta sensació que el teu pare fa màgia… posa un paper en blanc en una cubeta, i de sobte apareix la imatge d'algú o la imatge d'alguna cosa i realment era sorprenent. Ja una vegada que li has agafat el truc…

Jo crec que quan vaig entrar en un laboratori amb ell, devia tenir cinc o sis anys. I ja des de molt jovenet feia fotos a casa, que càmeres n’hi havia a patades. Després que ens les deixés usar… (riures).

Posidònia: N'hi ha alguna que recordis amb especial afecte?

Roberto: Leicas. En va tenir moltes però les Leicas són les que conservo i recordo. M3 i un Summicron que té allà penjades… unes joies que encara aguanten. També tenia Rolleiflex…

Posidònia: La teva mare feia fotos?

Roberto: No. Recordo un viatge a Nova York, que vaig fer crec que va ser l’any 90 i tants, no me’n recordo, i li vaig comprar una Nikon de les primeres compactes que van sortir. Al principi li costava posar el rodet, perquè no ho havia fet mai. Però és curiós, perquè quan el meu pare es va jubilar va ser ella qui va començar a fer fotos i tenia la seva camareta, la seva càmera Nikon que li vaig comprar. I sí, sí. Feia les fotos típiques, però havia vist tantes fotos a la seva vida que feia fotos boníssimes.

Després tinc altres casos de gent que no estava en el tema, per exemple el pare de la meva dona, que li encantaven les fotos, però era aquesta persona que sempre tallava els peus a les fotos. Potser et deixava 5 metres de sostre i et tallava els peus. Home, collons, baixa una mica la càmera, no? La meva mare té un telèfon mòbil, lògicament, on hi ha moltes fotos, però segueix obrint calaixos on hi ha muntanyes i muntanyes de fotos positives, perquè tot era positiu i tot era molt abundant. I a vegades, quan arriba algú, treu els calaixos i les ensenya per allà. 92 anys.

Posidònia: A més d’aquesta transició que comentaves, de les històries a les persones… hi ha una transició també en la fotografia, i en el periodisme gràfic, que va canviant a l’Europa del teu ingrés al periodisme. Com definiries aquesta transició i com va ser el teu ingrés a l’ofici?

Roberto: Jo tinc una primera transició que és d’uns rodets molt complicats de treballar en color. En aquell moment l’únic que hi havia era Kodak i l’única sensibilitat amb la qual treballàvem era 200 ASA. Llavors, és clar, el color era una cosa complicada de treballar.

Quan ja arriben les primeres pel·lícules, el 64 de Kodachrome, arriben Fuji i comencen a tenir altres sensibilitats, notes un canvi en la qualitat bastant tangible. I aquesta seria la primera, segurament. La segona i més complicada, la transició va ser el meu pas de l’analògic al digital, que a més va ser caríssim per haver d’adaptar tot de nou i haver de comprar ordinadors i càmeres noves.

La meva postproducció és escassa perquè vaig tenir la sort, quan vaig començar a treballar a Europa Press, de trobar un tipus que es deia Ramón Castro, gran fotògraf i un company excepcional. Era un tio boníssim que tenia una tècnica increïble. El primer que em va ensenyar és “de 36, 36”: si un rodet té 36 fotos pots anar jugant al “ara poso un diafragma, provo una o altra velocitat i me la jugo en tres fotos perquè me’n surti una”. No, no, de 36, 36.

A més treballava amb diapositives en monocrom i també en color. Jo no em posava en una ampliadora a no ser que fos blanc i negre. El color era el que hi havia. Si claves la diapositiva, no cal tocar-la. I aquesta és la meva escola. Jo per a cada foto tenia una òptica, des d’un tele fins a un angular, o el que fos.

Posidònia: I en aquest camí d'aquestes dobles transicions, de les notícies a les persones, de l'analògic al digital, hi ha algú a la família que estigui seguint aquest camí ara?

Roberto: Bé, hi ha el meu fill petit, Rodolfo. Ell és el més ortodox de tots, perquè és el que es va molestar en passar per la facultat a estudiar imatge i tal. Però bé, la seva vida al final, els canvis, ha decidit fer altres coses.

La gran, Laura, és la que també va pintar aquest quadre que hi ha allà, té un blog de fotos. No va estudiar i segurament és la millor de tots. És la més artista. És la que s'atreveix. I això és un tema d'atrevir-se. Ella veu clar quan s'ha de fer la foto. Té aquest do i això els fotògrafs ho tenen poc, perquè tots podem mirar i molt pocs veuen. I ella té aquest punt. És pura alegria i molta creativitat i fa coses molt divertides.

Jo estic una mica entre tots dos. El meu cas és més professional. Quan jo vaig deixar el mig, ja era més que editor gràfic que fotògraf. Tinc molt clar quan una foto és bona, molt bona o molt dolenta. O sigui, el que sí que vaig aprendre molt és a dir que no. Jo mai he posat palla en una foto, en un reportatge, mai. O sigui, no és no. I això no val. No val, per a mi no val. I si m'he de quedar amb tres fotos, em quedo amb tres. No val cap més.

Després tinc una tercera filla, Alba, que és la que fa coses amb un iPhone que se't va la pinça. És la més pintora de totes. Agafa un telèfon mòbil i fa virgueries.

Posidònia: M'agrada molt el vinyetejat. Tenim enormes discussions gràfiques en aquesta Revista perquè jo vinyetejo i m'ho censuren. Jo defenso la vinyeta.

Roberto: No facis ni cas. Jo me'n recordo abans, fa 10 anys ja, jo tenia moltes discussions de temes d'edició amb companys i molts dies arribaven amb unes coses… "És que en la roda de premsa o ha sortit una periodista que ha tret un mòbil i ha resolt". Escolta tio, ves acostumant-te que aquest és el futur. Ningú necessita que vingui un tio, allà amb una super Nikon a embolicar-la en una roda de premsa.

Qualsevol redactor en cap amb una mica de sentit comú diu: per què he d'enviar un fotògraf i un redactor a una roda de premsa per fer una noia darrere d'un atril. Per a què? Si em resoldrà, amb una foto, un petit vídeo. Això ja és el futur. O ja ho era. Llavors no eren capaços d'entendre-ho i mira, 10 anys em confirmen el que deia llavors: tant és el suport, tu pintes amb la llum, fes-ho com vulguis, sigui estroboscòpica o sigui com vulguis.

Posidònia: Creus que va en detriment de l'ofici això o que li aporta matisos?

Roberto: Si tu vals com a fotògraf, sempre hi seràs, sempre t'enviaran la teva feina. I et puc posar centenars d'exemples.

Posidònia: No hi ha un fetitxe amb la càmera, llavors? El gremi fotogràfic està com molt aferrat a la càmera, a la idea del gremi…

Roberto: Suposo que la necessitat obliga, no? Han d'estar espantats… L'última crisi va ser demolidora. Tinc molts companys i ho sento molt perquè molts d'ells no és que fossin grandíssims fotògrafs, però eren grandíssimes persones que es guanyaven molt bé la vida sent gent que feia dignament la seva feina.

Conec altres casos que són tot el contrari. Conec de Reuters un noi que és una bogeria, era una bogeria. Un dia va decidir que ho deixava i a Reuters li van dir: com? Es van posar a tremolar. Com que un tio ja havia complert 40 anys, va penjar les càmeres i va dir "vaig a estudiar." Se'l rifaven, li deien vine al Reuters que vulguis, tria en qualsevol lloc del món.

També hi ha això, gent amb moltíssim talent. Recordo a Mallorca, on coincidíem molt els fotògrafs de l'EFE, que la gent ho passava fatal amb aquest fotògraf. És que on estava ell, els altres deien "collons, ja està, demà ja sabem de qui és la portada". Doncs això és el que hi havia. Un talent increïble.

A més tenia frases demolidores. Recordo que hi havia un noi que semblava l'home orquestra de tot el que portava a sobre. I recordo aquella frase, perquè em va semblar molt gràfica, li va dir "l'home molt hardware, poc software". Perquè no li faltaven detalls, la roba, el barret, totes les coses que portava a sobre. Però és clar, quan calia encertar…

Posidònia: I de la teva trajectòria fotogràfica, si haguessis de destacar una història o una persona que hagis perseguit… Tens una foto que t'hagi generat alguna cosa especial, una foto fetitxe?

Roberto: Hi va haver un moment, quan vaig decidir preocupar-me només per Leticia Ortiz, perquè feia moltes coses, però sobre la Casa Reial n'he fet molt. Quan vaig arribar a ella em va donar la sensació que era un bon moment per ajuntar la part econòmica amb la part laboral i vaig encertar.

Vaig estar durant 15 anys treballant de corresponsal per a una agència de Dinamarca, només dedicant-me a ella. Era el moment en què totes les princeses eren plebees a Europa i on els mitjans de comunicació més importants d'Europa d'aquest estil estan en repúbliques i són els que més monarquia publiquen: cas d'Alemanya i cas de França a les seves revistes. En aquell moment apareix Matilde de Bèlgica, Máxima Zorreguieta, Mette-Marit de Noruega…

Era un sense viure. Jo no em dedicava a cobrir informacions… Em dedicava a fer sabates, bosses, diademes en sopars reals, escenes de gala, abrics, complements i tot això. Com feien altres a Bèlgica, a l'Argentina o on aquestes criatures viatgessin. Aquesta és la història. Llavors passes de cobrir actes a cobrir moda per a l'HOLA! i per a les revistes homòlogues de qualsevol lloc. Mentrestant, em dedicava al que realment m'agrada, que és editar.

Si m'he de quedar amb alguna cosa… Jo tenia una mica l'assignatura pendent del meu pare. Havia estat en guerres i en conflictes i tal, i jo em vaig quedar penjat. Les dues o tres vegades que vaig tenir l'ocasió de poder fer alguna cosa d'això, mai ho vaig fer. No m'ho van permetre ni als mitjans en què estava, ni els meus diners com per poder dir me'n vaig com a freelance, me la jugo i ja veure què és el que puc fer. Jo no vaig tenir l'ocasió.

Amb tot, vaig estar a la República Dominicana i cobrint el tema de la cúpula d'ETA a Algèria. Any 89 i 92. Just quan les converses d'Algèria es van trencar amb Domingo Iturbe, que va acabar morint a Algèria i després els van deportar tots a la República Dominicana. Estava Vera i Barrionuevo, era l'època del GAL. I allà vaig anar, a posar-los cara a aquests tios i a explicar com vivien.

I bé, després va arribar la família i tot… era complicat. Ells recolzaven molt la seva comunitat allà i el govern espanyol pagava molts diners perquè els deixessin tranquils allà deportats. Qualsevol que arribi allà a ficar el dit, doncs molesta. Llavors vaig arribar jo amb les meves càmeres. Vaig acabar amagat al lavabo de l'aeroport 15 hores, amb els rodets a sobre. No sabia si me'ls traurien o no. Un disbarat impressionant. La segona m'ho vaig muntar millor, tenia més control. Els rodets van anar per una banda i jo vaig sortir per l'altra.

Posidònia: Com veus l'estat del periodisme actual? Has estat molt en contacte amb agències, amb diaris, amb revistes, véns d'una família amb tradició en els mitjans. Quin és el diagnòstic que tu treus llegint premsa, mirant el que es

publica avui en dia?

Roberto: Desolat. Em trobo veritablement desolat. I no, això no és d'ara, ja fa un temps. Si el fotògraf quan torna de la feina, en la postproducció no enganya, no posa el Photoshop, alguna cosa rara, o sigui, si es segueix mantenint fidel al que ha fet, al que ha vist a través de la seva càmera… això és l'únic que jo respecto ara mateix. Perquè ell ha de molestar-se a anar allà, a poder treure aquesta foto. Sigui el que sigui. El conflicte o el que sigui.

Per altra banda, els que escriuen s'ho han de fer mirar perquè estan destrossant la professió. No sé si cal que ho expliqui més… però això és només la veu del seu amo per on miris i és bastant trist.

Jo m'he criat amb El País! Que tinc 65 anys! Us podeu imaginar quan apareix… tots els aires de llibertat i tal. Quan veus com està acabant tot això… és increïble. I personatges que eren bons, que ells presumiran segurament de seguir sent la pera llimonera, però que a mi se m'han caigut, i penso aquesta persona, de veritat fent això per aquest personatge, que a més és efímer, que durarà aquí res i menys… tot i que després s'ho emporti mort com tants altres?

Llavors estic una mica… no sé si coneixeu un noi que es diu Soto Ivar, periodista, escriptor. Malgrat la seva joventut i dels meus anys, començo a pensar una mica el que ell diu. Crec que la indiferència acabarà sent el millor estat per a certes edats. I començo a sentir-ho ja, més enllà d'aquest nihilisme i d'aquesta anarquia pròpia de la joventut, estàs amb tota la força i tires endavant. Arriba un punt i dius: de veritat val la pena aixecar-te cada dia amb aquesta història? Vivim en un lloc privilegiat i que ens aïlla una mica de tota aquesta moguda.

Posidònia: Com vau arribar a Menorca?

Roberto: La gran treballava per a mi, jo tenia una agència i entre els fotògrafs que representava com a editor, ella era un. I tenia la seva parella que també treballava amb ella de fotògraf i venien aquí a cobrir l'estiu, llavors treballaven amb Tolo Mercadal, un noi d'aquí, fotògraf. Durant l'estiu doncs cobrien el que passés aquí, en plan paparazzi o el que fos. I llavors es va quedar embarassada, ens va fer avis i doncs res, el noi va néixer fa 10 anys, el vam conèixer a Madrid un Nadal. 2 o 3 mesos després estàvem amb ell aquí ja. Vam tallar amb tot, vaig deixar la feina, els meus pares, els meus germans, els meus amics, i ens vam venir aquí amb ell.

També tenia certa sort. Treballar per a Dinamarca significa que jo, 10 anys després, segueixo cobrant royalties. Això a Espanya no existeix ni per a escriptors, ni per a pintors, ni per a músics, perquè tot, tot es descarrega gratuïtament. Jo pago la SGAE religiosament aquí en aquest restaurant, però t'asseguro que no és el normal.

Posidònia: I com va ser això… que vas trobar tant a faltar el cocido que vas muntar el projecte "De Madrid al Cielo" o com sorgeix el projecte?

Roberto: Aquí no puc entrar. Aquests són els mèrits de la Silvia, la meva dona. Ella ja venia amb la seva preparació com a xef, es va fer xef a Madrid, a l'escola de Sevilla Don Luis de Lezama que té el Café de Oriente, La Taberna del Alabardero i tot això. La Silvia ja venia com a cuinera, va venir aquí a fer les pràctiques però al poc li va sortir feina com a cuinera a Playas de Fornells. El mateix amo li va dir "si et vols quedar amb el restaurant per explotar-lo, teu és".

Vam fer dues temporades allà i després va sortir això. Llavors ja vam pensar, que per l'edat i per la situació i per les ganes de muntar un altre saló de casa - perquè això és com el saló de casa meva, com podeu veure - ens vam decidir per aquesta història. És mèrit seu fins i tot el nom. Això es deia El Pasaje llavors vam mantenir el nom d'El Pasaje i ella li va posar la coletilla de "de Madrid al Cielo". El menjar, la carta, tot és obra de la Silvia.

La seva escola és la tradició de la seva mare, de la seva àvia, que són de cuines molt bones. No està per la labor de fer res que acabi en Uki, ni en Aki, ni en Turuki. Prefereix seguir amb la cullera i la tradició espanyola i la veritat és que és molt bona. Avui (dimecres) és el dia gran del restaurant. Entre el mes de setembre i el 15 de maig que és Sant Isidre oferim el típic plat de Madrid, el cocido madrileny de tres vuelcos, aquest famós. Els altres acompanyem però el mèrit és tot seu.

---