A poc a poc s’ha anat apagant la flama de la solidaritat internacional. Què estam disposades a arriscar? Un genocidi. A poc a poc anam normalitzant la mort de milers de persones, organitzada i televisada. Fins on podem veure? La massacre de la farina. Ara no sols no aturen de caure les bombes, sinó que ja no hi ha forces. El bloqueig és total.

Se senten avions al cel de Gaza. El pas de Rafah està ple de famílies que cerquen refugi. Doblement refugiades. Primer el 1948 i ara una altra vegada. Com deu ser un camp de refugiades amb 75 anys d’història? La mateixa edat que la història d’un país. Ja no ho sabrem: tot són runes. Diumenge passat, els Estats Units bombardejava el sud de la Franja amb capses d’ajuda humanitària. Els palestins cerquen refugi on poden, però aquesta vegada no són bombes. La setmana anterior també es sentien avions sobre el cel de Gaza. I també l'altre. I l'altre. Biden proporciona i Netanyahu executa. En quin moment hem substituit els drets humans per l'ajuda humanitaria?

Aquest 8M parlam amb Raya Ziada. Ella ve de Ramallah, ciutat de la Cisjordània ocupada. És a Menorca per participar en el tercer laboratori transfeminista, que va tenir lloc el 24 de febrer en el marc del ToQueerLab II de l'associació Filosa. En un context de bloqueig i de genocidi, de neteja ètnica i violència sistemàtica, les organitzacions populars i la societat civil s’han convertit en l’avantguarda de la resistència. Raya forma part d’aquesta societat civil organitzada. La flama de la resistència palestina no s’apaga.

Què és per a tu el feminisme i com s’articula la lluita feminista a Palestina?

Raya Ziada: Què és per a mi el feminisme? Crec que està relacionat amb la idea de justícia. I quan parlam de justícia, ens referim a justícia per a totes les persones. En el context palestí, està molt relacionat amb la situació política. Quan parlam de feminisme en el context palestí, ens hem de referir necessàriament a l’ocupació israeliana i al fet que nosaltres, com a palestines —no només com a dones—, vivim sota l’ocupació. Així doncs, aquesta és la nostra lluita com a feministes palestines. Alhora, quan parlam de justícia, ens referim a classe i al dret de les treballadores; aquest és el feminisme pel qual lluitam.

Pel que fa a la postura del feminisme blanc específicament en relació amb el que passa actualment a Gaza, la nostra perspectiva és crítica, atès que aquest feminisme occidental i blanc que no té en compte la profunditat de la injustícia. Hi ha moltes capes d’injustícia i, des del meu punt de vista, el feminisme (occidental i blanc) només té en compte les dimensions en un nivell superficial. Així s’explica l’absència de posicionament feminista contra les atrocitats que ocorren contra el poble palestí en general, però també contra les dones palestines. Em referesc, per exemple, al desequilibri sexual sistemàtic que s’està produint, al genocidi reproductiu que es televisa, etc. La quantitat d’atrocitats és esgarrifosa, però no veim el compromís de gaires feministes occidentals. A l’hora de parlar de feminisme, pens que cal ser crític amb el feminisme que ens arriba.

Hi ha una organització feminista dins de la Cisjordània ocupada? I també en contacte amb les palestines del 48 i Gaza?

R. Z.: Diguem que avui dia vivim en circumstàncies excepcionals. Sense tenir en compte el que passa ara, la fragmentació de la població palestina és molt violenta i molt evident sobre el terreny. L’apartheid que vivim és un dels més violents; és un tipus d’apartheid que intenta fragmentar el poble palestí. Ja en circumstàncies normals, vivint sota l’ocupació israeliana, no és fàcil teixir aquest tipus de comunicació amb les palestines a Gaza o al 48. Per descomptat, ara és encara més difícil arribar a la gent, a causa dels talls d’electricitat i de telecomunicacions.

Aquesta és la realitat que el colonialisme d’assentaments israelià imposa sobre el terreny. Pel que fa la a comunicació fora d’aquestes realitats imposades, ho intentam tot el temps. I sí, sempre hi ha connexions, perquè quan parlam de feminisme també hem de tenir compte les palestines, independentment d’on siguin. El 50% de les palestines són a l’exili o són refugiades. És una situació única que intentam superar, no és una cosa que donem per fet o que sigui normal: estam segregats per la força, estam fragmentats per l’ús de la violència. Per exemple, a Cisjordània tenim més de 800 checkpoints.

Israel es promociona com a avantguarda en drets humans a l’Orient Mitjà, l’única democràcia en el territori. Com s’entén que el sionisme adopti la bandera de lluites històriques com la defensa dels drets del col·lectiu queer o la lluita feminista per legitimar-se?

R. Z.: Israel sempre ha depès de la propaganda per poder existir, i açò és molt important perquè el sionisme mantengui en funcionament el projecte colonial d’assentaments. Necessita propaganda com el pinkwashing o el greenwashing. I no és només el colonialisme d’assentaments israelià el que està implicat en tot açò, sinó que també els Estats Units estan relacionats, de manera directa i indirecta, en el finançament de les campanyes de difusió i en la creació de la propaganda. Alhora, també prové del racisme d’Europa, que és fonamental. Al cap i a la fi, Israel, com a projecte colonial, és un projecte de colons europeus. És la continuació del colonialisme europeu. Així doncs, és evident que els europeus col·laboraran i ajudaran a fer créixer aquesta propaganda de blanqueig: “Israel és una democràcia”, “els àrabs són la rereguarda”, “l’exèrcit més vegà del món”, etc. Faig dos plantejaments que desmunten la propaganda i que són la culminació del conjunt d’idees que promou Israel com a democràcia. En primer lloc, la idea que el colonialisme d’assentaments i el racisme van plegats, en paral·lel. I, en segon lloc, que en realitat, sobre el terreny, Israel és de tot menys una democràcia, és de tot menys defensora dels drets humans. La quantitat d’atrocitats comeses per aquest projecte colonial sionista és inacabable, i el més important és el genocidi televisat actual. Israel no ha comès aquesta quantitat d’atrocitats sense la protecció del món occidental. El colonialisme d’assentaments aguanta fins a aquest punt perquè està protegit. I tota la resta de nacions que comparteixen aquesta mentalitat en són còmplices i protegeixen el projecte perquè continuï amb les seves atrocitats.

Podem veure un exemple d’aquesta neteja d’imatge d’Israel mitjançant els drets humans en el suport i de la complicitat de les potències occidentals en el llançament des del cel d’ajuda humanitària al mateix lloc on es llancen les bombes.

R. Z.: El llançament de l’ajuda humanitària des del cel mostra la idea de complicitat més distòpica que es pot veure: els Estats Units llancen paquets a Gaza, quan són ells els que donen suport al setge. Els aporten ajudes alimentàries des del cel, però les bombes que cauen també són fabricades pels Estats Units. És una cosa que no es pot descriure, però... [silenci] És menyspreable. També hem vist farina mesclada amb sang, la profunda deshumanització per part dels que es proclamen defensors dels drets humans. El que passa és que es lleven les màscares i no hi ha manera de continuar amagant aquesta complicitat.

Aquests drets humans es basen en el model de vida occidental? De quina manera afecta açò la vida dels palestins?

R. Z.: No crec que estigui lligat amb el model de vida, sinó que més aviat està relacionat —tornant al punt de vista històric— amb els que van participar en la creació de l’ONU, que alhora són els països que van participar en la Primera Guerra Mundial i la Segona Guerra Mundial. Bàsicament, els que van cometre la guerra són també els que van crear aquests organismes. Així doncs, si tornam a la història, l’ONU va ser creada per persones amb poder que van participar en les guerres mundials. Els països que van crear les Nacions Unides han de ser qüestionats perquè, per exemple, en el Consell de Seguretat hi ha dret de veto. Cal posar en dubte la justícia d’aquestes institucions en relació amb els drets humans.

El primer que ens ve al cap és que qualsevol institució de drets humans està relacionada amb la justícia, però açò es pot posar sota un gran interrogant, no només des del punt de vista teòric, sinó també pràctic. Per entendre millor el que passa, a Gaza l’ONU també és còmplice del genocidi. El mateix es pot dir de la Creu Roja quan es tracta de presos palestins i de la seva situació a les presons israelianes. Crec que no es tracta de les diferències en el sistema de drets humans entre Occident i Orient: la diferència real es veu quan els drets humans s’instrumentalitzen a favor dels que tenen el poder, un poder capitalista i de mentalitat colonial. Tota la idea aquesta de drets humans queda sota el paraigua del colonialisme i el capitalisme.

Quina és la feina de les organitzacions humanitàries internacionals com les ONG i la UNRWA amb el paper de l’Autoritat Nacional Palestina?

R. Z.: Jo no diria que hi hagi una gran relació. En general, plantejar aquesta pregunta sobre tota la feina de les organitzacions internacionals de drets humans implica plantejar-nos la idea d’imposar una pau neoliberal o econòmica. Hi ha intents continuats de privar els palestins del dret a l’alliberament i bescanviar-lo pel que es proclama com a pau econòmica. Açò no és una solució justa, perquè nosaltres el que volem no és una pau injusta: volem l’alliberament. Jo diria que no confiam en les ONG internacionals. Alhora, les persones que són solidàries han d’entendre que lluitam pel nostre alliberament, no per la pau neoliberal. I aquest és el poder de despolititzar el que està en joc, una intervenció per posar el focus en aquestes organitzacions, però per a nosaltres és un fet polític.

I l’Autoritat Palestina?

R. Z.: Molts palestins rebutgen l’Autoritat Palestina perquè no és representativa de tots els palestins: hi ha una gran distància entre el poble i la voluntat política de l’Autoritat Palestina per moltes raons. En primer lloc, és un organisme molt feble i que, a més, es doblega a les agendes o les potències que intenten imposar la pau neoliberal a Palestina. Evidentment, açò no afavoreix la gent que s’està enfonsant. El projecte més important és el projecte d’alliberament nacional. Quan parlam de l’ajuda humanitària o el control dels diners, hem de tenir en compte que molts de països han decidit congelar l’ajuda econòmica a Palestina o fins i tot posar sancions. Açò també mostra aquesta narrativa política de pau condicional, o de situació política de pau neoliberal, en què el finançament està condicionat i s’empra com una eina de control sobre la voluntat política de la gent.

El 7 d’octubre serà recordat durant molts anys. Setze anys de setge a la Franja de Gaza amb control per mar, terra i aire. La resistència palestina va aconseguir trencar el mur de l’apartheid i trepitjar algunes de les terres dels seus avantpassats. Fugint dels marcs mentals occidentals, qui és la resistència palestina?

R. Z.: Molta gent no sap que aquestes persones van trencar el mur, van anar a terres ara ocupades que abans formaven part de Gaza. Per tant, en realitat, aquesta gent va tornar a les seves terres. Com has dit, Gaza duu més de 17 anys assetjada, però també cal recordar sempre que Palestina sencera fa més de 75 que està anys sota ocupació. Fins i tot quan les notícies parlen del que va ocórrer el 7 d’octubre, ho treuen de context: es remunten a aquesta data (7 d’octubre) com si tot hagués començat llavors. L’ocupació va començar abans del 1948, cal tenir-ho clar.

Per açò és tan important relacionar la causa palestina amb l’ocupació de la terra per part del colonialisme d’assentaments d’Israel. Si no ho féssim —és a dir, si no ens centràssim en la història—, significaria que molts palestins no estarien representats i veuríem un cop més la causa palestina de manera fragmentada. Amb tot, per a nosaltres és important, perquè som el poble que viu sota l’ocupació. És molt important que parlem de territori, perquè la gent que viu fora de Palestina té dificultats per entendre la geografia. La idea de frenar el setge, la gran presó o el camp de concentració més gran i llarg de la història que és Gaza, també significa per a la gent tornar a les seves terres, perquè el 80% dels habitants de Gaza són refugiats. Gaza és la terra dels palestins, i allà hi ha un projecte colonial d’assentaments. Cal demanar-se qui és la resistència.

Qui és, doncs, la resistència?

R. Z.: La idea original de resistència és la gent que intenta resistir-se al projecte colonial.
Molts de mitjans de comunicació occidentals diuen que Israel té dret a defensar-se, però no és així. Qualsevol poble colonitzat té dret a defensar-se del seu colonitzador. Israel és una potència colonial, de manera que quan es tracta de resistència tenim dret a defensar-nos segons el dret internacional.

Sortim del context de Palestina. Imaginem que França envaeix Alemanya i el poble alemany té dret a defensar-se per qualsevol mitjà possible. Als occidentals us costa veure-hi més enllà; només podeu glorificar i exalçar la resistència quan s’assembla al vostre color. Per açò, tots els europeus glorificaven la resistència ucraïnesa i mostraven la gent amb còctels molotov i deien “oh, açò és increïble”. Però quan es tracta dels palestins, hi ha un gran interrogant i un judici estereotípic. I a nosaltres la resistència ens representa. Han passat més de 70 anys. Tenim dret a defensar-nos, i açò és una cosa en què tots els palestins creim. Malgrat tota la pressió a la qual ens enfrontam, crec que ens sentim despullats i amenaçats pel món.

Açò posa en dubte tot el sistema de drets humans. Observam com l’imperialisme, el racisme i el classisme van de bracet, i per açò es fa tan evident quan es tracta de Palestina. Pensem en la gent que surt al carrer a tot el món. Qui surt? Gent amb consciència de classe, treballadors, socialistes, immigrants, persones queer, és a dir, col·lectius que estan oprimits. És evident. Israel és la representació de totes aquestes opressions, i a Palestina lluitam contra tots aquests sistemes de violència. Som en un punt geogràfic de resistència, no és només a l’ocupació israeliana: resistim a molts sistemes opressius que se’ns apliquen.