Más resultados

Generic selectors
Coincidencia exacta solamente
Buscar en título
Buscar en contenido
Post Type Selectors
Artículos
Fotogalerías
Filtrar por categorías
Activitat física i Esport
Agenda
Arts i cultura
Crònica
Editorial
Entrevista
Especials
Glosera
Memòria Democràtica
Menorca terra de llegendes
Narrativa i Crònica
Opinió
Salut mental
Territori i Medi ambient
Transfeminismes
Transfeminismes / LGTB+

Qui va inventar Sant Joan? Tradició, omertà i negocis a les festes de Ciutadella

El relat sobre què succeeix a les festes de Sant Joan és el fruit d'una narrativa construïda en el post franquisme. Una triple aliança entre la vella noblesa, els nous models de negoci i la política de sempre. Més que una gran tradició, el que envolta Sant Joan és una gran omertà fosca i violenta. Una anàlisi aguda i necessària de Sant Joan, per Amadeu Corbera.

Jaume Amadeu Corbera per Revista Posidònia

La tradició és un invent. És la selecció arbitrària d’una sèrie d’element culturals que, des del present, projecten una certa idea de passat que justifica, en darrera instància, l’estat actual de les coses. Pels que la fan, aquesta selecció sempre és positiva, ja que representa o ha de representar els valors i capacitats d’aquella comunitat. La tradició, per altra banda, sempre ha de ser única, ja que en ser representativa d’un grup social concret, aquesta representativitat no pot ser compartida amb ningú més; altrament, senzillament la tradició deixa de tenir sentit.

Les festes de Sant Joan de Ciutadella són extremadament tradicionals, almenys en la seva part més formal; la Qualcada. Tot ben ritualitzat, tot ben estipulat, tots els papers ben repartits, i l’exaltació d’uns valors molt concrets que emmarquen qualsevol debat o actuació que l’afecti: el bon ciutadellenc, sinònim de bon santjoaner (són intercanviables), que marca la línia d’allò que està bé o malament a Ciutadella.

Qüestionar qualsevol aspecte d’aquest ritual suposa automàticament sortir del gran consens del bon ciutadellenc, i clar: qui vol ser, a Ciutadella, un mal ciutadellenc? Qui vol ser pitjor que els seus veïnats, amics o familiars? Ningú, i aquesta por emmordassa silencis i complicitats.

Més que una gran tradició, el que envolta Sant Joan és una gran omertà obscura i violenta.

Una violència com la que denuncia l’ex-regidora d’Igualtat de la passada legislatura, Carla Gener, contra ella o contra el seu fill només per haver-se atrevit a plantejar un debat sobre la participació de les dones a la festa.

Dins el relat tradicional del bonsatjoaner, el veto a les dones és precisament valorat com a positiu: singularitza la festa. És paradoxal i fins i tot ridícul que això, una discriminació en tota regla de la meitat de la població, sigui exaltat com un valor a defensar per una societat moderna i democràtica com ho és, en principi, la del municipi de Ciutadella.

No ens entraria dins el cap que qualcú digués, en públic, que “de negres, per Sant Joan, no en volem cap”, o que s’exclogués explícitament en un reglament o uns protocols la participació dels jueus o dels homosexuals. Tanmateix, això s’ha dit i es diu i es fa de les dones. Se les exclou i expulsa de la participació activa de la Qualcada, sense que, en ple segle XXI, cap institució hi hagi volgut intervenir, per vergonya de tothom.

Precisament un altre valor que s’exalta de Sant Joan de Ciutadella és que el control dels actes recaigui, en darrera instància, en el Caixer Senyor designat per la Junta de Nobles. Sabem que aquesta “tradició” no té més de 70 anys, quan després de la Guerra Civil els nobles supervivents s’apropiaren de la celebració per convertir-la en una commemoració de la seva victòria; la del bàndol franquista. El format vigent de Sant Joan és, doncs, una perpetuació d’aquelles estructures, com també ho són, per tant, els discursos ideacionals que l’envolten i tota la narrativa de la tradició.

Al final, la tradició, repetida i glorificada, que es repeteix insistentment al voltant de Sant Joan contribueix com un motor ideològic a l’explotació turística de la festa. És el fil argumental del gran negoci del capital en versió local.

En aquesta fase mundial del turbocapitalisme turístic i d’homogeneïtzació global, es necessiten nínxols de singularitat que puguin justificar el que no és més que un simple i molt bèstia procés d’acumulació capitalista per despossessió: en aquest cas, despossessió de la ciutat i de la comunitat, que veu com la seva festa és un artilugi més del mercat turístic, un decorat de ressort on els ciutadellencs són els ballarins decorats amb flors i faldes tropicals que veim a les pel·lícules americanes ambientades a Hawai.

Tot això passa sense que la comunitat, Ciutadella, els homes i dones que hi viuen que es representen a través de la festa, hi tenguin o hi puguin res a dir. Per por o per covardia, s’estén aquesta omertà controlada des dels ressorts del poder, la triple aliança entre la vella noblesa, els nous models de negoci i la política de sempre. Aquest context polític que ara està tenyit de blau i verd fatxa, i que se sustenta localment damunt els valors més excloents d’aquesta tradició mal dita bonsantjoanera, pareix que reforça tot això que hem dit.

Però la veritat és que la llavor del canvi ja està sembrat, l’omertà s’ha esberlat, i és qüestió de temps que tots aquests debats floreixin i s’escampin i per fi sigui Sant Joan la festa de tots els ciutadellencs, i les ciutadellenques.

Visca Sant Joan!

menucross-circle