A pocs dies del tancament de la seva exposició d'estiu "The Journey & Distòpia" l'artista Pol Marban (Maó 1985) va rebre a Revista Posidònia en la seva Àtica Art Gallery del port de Maó. Parlem d'art, de pintura, de la seva formació i els seus anys d' enfant terrible i, per descomptat, parlem sobre el cartell de les Festes de Gràcia 2023.

Revista Posidònia: Festes de Gràcia 2023: en les últimes setmanes, has estat el tema d’actualitat de l’illa a propòsit del teu quadre sobre les festes. Què tens a dir sobre aquesta qüestió?

Pol Marban: M’encanta (rialles). Estic realment molt a gust. De fet crec no hauria suportat que la resposta fos la indiferència. M’encanta tot el que s’ha generat. La veritat és que les opinions són com els culs, ja ho saps. Encara que siguin opinions de merda, i està perfecte que les tenguin. De fet, probablement a jo aquest tipus de perfil no és el que m’interessa més. Segurament aquesta gent ja ha tingut els seus cartells durant les darreres dècades, i probablement els tornarà a tenir en un futur.

D’altra banda, pens que tampoc n’hi ha per tant, amb el cartell. El més divertit per a jo han estat les interpretacions que he anat sentint. S’ha despertat molta creativitat en la gent. Han sabut veure-hi coses que ni jo m’havia plantejat quan vaig fer l’obra, i se n’han passat per alt unes altres que sí que vaig fer conscientment. 

Jo vaig cercar plasmar la idea de la joia, de la infància com un lloc d’alegria i felicitat. Amb tot, hi ha hagut gent que ha vist en el quadre referències a okupes o al consum de drogues! Fins i tot hi ha qui ha dit que eren nens de rave! La veritat és que m’ha encantat tot el que ha generat.

RP: Parlem de la teva última exposició, que acaba de tancar la temporada d’estiu a Atica Art Gallery. Què ens pots explicar de “The Journey & Distopia”?

PM: En primer lloc, he d’explicar que em va agafar enmig de la paternitat. Qualsevol pare primerenc sap que durant els primers tres mesos estàs en un núvol. És impossible treballar en res més que a atendre el teu fill. Durant aquest període vaig tenir temps per pensar, tenir un espai de no pintar per poder meditar què volia pintar. Així va anar naixent aquesta idea, un concepte tancat fet imatges.

Primer em va seduir la idea del camí de l’heroi de Campbell, aquesta estructura del monomite amb els 12 passos. Llavors em vaig plantejar una sèrie de 12 obres. El problema va ser que no volia fer una cosa excessivament narrativa, de manera que vaig acabar d’enfocar-ho més cap a la idea mateixa del viatge. Primer com un viatge mental i després com un viatge a un possible futur. Així va anar naixent aquesta doble sèrie unificada.

Paisatges distòpics, naturaleses envaint ciutats... Hi ha cap reminiscència a la pandèmia? O la inspiració va venir d’un altre lloc?

Com deia en relació amb el quadre de les festes, crec que en la pintura sempre veim les referències que tenim més a mà. La veritat és que aquesta sèrie està pensada de forma més atemporal, però molta gent va venir a demanar-me si m’havia inspirat en Ucraïna o en la pandèmia, per exemple.

Clarament, aquestes interpretacions són possibles perquè són les referències que tenim més a prop. A Ucraïna ara mateix hi ha una situació distòpica, i durant la pandèmia també. Açò ho veim perquè és el que travessa la nostra realitat de forma més clara.

RP: Parlem de la teva formació, dels teus gustos, dels teus pintors de capçalera...

PM: La meva formació va començar aquí, a l’Escola d’Art, on vaig fer el batxillerat artístic. Va ser una etapa enfant terrible, perquè vaig deixar els estudis i vaig tenir uns mesos un poc turbulents fins que vaig decidir tornar i acabar-los. Ho record perfectament perquè per aquestes dates deu fer vint anys. Era amb un amic fumant un porro en un mirador i ens vam dir que ja estava bé, que calia acabar el curs. I el vam acabar, tot i que l’enfant terrible no va morir, va seguir present molts anys més.

Després vaig anar a estudiar Belles Arts a València, més concretament a Altea, que és un poble petitó d’Alacant. Imagina’t un lloc més o menys de la mida des Castell on, de sobte, hi ha més de mil estudiants de Belles Arts. S’hi generen coses molt boniques. Va ser una experiència increïble i molt eixelebrada. Sortíem molt de festa, dormíem poc, pintàvem molt. Una experiència immersiva que tenia l’art com a fil conductor de totes les animalades i bogeries. Vaig dur qualque situació a l’extrem, però sempre envoltat de gent amb els mateixos interessos, gent convençuda del camí artístic.

Després, finalment vaig decidir tornar a Menorca, on em vaig trobar amb el gran problema de tots els artistes: l’espai per pintar. Açò em va dur a recuperar espais per poder fer art: Ca Ruïna, Omnibús, La Pallofa, Infanta, etcètera. Es tractava de llocs en un gran estat d’abandonament que vaig anar recuperant per generar espais artístics.

Així, vam anar creant un concepte que després es va estendre moltíssim i que es va convertir en el Festival d’Art Urbà, en què convidam artistes d’altres llocs a venir a pintar. La veritat és que els primers van encaixar fatal. El primer que vam fer a Alaior va comptar amb més de 40 murals d’artistes reconeguts de tot Europa, però els van tapar al cap de pocs dies. Avui serien un gran atractiu turístic, com passa en altres llocs, però l’art no sempre interessa.

RP: Van tapar els murals i alhora proliferen les galeries d’art per a compradors d’alt perfil. Què en penses, d’aquest fenomen?

PM: No crec que totes les galeries siguin iguals, però sí que és cert que hi ha espais que pensen l’art com una eina financera.

Moltes vegades passa que galeries grans van en aquest camí, i altres de més modestes van seguint aquest camí com si fossin pollastres sense cap. Caldrà veure com serà el seu recorregut vital. I alerta: jo espero que sigui molt llarg.

RP: Explica’ns què és Atica Art Gallery

Atica és una rara avis, és un espai que no es mira en cap mirall. El fruit d’una visió madurada durant molts anys d’aprenentatge, amb moltes ensopegades, per construir una mirada de l’art que, tot i que es manté als marges, està oberta a tota mena de públics.

Sempre he pensat que l’art ha de ser inclusiu i obert, no un espai elitista. És una galeria on tenen cabuda tant grans compradors com visitants que s’endinsen per primera vegada a la vida en una mostra d’art. La meva intenció és que els dos perfils s’hi sentin a gust.

RP: De qualque manera, vol trencar l’esquema de les galeries tradicionals de l’illa...

PM: Sí. Al cap i a la fi, crec que es tracta de la institucionalització de l’underground, que sempre m’ha servit per guiar la meva obra i la meva mirada sobre l’art. És una institucionalització un poquet forçosa, perquè de qualque cosa s’ha de viure, i l’art que jo concep no es pot fer d’una manera que no sigui aquesta sense ficar-se en problemes.

RP: Hi ha una aposta important per l’art i els artistes locals i pel diàleg amb clients sense intermediaris

PM: És clar. En la meva experiència, l’artista per definició és un animal de cova. A vegades estam molt tancats i açò genera problemes a l’hora de col·locar les obres. Si vols viure de la pintura, lamentablement en aquest sistema capitalista has d’entrar al circuit de les galeries comercials. Generalment, el tracte amb aquesta mena d’espais no és el més favorable per als artistes.

Nosaltres volem que els compradors facin tracte directament amb l’artista, perquè creim que és una relació virtuosa. Al comprador d’art li encanta saber el perquè de cada cosa i conèixer qui hi ha darrere de l’obra que s’emporta a casa. Alhora, a l’artista li resulta molt beneficiós tractar directament amb el client: al cap i a la fi, qui defensarà millor la seva obra que la persona que l’ha parida?

Les galeries comercials solen representar un munt d’artistes. És complex, perquè sempre vius a l’espera. Des d’un cert punt de vista, es tracta d’un món carronyer, sempre esperant les engrunes, quan en realitat cream productes d’alt valor. Per açò el tracte directe és una manera més adequada de generar públic, de fer-te un lloc. No dic que les galeries hagin de desaparèixer, perquè de fet funcionen bé en un cert sentit. Amb tot, hi ha altres camins paral·lels, com el d’Atica Art Gallery, i jo vaig decidir apostar per açò.

Aquí hi ha un espai on els artistes locals poden mostrar la seva obra. Jo només tenc dues mans i la meva producció és limitada. Llavors, quan jo no explot l’espai, no el tanc: l’oferesc perquè altres artistes puguin mostrar el seu art. No importa si venen o no venen: mostrar l’art que crees ja és en si mateix una victòria.