Miquel Lopez Gual para Revista Posidònia

El passat dijous 2 de març vam realitzar en el marc de les jornades Memòria històrica i Guerra civil a Menorca organitzades per l’Ateneu de Maó, un Itinerari de la Guerra Civil, amb l’objectiu d’ajudar els assistents a fixar el coneixement històric en l’entramat urbà.

En aquestes visites que de tant en tant ens encomanen, maldam per anar actualitzant el discurs propi mitjançant les investigacions realitzades o que estan en procés. En aquesta darrera ocasió, més enllà d’exposar els fets més coneguts com els polítics o les repressions -que també s’han d’explicar- s’ha pogut aportar nova informació sobre els bombardejos i els refugis antiaeris. Tal com es va assenyalar in situ, el subtítol ‘El visible i l’invisible’ d’aquestes jornades ens va anar com a anell al dit, ja que justament
l’itinerari proposat tenia com a objectiu analitzar aquests rastres, tant els visibles com els invisibles.

Ens explicam: En un principi, resseguir els bombardejos i els refugis antiaeris des de la superfície de Maó pot semblar una tasca complicada, en el sentit que es parteix d’una informació que és difícil d’encaixar en la materialitat, en allò visible. No obstant això, gràcies a les recerques en curs se’ns obri tot un camp molt interessant: el dels rastres del passat en l’actualitat. Aquests rastres són a peu de carrer, visibles i invisibles alhora. Justament això, aquesta ambivalència, resulta un exercici interessant per a l’assistent, ja
que l’anàlisi d’aquests rastres pot ajudar a copsar millor l’abast d’aquests temes en la ciutat.

A partir de la informació que ens ofereix el catàleg de refugis antiaeris de Maó i amb un estudi sobre els bombardejos en procés, es fa possible anar encaixant diferents coneixements d’episodis concrets -algun refugi o un bombardeig- però també de processos socials -com la construcció de refugis o el fenomen dels bombardejos- a mesura que l’itinerari va avançant pels carrers i places de la ciutat. En aquest sentit,
estudiar les diferents fonts arxivístiques i orals permet identificar i comprendre certes dissonàncies en l’arquitectura i urbanisme municipal. En posam alguns exemples.

Conèixer on van caure les bombes i com van afectar els edificis -projecte de recerca que actualment està en procés- pot posar llum en alguns casos. És a dir, si podem identificar i ubicar algunes cases totalment destruïdes per bombardejos és probable que actualment els edificis que ocupen els seus llocs siguin més moderns, de manera que potser generen alguna dissonància arquitectònica amb els edificis adjacents.

O un exemple més concret: conèixer el bombardeig del 5 de juliol de 1937 ens permet saber que les bombes van afectar greument el Salón Trianón (el teatre de la Casa del Poble), el qual més endavant
va ser demolit i l’espai convertit en l’actualitat en una plaça.

Altres vestigis dels pobles són els llocs de memòria que tot i no estar potenciats i activats per l’administració pública, impedint així que aquests es relacionin amb la ciutadania i generin converses i reflexions, romanen en la memòria col·lectiva - llocs d’afusellament, de manifestacions, de tortures, etc. són ben presents.

Des de fa poc també comptam a Maó amb les pedres de la memòria, les Stolpersteine. Aquests petits
monuments, distribuïts per la ciutat -situades davant la darrera casa on va viure la víctima- ens recorden la tragèdia dels republicans menorquins que, tot fugint de la derrota militar es van exiliar, molts van lluitar després en la IIGM contra l’invasió nazi de França, i alguns d’ells varen acabar als camps de concentració i d’extermini.

D’alguna manera, les Stolpersteine són la constatació de que la memòria d’aquests menorquins forma part de la memòria que ha construït l’Europa de la postguerra, l’Europa democràtica que ha vençut el nazi-feixisme. Amb tot, resulta evident que hi ha prou materials i coneixements (estudis I textos inèdits, publicacions acadèmiques, llocs de memòria, fonts orals, etc.) històrics com per establir un itinerari que a través de senyalitzacions i explicacions faci un recorregut pel Maó -i per extensió i sota un mateix criteri als altres pobles de l’illa- de la guerra i la postguerra, socialitzant el coneixement que durant anys s’ha anat acumulant.

Fixar tots aquests estrats històrics en un itinerari permanent ha de servir de recurs per a totes les capes de la població: des de l’alumnat de diferents edats, als majors, als visitants, als curiosos i als nouvinguts. En definitiva, ha de servir a totes les persones que puguin tenir un cert interès en conèixer què i com va passar en el territori que trepitgen.

Per acabar, sabedor d’algun intent en aquesta línia, consider que aquesta seria una bona iniciativa ja que tornant al títol, un poble desmemoriat és un poble ignorant.