Per Eloi Bellés i Gemma Ferrer

A la presentació de la Revista Posidònia, el filòleg Bartomeu Obrador-Cursach va dir que esperava que en aquest mitjà no hi hagués una secció de llengua. Idò, malgrat les aparences, açò no és un article sobre lingüística, sinó sobre política —encara que alguns voldran creure el contrari. Del que volem parlar, de fet, és de la sal. Del tel de sal que s’ha escampat per les nostres institucions públiques d’ençà que el Partit Popular ha entrat al Consell Insular. 

Marga Prohens i el Govern de les Illes Balears han dit i repetit que no volien una legislatura de confrontació lingüística. Tanmateix, a Menorca les coses són ben diferents. L’arribada de Joan Pons Torres a la Conselleria de Cultura, Educació, Joventut i Esports ha provocat un canvi en l’estil i el model lingüístic adoptats per la institució menorquina. Tal vegada no us hi heu fixat, però les xarxes socials que depenen d’aquesta conselleria s’han omplert, els darrers mesos, d’articles salats. Anau a guaitar, per exemple, els comptes d’Instagram @esportscime, @agendamenorca i @injovemenorca. Uns es posaran les mans al cap, uns altres diran que no n’hi ha per tant: les xarxes socials són registres informals, i un poc de frescor en els usos lingüístics no fa mal a ningú —tanmateix, és com parlam. El problema, però, no és l’article, sinó l’ús que se’n fa i la finalitat amb què s’empra. Insistim: el debat no és sobre l’ús d’article literari o salat, sinó sobre la connotació política que té emprar-lo en uns determinats contextos.

Des de l’aparent defensa del menorquí enfront de ves a saber quin català nefand, el gonellisme institucionalitzat empra l’excusa de les modalitats lingüístiques i el “rallant en pla mos entenem” per diferenciar-se de qualsevol model unitari, culte i digne de la llengua. Perquè, no ho oblidem, darrere d’aquest model no hi ha una defensa real del menorquí, sinó una il·lusió de “normalitat lingüística” que només amaga folklorització i degradació de la llengua pròpia.

En tenim més exemples. Fa ben poc s’han publicat les “ajudes del Consell Insular per fomentar l’ús de la llengua catalana, especialment del menorquí, en el sector empresarial, esportiu, editorial i associatiu de Menorca per a l’any 2024”. Fixau-vos en aquest especialment del menorquí. Després d’anys de promoció del català des de les institucions públiques, enguany l’Administració s’ha vist amb la necessitat de remarcar que les ajudes són, efectivament, per al català de Menorca —ara digau-li menorquí, que l’hàbit no sempre fa el monjo. És evident que si el Consell dona suport a empreses i associacions menorquines, a autors menorquins i a textos escrits en la llengua de Menorca, el català que s’hi emprarà serà el de l’illa. No és només al títol: dins el cos de les bases, quasi sistemàticament, quan han d’escriure “llengua catalana” —la llei els obliga a fer-ho així— inclouen l’afegitó “especialment en menorquí”. Com deia Josep Salord i Farnés, que ens diguin, ara, “què hi ha en el menorquí, que sigui un autènticament menorquí, que no sigui català? Més encara, si es tractava d’una paraula o construcció emprada només a Menorca, pel sol fet d’esser menorquina ja és catalana, perquè és un element integrant de la llengua”. O que ens diguin per què l’Acta de Constantinoble, escrita en un perfecte català literari del segle XVI, no és en menorquí. O que ens diguin, encara, per què les obres de Joan Ramis i Ramis no són en menorquí. Que ens ho diguin, si és que poden, i no ens ho podran dir.

La convocatòria del 2024 ha servit, també, per atacar una altra de les obsessions del govern del Consell. Fins a l’edició de l’any passat, a la comissió avaluadora hi havia un representant de la Secció de Llengua i Literatura de l’Institut Menorquí d’Estudis. Atès que aquest òrgan —que depèn del Consell, per bé que actuï amb independència— és la màxima institució científica de l’illa, tenia tot el sentit del món que intervingués en afers lingüístics del Consell. Per què ha desaparegut? A vegades les respostes sobren.

El Consell pot nedar entre dues aigües perquè ha après a llegir la llei amb molta atenció. S’agafa a la literalitat de l’Estatut d’Autonomia (“Les modalitats insulars del català, de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, han de ser objecte d’estudi i protecció”), però oblida, llevat de quan és imprescindible, la segona part del mateix article (“sens perjudici de la unitat de la llengua”). Tot ha de ser menorquí. (Tot llevat dels publireportatges que els nostres impostos paguen al Menorca…en castellà! Tot llevat dels articles dels membres del govern al diari… en castellà! Les coses que els semblen importants continuen essent en la llengua important.) Fins i tot la Llei Menorca Reserva de Biosfera s’ha menorquinitzat. Aprofitant el decret òmnibus del Govern Prohens —nefast en tants altres àmbits— el Consell ha aconseguit que la llei passi a promoure “l’estudi del menorquí com a modalitat insular”. Les modalitats, ja ho sabem, són l’eufemisme que el gonellisme ha trobat per complir —mal que sigui per força— les disposicions estatutàries i de la Llei de normalització lingüística i, alhora, minar la vitalitat i el prestigi del català —del menorquí que tant diuen defensar.

Açò és el que tenim. No és analfabetisme —com il·lusament pensen alguns—, sinó plena consciència que la promoció d’un menorquí col·loquialitzant i folkloritzant desdibuixa qui som i ens fa més servils al model castellanista, espanyol i alienador que volen imposar damunt Menorca. No són els primers: l’espanyolisme ha intentat moltes vegades jugar la carta diferencialista amb la llengua, amb uns resultats més aviat pobres. D’açò, però, en parlarem un altre dia.