Por Oriol Radalga per Revista Posidònia

Un banc és una infraestructura destinada a la pràctica de l’oci, el temps de la nostra vida que dedicam al lleure i al descans. La infraestructura triada com a disparador d'aquesta reflexió és un banc públic ubicat al poble de Sant Lluís, Menorca. Es tracta d’un banc, un lloc on descansar, on passar el temps, gaudir l’entorn social i ambiental del carrer. Seguint les passes argumentals d’Alberto Corsin Jiménez, partim de la idea que les infraestructures són aquelles bases que aguanten quelcom, sustenten una matèria, una cosa simbòlica o física, i que d’alguna manera més profunda són les que atorguen la possibilitat del lliure exercici dels drets.

L’Estat posa al servei de la ciutadania la possibilitat d’emprar aquest equipament, aquesta infraestructura d’ús públic està al servei de les persones. Cal fixar-se que malgrat les temptatives d’abandó des de les polítiques públiques, l’accés i el gaudi del lleure i al descans també és un dret, i tant com l’aigua, l’habitatge, l’enllumenat o la sanitat, també el lleure requereix d’unes infraestructures destinades a possibilitar l’exercici d’aquest dret. Però tothom hi pot accedir? Tothom té hores de descans? Volem passar soles o acompanyades aquestes hores de descans?

Definitivament les infraestructures són tecnologies de poder que regulen i ordenen la vida social per modelar la conducta i dirigir les interaccions socials cap a un model d’habitar i de produir-nos. Aquest escrit s’enfoca a plantejar qüestions, desemmascarar els enigmes que s’amaguen en una simple i senzilla infraestructura urbana com ara un banc. Des de les ciències socials ens permetem qüestionar i problematitzar els fenòmens de la societat, cal poder anar més enllà del que observam a primera vista, profunditzar i interrogar-nos sobre els clarobscurs de la quotidianitat.

El carrer i la plaça com a paradigmes de l’espai públic és on situam aquestes infraestructures dedicades al repòs i el gaudi de l’entorn urbà. Actualment ens trobam practicant l’espai urbà de formes distintes a altres llocs, altres èpoques: canvia i es transforma la manera com habitem l’espai públic. La idea d’aquesta infraestructura és bastant clara, està destinada que algú hi descansi, que algú s’hi assegui. És important fer una mirada enrere per entendre el que ens envolta ara i per projectar-nos cap a endavant.

No fa molt els models que teníem abans per passar el temps lliure eren en col·lectiu i en general fèiem de la vida quelcom molt més comunitari, la ideologia de la reciprocitat i la participació conjunta, suport mutu i la col·lectivitat s’identificaven molt més en els actes quotidians. Podríem dir que des de finals de la dècada dels 60 i sobretot a principis dels 70 el món globalitzat pateix una de les transformacions més significatives el gir neoliberal, i aquesta infraestructura n’és un reflex.

Aquest banc s’allunya d’aquest model de societat en comú i s’apropa més aviat a una societat on el protagonista és l’individu de consum. Es tracta d’un banc individual, una butaca pública de carrer, una cadira feta a mida individual tamany usuari, de fusta i ferro, pensada i produïda per emprar-se individualment. Respecte al seu funcionament podria ser una resposta senzilla: asseure’s.

Però des de l’antropologia ens toca donar voltes a un mateix assumpte per extreure’n les coses que no veiem. Cada cop més aquests entorns urbans són espais dominats per la ignorància entre la gent que els habita. Uns i altres individus passegen, es creuen mirades i es guien Per la desconeixença. Tal i com Henri Lefebvre va exposar en les seves tesis de sociologia urbana a finals del segle XX, tota pràctica social practica l’espai, el produeix, l’organitza i tan sols ho pot fer amb l’única eina amb què aquests usuaris compten, els seus cossos.

Els vianants que transiten per aquests carrers i places operen com a figurants d’un gran ballet, d’una gran obra musical amb una coreografia que interrelaciona les denominades per Simmel com a masses corporals, aquells conglomerats de desconeguts que comparteixen un moment i un lloc concrets.
Uns temps moderns on la ideologia del capitalisme ha conduït cap a un model de relacions impulsat des del sector privat però també promogut des de les institucions públiques, i d’aquesta manera, obtenim com a resultat una societat occidental regida per unes normes de conducta en l’espai públic que

Delgado anomena desatenció cortesa, una forma particular de socialitzar uns amb altres, una forma d’organitzar la interacció social que permet la simultaneïtat sense sortir del nostre anonimat, tan sols mostrant el que les significacions dels nostres cossos expressen com a recipients d’estatus social, de
gènere, d’ideologia o religió, en què són indiferents la sinceritat i la confiança, i que per tant es basen en l’aparença.

Cada cop més aquests entorns urbans són espais dominats per la ignorància entre uns i altres. Individus passegen, es creuen mirades i es guien per la desconeixença. Tal i com Henri Lefebvre va exposar en les seves tesis de sociologia urbana a finals del segle XX, tota pràctica social practica l’espai, el produeix, l’organitza i tan sols ho pot fer amb l’única eina amb què aquests usuaris compten: els seus cossos.

Els vianants que transiten per aquests carrers i places operen com a figurants d’un gran ballet, d’una gran obra musical amb una coreografia que interrelaciona les denominades per Simmel com
a masses corporals, aquells conglomerats de desconeguts que comparteixen un moment
i un lloc concrets.

Seguint amb la qüestió descriptiva, és interessant mencionar que el banc no es troba del tot sol, tot just al seu costat, a un metre i mig, hi ha una altre banc, aquest està enfocat lleugerament cap al nostre banc però sense que puguin arribar a veure’s cara a cara dues persones que hi seguin simultàniament –a no ser que contorsionin els seus cossos habitant el banc en un estar incòmode i forçat-, ofereix una possibilitat reduïda d’anar al parc repartits com a màxim en “grups” de dues persones.

En què s’ha convertit l’espai públic? Quin ús li donam a aquestes zones (places i carrers) actualment? Per què ha pres tanta importància aquesta idea d’espai públic? Cal analitzar el procés històric que ha portat a què l’entramat físic i simbòlic de la ciutat sigui avui tal i com el veiem, pensar i observar els canvis que ha experimentat i des d’on s’ha promogut. L’espai urbà ens serveix per designar una època concreta amb una manera específica de relacions a l’esfera pública.

Alhora m’he demanat quina podria ser la història recent d’aquesta infraestructura i tot seguit m’he posat a fer una recerca online. Generalment les remodelacions de l’espai públic les realitzen grups d’arquitectes i especialistes en matèria urbana que confeccionen mapes, plànols, plens de línies i números, per exprimir al màxim l’eficiència operacional d’aquell espai, amb una necessitat taxonòmica de representar l’ordre i amb la por a la reproducció de les diferències i aleshores s’acaba ocultant i silenciant les asimetries i desigualtats que afecten gèneres, ètnies i classes, i es perceben amb temor o s’inivisibilitzen les múltiples variabilitats socials. Trobar-la també resulta indicatiu de la manca de democratització que hi ha respecte les institucions i les seves polítiques.

Des de l’antropologia urbana miram doncs de fer servir les infraestructures en aquest cas, i tot allò que passa en allò que anomenam el que és urbà, per ajudar-nos a pensar i reflexionar sobre com som i ens comportem les persones en les ciutats i pobles occidentals i així poder d’alguna manera posar l’etnografia al servei de la gent i mirar de contribuir en la elaboració d’un coneixement profund sobre les relacions socials.

Partint de la premissa bàsica que les cultures són canviants i dinàmiques, contribuïm humilment per construir aquest canvi des de la quotidianitat. Per exemple emprar els bancs i les places, espais que practicam diàriament sovint sense aturar-nos a reflexionar, per pensar, emprem doncs la quotidianitat per pensar.