Aquestes darreres setmanes el futbol ha estat l'epicentre de les notícies, especialment aquesta última, amb el "cas Rubiales", si bé cal recordar que s’ha jugat el Mundial de futbol a Austràlia i Nova Zelanda on la selecció espanyola s’ha consagrat com a campiona del món. La realitat és que la repercussió d’aquesta competició ha estat força pobre, en comparació al Mundial masculí que es va jugar a Qatar l’hivern passat, on més enllà dels resultats, l’edició va quedar marcada per la vulneració dels drets humans i la mort de molts treballadors migrats durant els mesos previs.

Des de Posidònia no farem anàlisi dels resultats de les seleccions, ja que són altres temes els que volem posar en valor a través de l’esport. Ara bé, hem de ser conscients que la repercussió i la visibilitat d’esportistes d’elit que lluitin pels drets de col·lectius vulnerables són necessaris per a combatre un esport encara masclista i patriarcal. Així doncs, tenim clar que l’esport ha de ser una plataforma de lluita i visibilitat per fomentar i provocar canvis, sobretot en les generacions que pugen.

El primer que cal remarcar, tot i ser una obvietat, és que l’esport i l’activitat física no tenen gènere. Això, que és tant evident sembla que encara costa d’entendre per molts sectors de la nostra societat, i el que hauria de ser una eina d’inclusió encara no aconsegueix ser-ho. És evident, doncs, que hi ha una bretxa de gènere molt gran dins el món esportiu, tan juvenil com professional, i és palesa amb els esdeveniments viscuts aquestes darreres setmanes. De fet, si ens centrem en el futbol a Espanya, és l’esport amb més llicències, més clubs i més seguidors, i tot que s’estan donant passes endavant, aquest encara viu enquistat en certes maneres de fer del segle passat. I l’exemple més clar, és l’energumen que fins a dia d’avui segueix sent el president de la Federació Espanyola de Futbol.

El Consell Superior d'Esports (CSD) ja ha tramitat una denúncia davant el Tribunal Administratiu de l'Esport (TAD) ja que Luis Rubiales es nega a dimitir, i durant els últims dies va desplegar una estratègia de mentides i desprestigi contra la víctima del seu abús masclista, la jugadora Jenni Hermoso. Com tot machirulo, Rubiales s'aferra a la cadira del poder malgrat que ja és vox populi el seu pèssim comportament públic i privat.

A més de l'abús que constitueix el petó no consentit, els intents de Rubiales de manipular a Jennifer Hermoso per a que l'ajudés en tot aquest escàndol han quedat al descobert i la Federació Espanyola està en un moment crític ja que jugadores, jugadors i aficionants estàn responent amb força en contra del masclisme descarat del president i els seus col·laboradors. Hermoso, ha sortit per donar veu a les dones i a defensar-se, no es quedarà callada davant aquesta incessant violència masclista.

Per xerrar d’aquests temes, a Revista Posidònia hem parlat amb Paula Sintes Barber (Maó, 21 anys), futbolista illenca del CCE Sant Lluís, que representa una nova generació de dones esportistes que lluiten pel que volen i sobretot, no s’amaguen. Na Paula, tot i la seva joventut, ja ha tingut moltes experiències dins el món del futbol, amb varis equips a Menorca i a Mallorca així com presència a la Selecció Balear i èxits com dos ascensos a lliga nacional femenina. Amb ella ens hem apropat al món del futbol femení a Menorca, hem xerrat d’esports i de la seva trajectòria però també d’aquesta bretxa de gènere, del paper que tenen les i els futbolistes d’elit dins la societat actual i com poden ser uns agents de canvi. Així mateix, què en pensa de les generacions futures i la feina que fan els clubs illencs en matèria de promoció de l’igualtat.

Revista Posidònia: Paula, com estàs? Com et trobes envers tot el que està passant aquesta setmana?

Paula Sintes: Estic bé, però molt indignada i trista amb el comportament i actes posteriors del president de la Federació.

RP: Espanya ha quedat campiona del món a la seva tercera participació en un Mundial. Quin impacte creus que tindrà aquesta gran fita pel futbol i l’esport femení?

PS: No puc negar que Espanya hagi guanyat el mundial és una molt bona notícia però personalment tenc sentiments contradictoris ja que no vull que s’oblidin les raons per les quals hi ha hagut jugadores que no han anat a jugar amb la selecció per decisió pròpia, per lluitar pels drets de les dones dins aquest món. Seguim amb una bretxa molt gran i elles han defensat el col·lectiu i els seus drets, per això van renunciar. Per tant, per una banda, la visibilitat del futbol i l’esport femení creixerà i això és molt positiu però per l’altra, tinc por que no es xerri dels drets de les dones dins l’esport. Cal donar valor a aquestes al·lotes que van renunciar.

RP: Aquesta setmana a més de l'èxit de la selecció, hem vist a les celebracions, els lamentables actes del president de la Federació Espanyola de Futbol, Luis Rubiales. Com ho has viscut com a dona futbolista?

PS: Em sembla patètic, si fos en un jugador de l’equip masculí, això no passaria i aquest home es comportaria d’una altra forma. És inadmissible i crec que ha de dimitir i ha de ser conscient del que ha fet. Tristament tot és una qüestió d’estar al poder i salvar-se entre ells, ja que part de la Federació l'està recolzant.

RP: Un altre aspecte trist per a l’esport femení és que el dia de la final del mundial, els dos mitjans esportius de referència a escala estatal (AS i MARCA) no van posar a cap jugadora en portada i si al seleccionador. Evidentment, aquests actes no ajuden…

PS: És molt trist, cal donar visibilitat i així no es fan les coses. I torn a dir, si fos el masculí, no seria així. Seguim per davall dels homes i això no es pot tolerar.

RP: Aquest any el Camp Nou ha fet rècord absolut d’espectadors a dos partits de futbol femení amb més de 90.000 assistents. A més, a la recent Copa del Món, les grades dels estadis també han estat plenes. Per tant, veiem que quan els estadis obren, les aficions responen. Paula, com creus que el futbol i l’esport femení pot rebre més reconeixement i visibilitat per reduir aquesta bretxa de gènere?

PS: En primer lloc, crec que la televisió ha d’apostar pel futbol femení, és evident que a la gent li agrada, vans als estadis. Ara mateix, si a cada jornada de la 1a divisió femenina hi ha 10 partits, només en pots veure un, i la resta ni pagant ho pots fer. Amb aquest fet, ja veiem la importància que ens donen a les dones. Si els mitjans de comunicació no donen la mateixa importància, és impossible arribar a neutralitzar aquesta bretxa.

RP: Quins són els majors obstacles als quals us enfronteu les dones esportistes
a la vostra carrera professional?

PS: La societat ja et veu d’una forma diferent. Des de petites ens han mostrat que les dones hem d’anar a fer patinatge, ballet, etc…si tens gent darrera que no t’empeny o no t’ajuda, com a infant és impossible que juguis a un esport determinat. Tristament encara existeixen comentaris i xerrameca damunt les al·lotes (i també a al·lots que fan activitats com la dansa). La gent segueix sent cruel i no és fàcil, tot això tira cap enrere.

RP: Creus que en l'àmbit institucional calen més actuacions perquè els canvis siguin reals? Quin paper hi juguen els clubs i l’esport base en tot això?

PS: Sí, és important, cal que les institucions, federacions i clubs donin importància al fet que les al·lotes vulguin jugar a futbol. Però donar aquesta importància s'ha de traduir en fets: donar ajudes, crear més equips femenins, realitzar jornades de portes obertes per a filletes, enviar jugadores a les escoles per fer promoció, etc. D’aquesta forma, les coses milloraran.

RP: Seguim amb els estereotips de gènere…fa unes setmanes, dos jugadors del Betis, Borja Iglesias i Aitor Ruibal, van rebre insults i crítiques per portar un “bolso” a una boda. Com et sents davant els estereotips de gènere que encara hi ha dins el món del futbol i de l’esport en general?

PS: Aquests estereotips els escoltes per totes bandes (que si som lesbianes, marimachos, etc…) i has de fer com si no anés amb tu. T’has de mostrar com ets, de forma lliure i no amagar-te, i evidentment no té res a veure una cosa amb l’altra. Encara estem en un punt que no ens ho llevam de damunt, segueix passant, hi ha molta gent que té l’insult fàcil i segueix utilitzant aquests estereotips per degradar-nos. Fa falta més normalització de l’esport, de no veure estrany que una filleta jugui a futbol o faci boxa, i que un fillet faci dansa. Fins que no normalitzem això com a societat, no avançarem.

RP: Fa tot just dos mesos, la icònica periodista Paloma del Río, abanderada del col·lectiu LGTBI i reconeguda per transmetre infinitat de Mundials, Europeus i Jocs Olímpics en diferents disciplines esportives, s'acomiadava de RTVE amb el documental (altament recomanable), Ya no quiero esconderme, on desgrana les problemàtiques que viuen diàriament dones i persones del col·lectiu LGTBI dins el món esportiu. Per què creus que se segueixen donant casos de violència cap a aquestes persones? Has viscut situacions similars dins el camp on t’hi hagis trobat? I com creus que es pot erradicar tot això.

PS: Per jo va de la mà amb la pregunta d’abans, cal normalitzar la vida de cadascú, que tothom se senti lliure i que els clubs fomentin aquesta llibertat. Igual que es mostren molts jugadors que surten amb les seves dones, també s’han de mostrar les jugadores amb les seves parelles homes o dones, no hi ha cap problema. El fet és que li importa a la gent, és igual si va amb un home o una dona, la societat ha de normalitzar tot això, començant per un mateix i passant pels clubs, la premsa, etc. De fet, els mitjans de comunicació tenen un paper clau per normalitzar-ho.

RP: L’esport d’elit és un món reduït per a molt poques persones, ja que arribar a ser professional és molt complex. Una vegada allà, però, el poder que tenen per influenciar a seguidors i noves generacions és molt gran, especialment els futbolistes, d’on emana una excessiva deïficació dels mateixos. La problemàtica, en molts casos, és la poca implicació en problemes socials de molts esportistes. Trobes que la imatge que donen certs esportistes professionals és l’adequada? Quina creus que hauria de ser?

PS: Crec que tots aquests esportistes d’elit no s’arriben a preocupar fins que és una problemàtica molt gran a nivell mundial. I quan ho fan, t’adones de la influència que tenen, però és veritat que sembla que visquessin a una altra realitat, aliens al que passa. S’ha vist en casos com el racisme els últims anys o amb la guerra d’Ucraïna, si es posicionessin molt més els joves serien més conscients i hi hauria canvis. A jo no em serveix un post a Instagram o agenollar-se en un partit, cal més acció.

RP: Personalment, com te trobes? Com es presenta la temporada a Lliga Autonòmica Balear? Imagin que estàs en plena pretemporada…

PS: Molt bé! Ja fa dues setmanes que hem començat i de moment molt bé. Molt contenta, ja que han pujat varies al·lotes de 14 anys que per edat ja poden jugar amb nosaltres, tenim molt bon grup i la temporada pinta molt bé.

RP: Quins antecedents i referents familiars tens en l'àmbit esportiu? D’on et ve ser futbolista i quan vas començar?

PS: A casa els meus concos i el meu germà gran han jugat a futbol. Crec que el que més m’ha influenciat ha estat ell, que per ser uns anys més gran, el tenia com a referent. També vaig provar el tenis, per influència del meu avi. Però el futbol m’agradava més, de fet, vaig començar de molt petita, amb 3-4 anys a futbol sala i després a futbol 11 jugant amb fillets fins als 13-14. Allà ja no em van deixar jugar més amb ells i vaig fer el pas a sènior.

RP: Tal com dius, vas jugar amb fillets diversos anys, creus que això és positiu dins un ambient educatiu com l’esport juvenil?

PS: La meva experiència ha estat molt positiva, ja que tenia un grup de fillets amb els quals he estat molts anys, anava a classe, fèiem molt bona pinya i sempre em van acollir com una més. La realitat, però, és que és un fet que a moltes al·lotes i joves el tira cap enrere ja que no és fàcil encaixar. Dins el vestuari dels esports col·lectius és on es fa més pinya i això ho trobes a faltar, referents femenins amb els que poder compartir aquests moments.

Tot i així, crec que és positiu i s’haurien de fomentar les competicions mixtes, el nivell no es nota i fins a categories com alevins i infantils es podrien compartir categories. A la península ja hi ha molts equips femenins que competeixen a lligues masculines, inclosos casos d’èxit on han guanyat lligues, com el cas d’un equip femení de Saragossa que va quedar campió a una lliga masculina.

Crec, idò, que és una qüestió de temps que hi hagi més al·lotes que segueixen aquest camí, si tenim referents segur que més ho voldran provar. De totes maneres, estic segura que si hi hagués més equips femenins, més al·lotes jugarien.

RP: Com veus el panorama futbolístic a l’illa? Trobes a faltar alguna cosa? On t’agradaria que Menorca estigués idealment?

PS: Per una banda, a nivell masculí està evolucionant moltíssim. De fet hi ha una categoria més a cadets, hi ha molta competició i els joves es mouen molt més que abans, poden jugar a Mallorca, Eivissa o fins i tot algun dia fer el salt a la península. Açò facilita molt més les coses per a millorar. Per l’altra, dins el femení, tot i que estem creixent, ja que hem passat de tenir un sol equip fa uns anys (Sporting Maonés) a tenir-ne 3.

De totes maneres, encara estem enfora per poder arribar a que hi hagi jugadores a l'elit. A Menorca no et veu molta gent si no puges a lligues de caràcter nacional, per tant fa falta molta més potenciació de la base. En la meva opinió, si ho vols, treus equips, les joves volen jugar, però necessiten espais i clubs. No tenc cap dubte que hi ha molta gent que vol jugar, interessa però cal donar i crear oportunitats.

RP: Què trobes de la reproducció de sistemes d’adults en infants, especialment en entrenaments i competició? Creus que es promociona en excés als jugadors i jugadores hàbils i deixa de banda aquells que no ho són tant?

PS: A jo m’han inculcat una base no tan competitiva, sinó d’extreure valors a través de l’esport i a mesura que vas creixent, entenc que entrenadors i clubs vulguin guanyar. Hi ha d’haver un equilibri i no s’ha de focalitzar tant en la victòria, especialment en primeres edats. Quan ja ets cadet o juvenil ho entenc, abans no.

No pot ser que hi hagi fillets de 9-10 anys amb força habilitat que tinguin la pilota tota l’estona. Aquí l’esport deixa de ser educatiu i es converteix en una altra cosa. Personalment, crec que depèn molt de l’entrenador i del club, ja que quan ets petit no tens interès només en guanyar, sinó en passar-ho bé i en millorar. Si ens enfocam amb açò, crec que sortiran millors jugadors en tots els aspectes.

RP: Per acabar, què els hi diries als fillets i filletes que comencen dins el món esportiu? I a les seves famílies?

PS: Primer de tot, no tenir por d’entrar en un esport que tradicionalment hagi estat més d’homes o de dones…és bàsic no tenir por, ni els infants ni les seves famílies. Provar i intentar-ho, no s’han de posar traves. Per altra banda, a les famílies els hi diria que deixin fer als seus fills i filles el que volen, però ajudant i empenyent a que facin esport. Però sobretot, com he dit abans, no tenir por. Per últim, també veig important que s’han de fomentar aquests valors positius que es donen a través de l’esport, especialment en fillets i filletes, tant per part de les famílies com d’entrenadors i clubs. Si tots remam cap a la mateixa direcció, aquesta violència desapareixerà, n’estic segura.

Moltes gràcies Paula. Salut i encerts!