Más resultados

Generic selectors
Coincidencia exacta solamente
Buscar en título
Buscar en contenido
Post Type Selectors
Artículos
Fotogalerías
Filtrar por categorías
Activitat física i Esport
Agenda
Arts i cultura
Crònica
Editorial
Entrevista
Especials
Glosera
Memòria Democràtica
Menorca terra de llegendes
Narrativa i Crònica
Opinió
Salut mental
Territori i Medi ambient
Transfeminismes
Transfeminismes / LGTB+

Patrimoni de la Humanitat o el “nosaltres dels altres”

Foto por Santiago Torrado

Sonen els tambors i les trompetes de la victòria: “Som Patrimoni de la Humanitat”. I és que no ho érem abans que la UNESCO ens tocàs amb la seva vareta màgica? És que no valíem el mateix davant de la resta del món? Doncs no. Com presentam la nostra identitat, el que som i ens defineix com a menorquins? L’antropòleg Llorenç Prats empra la idea de “el nosaltres dels altres”.

Sonen els tambors i les trompetes de la victòria: “Som Patrimoni de la Humanitat”. I és que no ho érem abans que la UNESCO ens tocàs amb la seva vareta màgica? És que no valíem el mateix davant de la resta del món? Doncs no.

Qui té el poder d’activar el patrimoni? El poder polític. La versió ideològica de la identitat cultural que respon a les necessitats del moment. El poder simbòlic de les activacions patrimonials dependrà, doncs, en gran mesura, del consens adquirit o negociat de l’equilibri de forces, dels discursos alternatius.

S’ha fet un gran esforç per aconseguir aquesta fita històrica per al patrimoni prehistòric de Menorca. Durant tot aquest llarg viatge que ha portat la cultura talaiòtica al port de la UNESCO, s’ha promogut més que mai el patrimoni; s’ha invertit, des de les institucions públiques, en investigació acadèmica i en excavacions arqueològiques, i tot açò ha anat acompanyat d’una gran campanya de conscienciació de la població que reivindicava i promovia aspectes del patrimoni que abans havien quedat descuidats.

Ha estat molt positiu per a la societat de l’illa i, per tant, cal parlar del benefici que han comportat tants anys de candidatura. Però fa tanta falta realment que una organització internacional ens atorgui aquest valor? Amb tot, ja hem arribat a bon port: la fita ha estat aconseguida, hem estat beneïts per la màxima institució, quasi sacra, de l’hegemonia cultural.

Llorenç Prats, antropòleg lligat als estudis del patrimoni, empra una fórmula a l’hora de parlar de les imatges que es construeixen al voltant de la idea de patrimoni. Com presentam la nostra identitat, el que som i ens defineix com a menorquins? Prats empra la idea de “el nosaltres dels altres”.

Amb l’expansió i l’auge del neoliberalisme, el patrimoni s’ha posat al servei dels interessos comercials, i és principalment a través de turisme que es promou i mercantilitza. Tot açò provoca profundes transformacions sobre el terreny i sobre la manera com ens expressam.

Fotografia David Arquimbau

Ens trobam, així, davant de grans activacions patrimonials com ara les categories UNESCO, que tal vegada no estan tan motivades per la representació de la identitat pròpia, sinó que es construeixen amb l’objectiu de satisfer les imatges que tenen els altres de nosaltres.

Quan des de l’antropologia parlam de patrimoni ens referim a un concepte polisèmic. La conceptualització del patrimoni ha anat canviant i transformant-se amb el pas del temps. Per tant, cal tenir en compte que parlar d’una única definició de patrimoni seria caure en reduccionismes simplistes. Per emprar un exemple molt comú, pensem en el famós pintor postimpressionista neerlandès Vincent van Gogh: fou pobre tota la vida, els seus quadres no van valdre res amb ell en vida, s’escalfava cremant les seves pintures... Com a element patrimonial, un quadre seu llavors no valia res, i ara s’ha reconsiderat i reconfigurat. Ben igual que els talaiots, que durant un llarg període van ser oblidats i abandonats, destinats a emmagatzemar el bestiar, descompostos per emprar-los com a pedrera o concebuts com a objecte de terrorífiques llegendes per espantar els infants. No donam per fet l’existència del patrimoni com un objecte, que existeix. El patrimoni per a nosaltres no és una cosa material concreta, sinó que miram el patrimoni com un procés de construcció social (Prats, 1997).

Els processos de patrimonialització s’emmarquen en la producció i reproducció de la societat. Analitzam el context en què es prenen unes decisions de patrimonialització. Les condicions històriques, econòmiques i polítiques del context en què es donen aquestes fixacions de patrimoni, enteses tant a escala global com local. Hi ha una versió hegemònica i occidental del patrimoni que exclou altres formes de manteniment patrimonial. La idea hegemònica del patrimoni implica una forma intacta de la cosa original. La decisió sobre el que mereix ser conservat s’ha d’entendre dins el context històric de la seva producció.

Indirectament, el protagonisme que pren el patrimoni talaiòtic té una cara oculta que deixa fora de l’escena altres aspectes importants de la història de l’illa i del que ens fa a nosaltres com a menorquins: la nostra identitat.

El moviment obrer, la Menorca islàmica, l’època medieval, la guerra, etc. Tot un litoral abarrotat de blocaus o nius de metralladores construïts pels menorquins per defensar-se davant una invasió i que han quedat abandonats i abocats a ser els banys públics d’anglesos, francesos i alemanys; desenes de fàbriques que cauen a trossos i que van albergar centenars d’obrers que es van passar jornades infernals en aquells edificis, etc.

Protagonitzar només un aspecte de la cultura porta a essencialitzar la nostra pròpia imatge per acontentar uns turistes que venen àvids de trobar-se amb una imatge específica i autèntica del que som nosaltres, però que és completament preconcebuda i falsa. Vindria a ser potenciar activacions patrimonials de la manera com ens veuen, i no de la manera com ens veim.

Ensayo por Oriol Radalga Peig

menucross-circle