Belinfante Quartet va presentar fa uns mesos el disc Parallel 40, una oda al descobriment i la connexió, on es recopilen músiques de països i regions diferents que es troben al llarg d’aquest paral·lel nord. Començant a Menorca i donant la volta completa al món, el quartet ha recollit obres gens conegudes i descentrades de la tradició clàssica europea, i ha arranjat músiques d’arrel transformant-les en peces noves per a quartet de corda.

Totes aquestes músiques populars els han duit a ser reconeguts amb cinc estrelles per la BBC Magazine, qui els considera “una raresa exquisida”. Parallel 40 ha creat també un llegat que inspirarà les futures generacions de joves artistes i compositors d’arreu del món, revisant les infinites possibilitats de la música clàssica.

Parlam amb Pau Marquès, el membre menorquí del quartet i principal ideòleg del concepte d’aquest disc.

Pau, jo ja sé que ets tota una institució, però per a qui no et conegui m’agradaria que ens expliquessis per què comences a fer música.

Crec que des de petit sempre havia tingut algun instint musical; m’agradava cantar i fer renou. Els meus germans sempre fan broma que, quan era petit, jugava amb una porta de casa, a obrir i tancar-la, només per fer renou. Ma mare, tot i no ser músic, sonava guitarra i anava a cantar a una coral. Amb només dos anys robava el violí als meus germans i ja vaig fer unes primeres classes.

El meu rebesavi també havia estat un trompetista molt bo —no de professió, perquè era sabater, d’acord amb l’època—, en lloc de fer servei militar el van dur de tour per Espanya amb la trompeta. I la meva àvia sempre tenia aquesta dèria que son pare era trompetista, i que a ella li hauria encantat fer música. Ningú em va dir mai que fes música, ni m’hi van forçar, però vivia en aquest ambient i amb nou anys vaig començar classes seriosament.

I ja vas començar amb el violoncel?

Realment volia fer arpa i, per sort, ma mare amb seny em va dir: “Una arpa no hi cap dins el menjador de ca nostra”. Només quedaven places de saxo i cello. Aquell any hi havia un professor de fora que feia un any sabàtic després d’haver-se cansat de tocar, sortia d’estudiar de Madrid i Holanda. Tenia un mètode molt bo, vaig tenir molta sort i em va encantar.

I després passes pel Liceu i finalment a Holanda. Aquest pelegrinatge cap a Europa sembla que és gairebé obligatori si vols fer-te un lloc en el món de la música, no?

Sí, és molt comú, sobretot en la formació superior. Els conservatoris d’Europa estan plens d’espanyols. A Utrech érem un vint per cent de catalans. A la meva professora holandesa ja li dèiem que li sortiria a compte aprendre català...

A Espanya hi ha professors realment bons, però també hi ha un cert complex que aquí no feim prou bé les coses i que si en vols aprendre realment has d’anar a l’estranger. Tenir un títol alemany et dona molt de prestigi. Les escoles d’Alemanya o el Royal Collage de Londres són institucions amb molta més tradició musical i hem adoptat aquesta cultura que quan acabes has de fer un màster a fora.

Llavors podem dir que et professionalitzes a Holanda? Com va ser aquesta etapa?

A Holanda hi vaig anar per fer un màster de dos anys, però tampoc sabia fins quan m’hi quedaria. Quan vaig arribar-hi tenia la sensació que m’hi podria quedar a viure per sempre, m’encantava, creia que podria ser d’allà. T’enamores. Però, és clar, com a qualsevol punt del món quan fa estona que hi ets quedes fart de les institucions musicals i de tot (riu).

Entremig crees un quartet i per açò decideixes quedar-t’hi més temps?

Vam muntar el quartet de corda just al final del màster i en aquell moment començava a tenir molts concerts allà, sabia que —bé, em pensava que— tornar a Menorca o Espanya volia dir posar-me a fer classes tot d’una i deixar de fer concerts, i açò no ho volia fer. Molta gent que conec que havia tornat havia deixat de fer concerts i, tot i que m’agrada molt donar classe, no volia dedicar-m’hi al cent per cent.

Què ho fa que allà sigui molt més fàcil fer concerts?

Una diferència amb Espanya, en general, és que allà hi ha molt de circuit mitjà. Hi ha moltes sales mitjanes que tenen programació perquè reben alguna mena de finançament i es poden permetre tenir a un músic o un grup petit i fer un concert cada setmana o un parell al mes. És molt més fàcil entrar dins aquest circuit que no aquí: aquí, si ets músic de clàssica, toques a l’Auditori, al Liceu o al Teatro Real de Madrid, i és clar que et guanyes la vida, però entrar-hi és dificilíssim. Només duen figures internacionals o músics espanyols amb una carrera consolidadíssima. Potser l’únic que tenim són els circuits de Joventuts Musicals, però també hi has d’entrar a través d’un concurs que has d’haver guanyat. No hi ha un teixit mitjà desenvolupat.

Amb açò anava fent: més classes, més Deliveroo... He fet feina en una botiga de reparació de pianos, de carter al febrer mentre em nevava damunt, també he venut energies renovables enmig del carrer. No ho amag. Però, així i tot, tenia la impressió que hi havia més circuit, tot i ser un circuit que t’acabes molt ràpid, perquè és un país molt petit. Per aquest motiu vaig quedar més anys, i també perquè veia que el quartet era un projecte que funcionava, que tenia futur i, sobretot, que requeria temps i dedicació.

Fins que quedes un poc fart d’estar enfora?

Vaig tornar perquè de cop tenia ganes de fer coses aquí i també perquè va canviar la meva percepció del principi. Era una paradoxa: com més ho coneixia manco ho volia, i ja el darrer any i mig hi havia molta fricció amb açò... De més jove tenia aquesta idea preconcebuda que tornar a Menorca era assumir un fracàs. Tornar volia dir que havia fracassat —que no som prou bo, que no ho he sabut fer— i aquesta concepció per sort la vaig superar. Realment, ara la sensació és a la inversa: tornar a Menorca, poder mantenir el projecte a Holanda i viure en un lloc on realment vull estar és perfecte. Jo realment havia acceptat que no podia viure allà on volia i alhora tenir una carrera professional satisfactòria. Ho havia de provar i resulta que és sostenible —potser no pel nombre d’avions (riu).

I heu mantingut el quartet a distància?

Sorprenentment, el quartet se n’ha beneficiat: hem romput amb alguns vicis d’assajar cada setmana, fer massa temps junts, quadrar mil agendes i combinar-ho amb molts concerts per poder viure. Ara cadascú té espai per aprendre altres coses; després quedam, feim un intensiu i ens hi dedicam exclusivament. De fet, vivim a tres països diferents: dues viuen a Holanda i una altra va tornar al seu poblet d’Anglaterra. Hi dedicam més temps de qualitat, sense interferències, i amb aires renovats. Ho tenim tot més compartimentat i veim que ens funciona molt millor.

Amb tanta bona salut que acabau de treure un segon disc estant ja a distància.

Sí, la gravació ha estat quan feia pràcticament un any que estàvem separats!

A Parallel 40, aquest nou disc, hi trobam músiques populars de tots els països que travessen el paral·lel, entre els quals hi ha Menorca. Creus que el teu retorn a l’illa té a veure amb aquestes ganes d’incloure músiques d’aquí al disc?

Segurament. Molts arranjaments els vaig començar a fer des d’allà i sortien un poc des de l’enyor. Primer ho feia per a mi mateix, des del piano, a casa, i després les vaig dur al quartet. Na Fiona (membre del quartet) ja ens havia dut cançons d’Escòcia —d’allà on és ella— i va obrir la capsa de Pandora. Vaig pensar que havíem de crear un nou repertori en sintonia: no tenia sentit fer un concert amb grans clàssics de Beethoven o Brahms i després, com un bis al final del concert, tocar les cançons de Menorca arranjades per jo, que no soc ni compositor. El procés va començar realment amb les peces de Menorca, però quan vaig tornar aquí també em va fer ganes ampliar-ho i donar-li un context, acompanyar-ho amb altres músiques d’arrel.

I finalment vas decidir arranjar músiques populars de tot el món.

Sí, en aquest disc no hi ha pràcticament res que sigui estrictament de clàssica. El gènere del quartet de corda, dins el món de clàssica, és molt de “persona entesa” perquè és molt difícil escriure per a aquest tipus de formació: té moltes possibilitats, però és molt complicat i tots els compositors que han escrit per quartet s’ho han pres com “el millor que escriuré mai” o directament no s’hi han atrevit. És cert que té obres de gran prestigi, però justament és una formació molt versàtil i té una potencialitat per incloure diversitat. La seva idiosincràsia permet ser un grup petit on tothom pot aportar. Amb Parallel 40 hem viscut processos de creació molt interessants; hem creat de manera col·laborativa i amb molta inventiva.

Explica’ns el concepte de Parallel 40.

Vaig recordar que a escola havia après que Menorca, a pesar de ser una illa, estava connectada amb el món mitjançant un paral·lel. Casualment, la professora de música ens havia dit que el paral·lel 40 passava ben damunt Ciutadella. I, a partir d’aquí, la pregunta era: i la música de Menorca, com està connectada amb el món? Em vaig demanar: “i si em pos a cercar cançons d’aquests països que passen pel paral·lel i que, a més, són països que no estan representats als auditoris?”. Ningú toca les obres d’un compositor grec, turc i japonès alhora —els programes sempre són del nord d’Europa. Va ser una excusa —hauria pogut fixar-me amb el meridià (riu)—, però açò em va permetre començar a descobrir compositors que tenen coses interesantíssimes.

I sembla que aquest disc també té una vocació social, de mediació i de crear un precedent per a futures generacions.

Avui en dia la música està molt separada entre qui la fa i qui l’escolta —no és que hi estigui del tot en contra, perquè acab de gravar un CD (riu)—; és una separació que ve molt definida per la indústria de l’enregistrament. Si tu pots escoltar música a ca teua, feta per un altre, no tens per a què fer-la tu i la guitarra quedarà guardada dins l’armari, és més fàcil pitjar play. Abans tant si volies plorar com ballar treies la guitarra i algú havia de sonar, i algú havia de cantar.

Tot açò ha canviat molt, però també ha canviat el fet de fer música i, a poc a poc, m’interessa anar recuperant aquest espai en el qual fer música és un fet més social i de compartir. Aquest disc és només la carta de presentació d’un projecte que vol ser més gros. Hi ha 75 minuts de música en el CD, però en tenim molta més. Per exemple només hem inclòs dues cançons menorquines, però en tenim 10 més. Hi ha la voluntat de compartir tots aquests arranjaments amb altres persones, fer-los públics i que aquestes músiques no només siguin per a escoltar, sinó perquè qualsevol quartet jove de qualsevol país del món pugui tocar les cançons de Menorca. O veure que la música del nord d’Europa no és l’única possibilitat. Hem fet una cosa ben estranya!

I davant del desconeixement d’aquestes músiques, heu hagut de fer molta feina de recerca?

És clar, no era només dir “va, anam a arranjar tota la música tradicional d’aquests indrets”, primer de tot perquè no tenim cap legitimitat per fer-ho. Jo no conec la música de l’Azerbaidjan, ni com sona, ni quins instruments, ni quin simbolisme implícit duen les cançons —que moltes vegades va lligat a la religió. D’Itàlia, Grècia, Armènia, Turquia, Uzbekistan, la Xina, el Japó i els Estats Units hem emprat obres existents per a quartet de corda, sempre relacionades amb la música d’arrel, que no hem hagut de modificar; de la resta de països sí que hem fet arranjaments inèdits de música tradicional o d’alguna obra existent de clàssica que no és original de quartet i que l’hem transcrita. Per a Portugal, Espanya, Albània, l’Azerbaidjan, el Turkmenistan, el Kirguizstan i Corea del Nord —aquest últim amb una cançó de fa 400 anys, anterior a qualsevol conflicte— hem hagut o bé de cercar peces d’interès que poguéssim arranjar entre totes o compositors per fer-los l’encàrrec concret.

Ben bé fa la sensació que heu anat a cercar música als marges. Com heu resolt la feina de trobar els compositors de cada país que no fossin mainstream?

Primer de tot, amb moltíssima recerca, llegint sobre els compositors i també valorant cada context sociopolític. En alguns casos la tria era més fàcil: per exemple, Comitas és considerat un màrtir del genocidi armeni, va fer moltíssima feina i ens semblava algú a destacar. Però no de tots els països hem trobat algú que fos representatiu; també hem hagut de valorar-ho per criteris subjectius. Hem intentat no caure en el clixé del que és la música de cada país; també hem hagut d’anar alerta perquè molts països de l’antic bloc soviètic, o que estan dins la tradició russòfila, han divulgat música de compositors russos com a pròpies. Açò representa realment el Kirguizstan o és una marxa militar de l’URSS? S’hi mesclaven moltes qüestions polítiques.

El Turkmenistan és un país que ara mateix està completament tancat i ha estat molt complicat posar-nos en contacte amb gent d’allà. Vam acabar trobant una tesi doctoral d’una al·lota natural d’allà, però que escrivia des d’una Universitat de Texas. En el cas d’Espanya hem transcrit una peça de guitarra, l’Alhambra; de Portugal, un fado; de Sardenya, un cant gutural que és patrimoni immaterial; cada país era una pel·lícula diferent. Sonorament també era un repte que no fos tot molt diferent, però seguint l’ordre dels països i que sonés tot bé.

Després de tot, què hi podem trobar de Menorca dins d’aquest disc?

Finalment hem inclòs tres cançons menorquines: el disc comença amb la Tonada d’espigolar, que va junta amb la Tonada de treure aigua. Aquesta última, més recollida a Mallorca (la canta Maria del Mar Bonet). M’interessava posar-les juntes perquè una simbolitzava el foc —m’imagín la sega a ple juny amb una calor infernal cantant açò sota el sol— i l’altra l’aigua, més fresca, cantant-la un matí en un claustre, poant.

Després hi ha els dos tocs principals de fabiol de Menorca, que també els hem posat junts: els Toc de replec de Ciutadella i Sa qualcada, que es toca a tota la resta de l’illa. També els he volgut posar junts perquè a les últimes festes de Maó em vaig emocionar molt amb el toc de la qualcada. No sé si és que el fabioler feia molt bo, però em va commoure i vaig decidir que no només hi podia haver el de Ciutadella, i amb l’absurd que aquests dos tocs mai sonen junts. Un me l’imagín com el principi de les festes i l’altre com el darrer, començant a Ciutadella i acabant a Maó, i jugant amb aquesta dualitat que tothom coneix.

I, finalment, A la vora de la mar, que no podem dir que sigui estrictament menorquina, però són cançons de la meva memòria. A mi aquesta cançó em ve al cap per la mar, l’horitzó... i he fet un arranjament que ens remet directament a les onades. Té una introducció molt llarga que ens convida a meditar i situar-nos en l’horitzó, aquest lloc des d’on somiar.

M’imagín que qui hagi arribat fins aquí tindrà moltes ganes d’escoltar-te. Com ho podem fer?

El disc ja és a totes les plataformes. També poden comprar-lo demanant-me’l a jo i, dia 15 de juliol, el presentam al Festival de Joventuts Musicals de Ciutadella, a les 21 h del vespre.

Gràcies, Pau, per aquesta conversa i molts èxits!