El passat 18 de setembre de 2019, un grup d’aproximadament 100 neonazis van desfilar pel barri de Chueca de Madrid cridant consignes com “Fuera, maricas, de nuestros barrios” o “Fuera, sidosos, de Madrid”. L’acte, com no podia ser d’altra forma en ple segle XXI, havia estat difós per xarxes socials: es sabia el que podia passar. I va passar. Quina va ser la reacció? Nula. Algunes persones els van increpar amb la consigna “Fuera fascistas de nuestros barrios”, però van fer el seu recorregut sense cap problema, abraçats a més per la policia. La delegació del Govern a Madrid, en mans del PSOE, havia estat avisada i tampoc va fer res per impedir l’acte.

La resposta va ser la de sempre: els poders institucionals van enarborar condemnes buides de contingut, i els grans referents i associacions LGTB+ es van limitar, un cop més, a instar les administracions a fer front a les manifestacions d’odi. La meva pregunta és la següent: com és que aquesta manifestació no es va trobar amb una resposta contundent? Com és que no es van trobar amb almenys un miler persones dissidents barrant-los el pas i confrontant-los? Què passa amb la nostra capacitat de reacció? Com és que no som capaços de res més que implorar protecció a l’Estat quan passen coses com aquestes?

Aquest fet, per molt que sembli sorprendre a gent molt ingènua, no es una anomalia en la nostra història. Les civilitzacions en teoria més avançades sempre han sofert períodes de decadència i col·lapse. O ens hem oblidat, si mirem a l’Antiguitat, del cant de cigne hel·lènic dels grecs o de la destrucció de l’Imperi Romà? O, ja en el segle XX, de l’enfonsament de la República de Weimar que portà l’ascens del nazisme i la Segona Guerra Mundial? Algunes persones del nostre col·lectiu encara pareixen pensar que un cop s’aconsegueixen uns drets aquests ja són per sempre, i baixen la guàrdia en lloc de pensar com protegir-los. Des de l’aprovació del matrimoni igualitari l’any 2005 semblem haver perdut el rumb, com ja aventurà, profètic, Paco Vidarte a la seva Ética marica, que escrigué, veloç i enfurismat, després que l’Europride celebrat a Madrid el 2007 esdevingués el màxim exponent del pinkwashing i l’assimilacionisme aburgesat, acrític, de la dissidència del sistema de sexe-gènere en el capitalisme burgès normatiu.

Al 1977 tingué lloc la primera manifestació per l’Orgull a Espanya. Centenars de persones del nostre col·lectiu, amb les dones trans (com sempre) a primera línia posant el seu cos com a mur de contenció contra els grisos, van desafiar l’encara consolidat estigma de la “perillositat social” franquista llençant-se a les Rambles de Barcelona per posar la nostra realitat als carrers. La repressió va ser considerable, però l’Orgull havia arribat al nostre país per no marxar. No obstant, la nostra protesta està avui diluïda pel conglomerat del MADO (l’Orgull de Madrid dominat per AEGAL, l’associació d’empresari gais, i les grans associacions LGTB+ submises a les administracions que les subvencionen), símbol de com la societat de consum i els interessos empresarials han difuminat el potencial alliberador de la nostra lluita per convertir-nos en un simple target amb capacitat de consum. És d’aquí d’on afloraren iniciatives com l’Orgull Crític de Madrid o el Bloc Unitari de Barcelona, que recuperen les genealogies crítiques dels anys 70 on no lluitàvem per la “diversitat” i l’assimilació, sinó per el nostre dret a ser dissidents del sistema.

L'entrada de l’ultradreta a les institucions ja està tenint evidents conseqüències. Ho hem pogut comprovar de molt prop, amb les figures de Joan Pons Torres al Consell Insular de Menorca o de Gabriel Le Senne al Parlament Balear. No crec necessari fer una enumeració del que està passant també a València i demés comunitats autònomes: s’està veient claríssim. El gran problema és que no observo que hi hagi idees clares sobre com fer front a aquesta onada reaccionària, i d’aquí el primer exemple que posava en aquest text. És ara quan més es plasma la debilitat de la branca reformista de la lluita LGTB+, bolcada en unes institucions que no tenen la voluntat ni la capacitat per protegir-nos, ja que s’han mostrat totalment permeables a aquells que ens volen esborrar del mapa, com mostra l'infame lona de Vox apareguda al centre de Madrid fa no res.

La meva única resposta, la meva única suggerència, es mirar al nostre passat, a la història del nostre activisme. Això deia el manifest del Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC) al 1977, mateix any del primer Orgull a Espanya, respecte dels seus objectius:

1. Plena liberación sexual y específicamente, en el acceso a las libertades de todos los homosexuales. Esto solo podrá conseguirse mediante nuestra lucha y la lucha de otros sectores oprimidos, que posibilite un cambio social en los campos político, económico e ideológico.
2. La supresión de los conceptos del matrimonio, pareja y de familia sustentadores todos ellos de la opresión. La sexualidad tiene que ser libre y no se la debe institucionalizar.
3. Acabar con el gueto homosexual que por imperativos de la represión social nos hemos visto obligados a mantener y al que se nos quiere seguir relegando para evitar nuestra normal participación en la vida cívica.
4. Supresión de la categorías ideológicas ‹‹homosexual-heterosexual›› como categorías separadas de la ‹‹sexualidad›› en general, puesto que el mantenimiento de la ‹‹homosexualidad›› como categoría separada va unida indefectiblemente a su represión. En este sentido propugnamos la supresión de los roles macho/hembra, masculino/femenino, activo/pasivo, puesto que impiden la toma de conciencia por parte del individuo de su identidad sexual, sumiéndolo en sentimientos de vergüenza, culpa y odio a sí mismo.
5. El reconocimiento del deseo homosexual como una variante más del deseo en general, variante que se encuentra incluida en la constitución del deseo en todo sujeto a partir de la bisexualidad originaria.

Tales objetivos no pueden cumplirse sin una amplia lucha ideológica que debe ser asumida por la clase obrera a través de sus organizaciones de masas.

Com ha canviat el relat, no? Carrosses de Spotify, de Netflix, de PayPal, de partits polítics com el ja extint Ciutadans, representants del PP sostenint la pancarta a primera fila… són coses que s’han vist de forma perseverant en els Orgulls oficials de les grans ciutats del nostre país. Aquest és el relat suposadament vencedor del reformisme. No negaré les seves victòries, ja que està clar que tots els avenços són importants, i que en moments com la crisi del sida en els anys 80 fou imprescindible assumir una posició més estratègica i dialogant per evitar, literalment, que el nostre col·lectiu fos exterminat. Però no és suficient, i moments com aquest ho demostren. Si no hi ha una organització col·lectiva, autònoma, i amb l’alliberament com a objectiu últim, el sistema en el que alguns intenten integrar-se sempre ens seguirà demostrant la seva deriva inherentment regressiva i hostil. Les persones dissidents al sistema de sexe-gènere hem de mirar cap als anys daurats del FAGC, cap a figures com Guy Hocquenghem i Mario Mieli que els van inspirar, cap a les polítiques comfrontacionals de la Radical Gai i les LSD en els anys 90, cap a organitzacions com l’ACT-UP o la Queer Nation que van obrir foc als Estats Units, cap a la lluita de Pedro Lemebel al Xile pinotxetista, o cap a les feministes racialitzades, lesbianes i radicals com Gloria Alzandúa, bell hooks o Audre Lorde que ens van obrir la possibilitat no de reformar el sistema, sinó d’imaginar una vida digna en els seus marges.

Si anem a escala local, mai em trauré del cap el nostre Orgull de 2019 o iniciatives com les Jornades Transfeministes de 2018 i 2020. Menorca és un laboratori inesgotable de potencials imaginaris dissidents als quals hem pogut accedir mitjançant l’organització comunitària i les micropolítiques que un espai com el nostre ens permet. Per això el nostre teixit organitzatiu ha tingut la capacitat d’obrir debats i reflexions crítiques que ens han tret de l’ensimismament del paradís de cartró-pedra que estem venent al turisme de masses, una calma falsa que hem impugnat en els últims anys, sent potser el #toQueerLAB de principis d’aquest any el màxim exponent de l’escenari dissident que intentem entreveure.

El nostre Orgull no pot ser una simple operació de visibilització identitària buida de contingut, que busca fer-se “respectable” dins un sistema que per sí mateix sempre ens serà hostil. Recordem les paraules de Paco Vidarte en el seu text “De maricas y vampiros” (1994):

La luz es heterosexual. Y el vampiro lo sabe, sabe que salir a la luz, hacerse visible, significa su destrucción, dejar de ser vampiro, porque la visibilidad supone tanto como acceder al ámbito de la moralidad, de la familiaridad, de lo cristiano, de lo purísimo e inmaculado, de lo inofensivo. Y es por ello que para no perecer, permanece en el reino de lo invisible, de lo espectral.

Volem, mitjançant la visibilitat, accedir a la moralitat i la familiaritat? Aquest és el caramel enverinat que ens ofereix el sistema. Cada cop s’està parlant més de l’onada reaccionària en termes de “guerra cultural”, i d’aquí radica el seu èxit: han guanyat la batalla pel discurs. Nosaltres ens hem quedat sense discurs perquè hem acceptat jugar amb les cartes marcades, i ara estem perdent la partida. “Las herramientas del amo nunca desmontarán la casa del amo”, ens deia Audre Lorde. I tenia raó. La primera passa per canviar el paradigma és assumir que, tot i que les reformes són necessàries de forma circumstancial i estratègica, la nostra meta ha d’anar molt més enllà. Aquí és on està la potència de moviments com el transfeminisme o les polítiques i l’activisme queer: ens ofereix la capacitat d’imaginar una nova realitat en els límits de la frontera. Aquesta és una de les proclames que ens poden guiar:

Yo, pobre mortal,

equidistante de todo

yo, DNI 20.598.061,

yo, primer hijo de la madre que después fui,

yo, vieja alumna

de esta escuela de los suplicios,

amazona de mi deseo,

yo, perra en celo de mi sueño rojo.

Yo, reivindico mi derecho a ser un monstruo,

ni varón ni mujer,

ni XXY ni H2O.

Yo, monstruo de mi deseo,

carne de cada una de mis pinceladas,

lienzo azul de mi cuerpo,

pintora de mi andar,

no quiero más títulos que cargar,

no quiero más cargos ni casilleros adonde encajar,

ni el nombre justo que me reserve ninguna ciencia.

Yo, mariposa ajena a la modernidad,

a la posmodernidad,

 la normalidad,

oblicua,

bizca,

silvestre,

artesanal,

poeta de la barbarie.

Con el humus de mi cantar,

con el arco iris de mi cantar,

 mi aleteo

reivindico mi derecho a ser un monstruo

y que otros sean lo Normal.

El Vaticano Normal.

El Credo en dios y la virgísima Normal.

Los pastores y los rebaños de lo Normal.

El Honorable Congreso de las leyes de lo Normal.

El viejo Larousse de lo Normal.

Yo sólo llevo las prendas de mis cerillas,

el rostro de mi mirar,

el tacto de lo escuchado y el gesto avispa del besar.

Y tendré una teta obscena de la luna más perra en mi cintura

y el pene erecto de las guarritas alondras.

Y 7 lunares,

77 lunares,

qué digo,

777 lunares de mi endiablada señal de crear.

Mi bella monstruosidad,

mi ejercicio de inventora,

de ramera de las torcazas.

Mi ser yo entre tanto parecido,

entre tanto domesticado,

entre tanto metido de los pelos en algo.

Otro nuevo título que cargar:

¿Baño de damas? ¿O de caballeros?

O nuevos rincones para inventar.

Yo, trans…pirada,

mojada, nauseabunda,

germen de la aurora encantada,

la que no pide más permiso

y está rabiosa de luces mayas,

luces épicas,

luces parias,

Menstruales, Marlenes, Sacayanas, bizarras.

Sin biblias,

sin tablas,

sin geografías,

sin nada.

Sólo mi derecho vital a ser un monstruo

o como me llame

o como me salga,

como me puedan el deseo y las fuckin’ ganas.

Mi derecho a explorarme,

a reinventarme,

a hacer de mi mutar mi noble ejercicio.

A veranearme, otoñarme, invernarme:

las hormonas,

las ideas,

las cachas,

y toda el alma.

Ámen.

Podem ser, com ens diu aquest text de Susy Shock, monstres del nostre desig i poetes de la barbàrie. Igual que podem restar al món espectral com els vampirs de Paco Vidarte. Aquest és l’Orgull que encara podríem recuperar: el de la comfrontació, el de la dissidència, el de la utopia, el de l’alliberament. En el seu moment aquest va ser el gran horitzó de la nostra lluita. Ens atrevim a tornar-ho a intentar?