Más resultados

Generic selectors
Coincidencia exacta solamente
Buscar en título
Buscar en contenido
Post Type Selectors
Artículos
Fotogalerías
Filtrar por categorías
Activitat física i Esport
Agenda
Arts i cultura
Crònica
Editorial
Entrevista
Especials
Glosera
Memòria Democràtica
Menorca terra de llegendes
Narrativa i Crònica
Opinió
Salut mental
Territori i Medi ambient
Transfeminismes
Transfeminismes / LGTB+

Only good vibes

Foto por Ana Llorens Bagur

A les Pitiüses (com a Menorca i com a qualsevol destinació turística) el que ven són les «good vibes», les bones vibracions. No és el que cerca qualsevol quan va de vacances? No acabam nosaltres, a final de temporada, cremats i amb ganes de fugir de l’hivern? Maria Dabén Florit s'estrena a Revista Posidònia reflexionant sobre el final fatal que poden arribar a tenir unes vacances amb tan bon flow.

Per Maria Dabén Florit

Sang fresca per l’asfalt, cara aixafada i crani amorf. La policia rodeja el cadàver i desvia el trànsit en direcció a l’aeroport d’Eivissa. Dues dones i un home se’l miren de lluny. És mort, no hi ha dubte, no es mou. L’endemà sabrem per la premsa insular que el van intentar reanimar durant trenta minuts sense èxit. Ara la conversa dins el cotxe es talla de cop per assimilar la informació que ens envia el nervi òptic. Silenci automàtic, breu condol pel desconegut, que no tarda gaire a tallar-se. El trenca en pocs segons una nova imatge, un missatge als antípodes del que acabam de contemplar. Una tanca publicitària d’un hotel que crida “Only good vibes” amb tons blaus i blancs em recorda què es ve a fer aquí: sol, platja, festa. Viu al màxim i en positiu. El topònim Eivissa prové de Ybshm. Els fenicis la batiaren en honor a Bes, un esperit bon vivant: l’illa es consagra a la disbauxa, l’alegria, la música, la festa i el bon rotllo des de fa prou temps.

Per norma general, aquí el visitant el que cerca és el somriure estès com els de la model del cartell, aigües blavíssimes i, si convé, que no s’entrevegi ni un gra d’arena (i molt menys de cel·lulitis) a la foto per a Instagram que es farà a l’hamaca o, si és un dels privilegiats que es pot permetre un beach club, del luxós llit balinès instal·lat estratègicament entre la piscina i la costa venuda a l’hotel d’algun exministre.

Al cap i a la fi, a les Pitiüses (com a Menorca i com a qualsevol destinació turística) el que ven són les good vibes, les bones vibracions. No és el que cerca qualsevol quan va de vacances? No acabam nosaltres, a final de temporada, cremats i amb ganes de fugir de l’hivern? No acumulam també nosaltres els pocs euros que hem suat en jornades de 14 o 15 hores diàries rere una barra durant tot l’estiu per poder passejar-nos en biquini al gener per Tailàndia, Indonèsia, l’Índia, Mèxic o qualsevol paradís tropical mig de moda i mig segur amb un canvi de moneda que ens faci creure que som rics per 15 dies mentre consumim recursos naturals i inflam el cost de vida dels locals d’aquests altres llocs del món?

Ens ho hem guanyat, pensam. I ho necessitam, i tant! Com ho faríem per sobreviure al dia a dia si no ens aferràssim a l’esperança d’agafar-nos un parèntesi de la nostra existència un mes a l’any?

Com apunta l’antropòleg Duccio Canestrini a No disparen contra el turista. Un análisis del turismo como colonización, fer turisme ens serveix per evitar reflexionar sobre la qualitat i el sentit de la nostra vida diària: “És com si comprar mercaderies i serveis —consumint com a tals les destinacions turístiques— ens pogués curar la malaltia de córrer cadascú dins la seva gàbia, amb desitjos més o menys reprimits d’escapar i canviar d’aires. Un anhel generalitzat que molts anuncis publicitaris saben explotar a fons gràcies a la utopia turística”. Per això les desitjam, i per això convé també a les empreses i als governs concedir períodes de descans als empleats i ciutadans. Perquè, com diu Canestrini, unes vacances animades i certs viatges organitzats equivalen a prendre substàncies estupefaents.

Potser qui les havia consumides de forma literal era el mort amb què ens vam trobar abans d’arribar a Sant Jordi. La sang ja ha desaparegut i cosa més gràcies a les minses pluges de finals d’un estiu prou sec però no del tot. La temporada turística va acabar no fa gaire. A mitjan octubre es feien les últimes caixes de les discoteques i hotels de platja amb closing parties i xifres rècord de visitants i de doblers gastats. Somriures d’empresaris satisfets i treballadors que fan un alè mentre pensen en els còctels que els esperen als resorts del Sud-est asiàtic o somien en el curs de professorat de ioga i mindfullness que faran aquest hivern en una muntanya perduda de l’Himàlaia i que, creuen, els ajudarà a muntar un nou negoci a l’illa basat en el turisme del benestar i la consciència per poder-se passar al bàndol dels emprenedors en aquesta veta de mercat emergent.

Però jo seguesc veient aquell cap esclafat a la carretera. Devia anar col·locat, repassam encara avui, a l’hora de dinar. Per la manera en què havia quedat estès, més que res. Perquè semblava que hagués travessat temeràriament l’autopista. I a ningú que anàs mínimament serè se li acudiria jugar a esquivar els cotxes que passaven a més de 100 km/h en ple mes d’agost. Recollim taula i seguim discutint si aquest mort és producte o conseqüència de la gentrificació, de l’excés de persones i de cotxes a l’illa o una mostra del descontrol a què pot arribar la gent que ve atreta per la festa del no pensar. Potser simplement va ser un còctel de tot. L’última copa de positivisme, de good vibes, li devia caure malament.

menucross-circle