Más resultados

Generic selectors
Coincidencia exacta solamente
Buscar en título
Buscar en contenido
Post Type Selectors
Artículos
Fotogalerías
Filtrar por categorías
Activitat física i esport
Arts i cultura
Crònica
Editorial
Entrevista
Especials
Glosera
Menorca terra de llegendes
Narrativa i Crònica
Opinió
Salut mental
Territori i medi ambient
Transfeminismes
Transfeminismes / LGTB+

Omplir-se la boca de papallones i altres estratègies per no oblidar

Foto por Juan Cristian Castro

Les institucions s’han apropiat d’unes genealogies de lluita feminista que obliden, que invisibilitzen i que blanquegen. Uns relats i unes lluites que són nostres i que val la pena conèixer, explicar, recuperar. Per què el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones es commemora el 25 de novembre?

Por Valen Manrique

El calendari de la política institucional té —i si hi ha sort— dos dies marcats amb lila: el 25N i el 8M. El pròxim 25 de novembre, ministeris, conselleries i ajuntaments —si hi ha sort— proposaran programacions, actes, concerts i manifestos d’aquest color.

Ja sabem que la parafernàlia no implica compromís real, és clar. En una Menorca girada cap a la dreta, moltes de les figures polítiques que durant els pròxims dies encendran espelmes i llegiran textos plens d’eslògans capturats dels moviments feministes són còmplices, els altres 363 dies de l’any, del desmantellament progressiu de drets de les dones i de la ciutadania en conjunt. 

Serem testimonis de curses i decoracions florals als carrers i aparadors, sentirem veus apel·lant a la defensa del dret de “la dona”. Però hem d’estar atentes: de “la dona” en singular, perquè les veus seran dels que no volen ni sentir parlar d’aquelles que no encarnam l’imaginari de dona marca enregistrada. 

Ja ho digué l’any 1851 Sojourner Truth, quan va voler denunciar que les dones negres no apareixien a l’agenda política del feminisme de fa gairebé 200 anys: “Potser jo no soc una dona?”. Potser no som dones les lesbianes, les fadrinotes, les migrades, les gitanes, les musulmanes, les racialitzades, les palestines, les disques i boges, les empresonades…? 

Les institucions s’han apropiat d’unes genealogies de lluita feminista que obliden, que invisibilitzen i que blanquegen. Uns relats, unes històries, unes lluites que són nostres —de totes— i que val la pena conèixer, explicar, recuperar. Fer memòria. 

Per què el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones es commemora el 25 de novembre? Per les papallones dominicanes.

L’època de Trujillo a la República Dominicana va abastar des del 1930 fins al 1961, i és àmpliament reconeguda com una de les dictadures més sanguinàries de l’Amèrica Llatina. Aquest règim va destacar pel seu feroç anticomunisme, per la repressió de qualsevol forma d’oposició i pel culte a la personalitat del dictador. Les llibertats civils pràcticament van desaparèixer, i es van cometre constants violacions dels drets humans arreu del territori de la república.

En aquest context, sorgeixen tres dones: Minerva, Patria i María Teresa Mirabal. Tres germanes, procedents de la burgesia dominicana, que es van convertir en activistes revolucionàries compromeses amb la lluita contra el règim, que van desafiar el paper tradicional que s’assignava a les dones durant el trujillisme —i al llarg de la història, arreu del món—, com a mares i esposes confinades en l’àmbit privat.

Líders ideòlogues i figures influents del moviment clandestí i revolucionari conegut com a “14 de Juny”, les germanes van adoptar el sobrenom de Las Mariposas i van tenir un paper crucial en la configuració de la lluita revolucionària. Les seves accions representaven una amenaça tan gran per al règim que el dictador en persona, el 2 de novembre de 1960, va declarar que el seu govern tenia dos problemes per resoldre: els capellans (referint-se a l’organització Acción Clero-Cultural) i les germanes Mirabal.

El desafiament explícit i implícit a la figura del patriarca Trujillo va valer a les germanes —igual que a molts altres dissidents— múltiples detencions, humiliacions, tortures i violacions a mans de la policia secreta del règim. Lluny de rendir-se, Las Mariposas van continuar lluitant, convençudes que una altra realitat era possible. Minerva Mirabal va arribar a dir: “Si em maten, trauré els braços de la tomba i seré més forta”. La història li ha donat la raó: fins avui, les germanes són un símbol de la resistència contra l’opressió feixista i patriarcal.

El 25 de novembre de 1960, Minerva, de 26 anys, Patria, de 30, i María Teresa, de 36, van ser assassinades per sicaris contractats per Trujillo. Van ser penjades, colpejades i, una vegada mortes, llençades a un barranc per simular un accident d’automòbil. Molt pocs van creure la versió oficial del govern dictatorial, i la mort de les germanes Mirabal va ser un revés per al tirà: Las Mariposas van esdevenir màrtirs, un estendard de la lluita, una font d’inspiració per a la revolució antidictatorial i un exemple per a la població en general.

25 N

El 31 de maig de 1961, sis mesos després de l’assassinat de les germanes Mirabal, Trujillo va ser abatut per combatents revolucionaris. Tot i que, com en qualsevol esdeveniment històric, la fi de la dictadura va ser el resultat de múltiples factors, la historiografia coincideix a dir que la lluita de les Mirabal va ser fonamental per al col·lapse del règim.

L’impacte de la dedicació i el sacrifici de les germanes ha transcendit l’àmbit polític i la República Dominicana. Avui en dia, cada 25 de novembre —dia en què van ser assassinades— commemoram el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones per denunciar les violències socials que impacten en les quotidianitats de dones* i filletes* arreu del món i exigir als governs polítiques destinades a erradicar aquest flagell que impregna la nostra societat fins a les arrels.

La història que hi ha darrere el 25N, la seva relació amb la defensa de les llibertats i amb la lluita vers una dictadura opressora, és bastant desconeguda en el nostre context. I és que amb el 25N passa el mateix que amb altres dates commemoratives: han estat arrencades dels seus contextos de sorgiment. Els relats han passat pel filtratge de l’imaginari hegemònic, etno- i falocèntric, i han acabat capturats en un guió blanc i legitimat de la modernitat/colonialitat: un guió que genera mercat, que facilita les polítiques simbòliques per part dels partits, que no incomoda gaire, que no fa trontollar res. Un imaginari que tantes vegades apel·la al paper de la dona com a víctima i tan poques a les seves representacions com a lluitadora, forta, referent de les seves comunitats, defensora de la terra.

El nostre calendari és ple d’exemples com aquest: el Dia de l’Orgull LGTBI —en què les grans marques aprofiten per omplir els espais publicitaris amb arcs de Sant Martí i eslògans “LGTBIFriendly”— vol commemorar el seguit d’accions reivindicatives arran de les conegudes com a “revoltes de StoneWall” el 28 de juny de 1969, encapçalades per dones trans* racialitzades i fortament represaliades per la policia. Noms com els de Sylvia Riviera i Marsha P. Johnson encara sonen massa poc.

El 8M —en què les aspiradores i els perfums dolços i florals es posen d’oferta— vol commemorar el 8 de març de 1857, quan milers de treballadores de les fàbriques tèxtils dels suburbis de Nova York, precaritzades i en bona part migrades, van decidir sortir al carrer amb el lema “Pa i roses” per protestar per unes condicions laborals penoses i per demanar la fi del treball infantil. En el context d’aquestes mobilitzacions i aquestes vagues, 129 dones van ser massacrades quan un empresari va calar foc a la seva pròpia fàbrica amb totes les treballadores a dins.

Els tres exemples ens deixen clar qui són les que desapareixen del relat: les dones, les del sud global, les racialitzades, les trans, les obreres precaritzades, les treballadores. Les que lluiten, les que s’encaren amb el poder, les que volen canviar les coses, les que posen el cos i l’ànima en les seves creences i els seus desitjos, per elles i per totes les que hem vingut darrere. Totes desapareixen de l’àmbit mainstream, que és part de la mateixa maquinària que ens vol callades, submises, tendres, amables i disposades.   

Cal, idò, continuar escrivint als marges, seguir comunicant des de les perifèries: desenterrar la memòria dels relats hegemònics i recuperar-la per poder abandonar —juntes, col·lectivament— l’espai d’oblit en què la memòria oficial ens vol abocar.

menucross-circle