Cenyint-nos a un aspecte molt concret de la cultura com és la programació cultural d’espectacles en viu, ens adonarem ràpidament que en els darrers anys —com passa amb qualsevol aspecte sociocultural d’aquest món poc agraciat que ens ha quedat—, els festivals i cicles de programació escènica a Menorca han patit una deriva mercantilista de manual. És a dir, han perdut tota vocació romàntica de generar un impacte en l’espectador. S’ha perdut la paradoxa preciosa que es produeix quan unes arts basades en l'efímer deixen petjada permanent en el public. Aquesta pèrdua es produeix quan la indústria de l’oci i l’entreteniment suplanta la mala anomenada indústria cultural —alerta amb les paraulotes capitalistes.

El periodista Nando Cruz ho explica fantàsticament bé en el seu llibre Macrofestivales. El agujero negro de la música; mostrant com el Primavera Sound s’ha carregat a tota l’escena independent de Barcelona.

Menorca s’ha convertit en un contenidor de cultura. I diem ‘contenidor’ no referint-nos a aquell mot emprat supèrfluament en qualsevol Pla Estratègic de Cultura, sinó, directament, a un femer. A un espai voluminós on s’hi aboca la ronya, a l’objecte fetitxe dels manifestants piròmans. 

Les programacions culturals són definides en termes de producte i els ciutadans som triats com a públic i consumidors, no com a subjectes actius de la cultura. El centre d’interès és el consum cultural i d’aquí, la preponderància de les condicions econòmiques de l’activitat cultural. Els indicadors d’èxit no es poden mesurar qualitativament, sinó que tot es mesura amb lògiques borsàries, amb abundància i ressò mediàtic, amb la capacitat de presumir d’ambició tòxica, amb el pes del seu escrot, de com fer-ho tot a l’engròs i així aixafar, ofegar i estandarditzar el panorama de l’agonitzant teixit cultural local. Aquest fet, sumat a que els turistes són els sugar daddies del consum i que a Menorca tenim una col·lecció infinita de visitants desfermats, fa que res pugui sortir malament en aquest romanç. 

Tenim el match perfecte entre estructura mercantil i consumidor ideal alies turista, però quins són els productes que ens han malvenut a Menorca i quines conseqüències concretes poden tenir?  Un bon indicador per saber en quin moment ens han estafat amb la compra és demanar-nos: Per què fan aquest festival? Què els mou? O, en termes més concrets, quina és la seva direcció artística? Si la resposta a la motivació és fer negoci, traficar o blanquejar diners —encara que després quedis a deure els sous de l’any anterior— llavors, aquell festival o projecte, estarà subjecte a la possibilitat de ser matèria de femer.

En canvi, si el perquè del festival està empès per una voluntat d’emocionar, commoure o remenar algun sentiment de les persones que el viuran, llavors, podem apel·lar a un festival amb més raó de ser. Per si encara queda algun dubte, voler-se rodejar d’alto standing, ser una passarel·la de vestits de lli o aprofitar l’esdeveniment per mercadejar, fer networking i cercar més buits fiscals, són motivacions que s’haurien d’abstenir a l’hora de pensar la direcció artística i el concepte guia d’un festival. 

Altre indicador d'aquesta deriva és l’evidència vigent de competència deslleial. Tothom té clar (és a dir, tothom que llegeix aquesta revista té clar) que si un territori petit com Menorca s’atapeeix de multinacionals, mataràs a marxes forçades al petit comerç.

El mateix succeeix amb l’oferta cultural: quantes més actuacions aglutina un festival —i major impacte mediàtic tenen— més actuacions impedeix que programin la resta d’agents de l’ecosistema. Perquè la lògica dels grans festivals no és distribuir, és concentrar. 

A més, la gran excusa del consumidor de franquícies —completament legítima tenint en compte el preu la vida— és que el petit comerç és car i que l’explotador de torn ofereix el mateix producte a meitat de preu. Sorprenentment, aquesta lògica no s’aplica en el negoci cultural de Menorca, sinó que, en el nostre cas, el consum cultural té un efecte elititzant i d’exclusió social. Una cadira inestable dins una tanca de peltrep de Sant Felip té el mateix preu que quatre abonaments al teatre. Així és com la normalització de l’encariment pot recaure en la pèrdua d’aficionats a la cultura i l’accentuació dels consumidors. 

Una altra pista sobre la transparència d’un festival la trobam en la seva relació amb el territori. Hi ha festivals més o menys sensibles al seu entorn, clar: la seva mida i l’estructura de la seva organització en són una bona senyal. Una manera senzilla de fer un festival sostenible és fent-lo petit, o en aquest cas relatiu a les dimensions i a les realitats de l’illa. Pensar a l’engròs, amb aires capitals, dins un entorn tan fràgil i desgastat com Menorca, vol dir contribuir a la massificació, a la saturació. No trob les set diferències entre el Sol Gavilanes de Cala Galdana i plantar una estrella del pop nacional —una de 6.745.527 oients mensuals a Spotify— a ple agost, enmig de la carretera general.

Potser, una bona manera de vincular-se respectuosament amb l’entorn és mesurant, prèviament, l’impacte de l’activitat. Pel que fa l’organització interna, a Menorca tenim mil exemples d’èxit de festivals que s’han resolt gràcies al tercer sector social. Potser, l’associació d’Al·ligàtors, capos del Menorca Jazz, n’és una de les millors representacions. 

Per últim, cuidar la imatge, cercar un bon dissenyador —realment molt enyorat en les iniciatives locals— i fer prou renou com per semblar imprescindible són uns dels grans triomfs dels festivals que s’han sumat alegrement a la deriva mercantil. Aquests saben bé com vendre’s, ja que dominen les eines del lliure mercat i del fill mimat que és el màrqueting. Així resulta encara més fàcil eclipsar a la resta, cridar l’atenció i, de passada, «col·locar Menorca en el mapa». Ja no sabem ni de quin mapa xerren, perquè si d’una cosa anam servits, és de promoció.

No necessitam col·locar Menorca en la llista de destinacions de grans gires mundials; no necessitam escenaris de 2500 persones, quan Es Migjorn Gran no arriba als 1500 habitants. No caiguem en el parany de l’hoteler plorador. En la imparable crisi mediambiental, l’impacte d’aquests macroesdeveniments —considerant les dimensions de Menorca— és part del problema, no de la solució. En l’ascendent turistificació de Menorca aquest tipus de cultura és part del problema, no de la solució.