Hi ha històries que no són fàcils de contar, però la memòria i la reparació ens ho exigeixen. El nou treball de Nel Martí, escriptor, professor i exsenador de Més x Menorca, és una d'aquestes històries: la que explica com les persones LGTBI+ de les Illes Balears (i més concretament de Menorca) sofriren una contínua i dura repressió des de la Reconquesta de l'illa fins a molt avançat el segle XX, detenint-se en especial en el període de la dictadura franquista i explicant com després de la mort del dictador començà el procés d'alliberament a partir del qual hem arribat als nostres dies.

No obstant la conquista d'alguns drets i reconeixements en les darreres dècades, la proposta d'aquest "Memorial de violetes" es recuperar les històries del nostre passat, una voluntat ferm de no deixar enrere als que sofriren temps més complicats i començaren a caminar per a què ara puguem córrer.

Amb aquesta màxima discorregué la primera presentació del llibre a la seu de VaDLlibres, on Dolors Boatella ens oferí el que sabem que és sempre un espai aliat per a les nostres reivindicacions. Després de ser introduïts per Maria Juan, companya de treball de Martí a l'IES Mª Àngels Cardona, férem un petit mix entre entrevista i conversa perque Martí pogués transmetre als/les assistents els aspectes clau que vertebren Memorial de violetes, explicant l'estructura del llibre, els períodes històrics que abraça, quins són els moments fonamentals i més investigats, quins són els recursos dels quals l'autor pogué disposar, quins són aquells als que encara no es té accés...

Martí oferí una cartografia de temps i espais plena de referències a persones i llocs de la nostra illa, des d'El Trocadero (cabaret maonès obert durant la Segona República) fins al Papillon (bar d'ambient dels anys 80 a Ferreries), passant per alguns noms propis que sofriren la repressió dels temps més complicats o que foren clau en el procés d'alliberament i resistència que vingueren després.

Qui eren els “violetes”?

A l’hora de triar el títol, podria haver utilitzat molts termes amb els quals es feia referència a les persones homosexuals, no heteronormatives. “Violetes” era un dels que utilitzava especialment el franquisme per referir-se a aquestes persones, dins el desconeixement que hi havia a l’època: tot allò que no complia els patrons del moment. Podia ser una persona homosexual, bisexual, travesti, trans, tant homes com dones… però estava especialment associat a homes efeminats.

Quina és la història que expliques al llibre? I per què t’hi vas endinsar? Pretenies cobrir alguna mancança pel que fa a la memòria història del col·lectiu?

És la història d’un llibre que ningú volia escriure. Parlem de les persones “no desitjades”, marginades… i per tant no era una història polida. Però pensava que, en el moment en que esteim i amb el que s’ha publicat en altres territoris, a les Illes hi ha poca història escrita sobre la repressió patida per les persones LGTBI+ a la nostra illa. Pensava que era una història necessària, tot i que no fos agradable.

Primer, perquè és una realitat. Segon, perquè la societat ha de conèixer el patiment que causà la cultura homòfoba basada en la masculinitat tradicional, que generà molt sofriment i patiment, que es materialitzà en formes molt concretes: l’homosexualitat és un pecat davant Déu, és un delicte davant la llei, és una malaltia davant la medicina… i tot això fou una realitat durant molt de temps.

També és necessari per explicar la segona part del llibre, que és l’alliberament. Quina fou la repressió que conduí a l’alliberament? A partir dels anys 60-70, més a la segona meitat dels 70 a les Illes, és quan es començà a canviar el relat. El mateix col·lectiu LGTBI+ ha de conèixer aquesta història.

De totes maneres, més que un llibre d’història, el que intenta és ser una aproximació al relat que explica, la primera vegada que es comencen a recuperar fonts per escriure aquesta història. No puc arribar a pensar tampoc que he tancat la història: encara hi ha moltes fonts inaccessibles i moltes històries que resten per explicar. Però és cert que era imprescindible començar a cosir aquesta narrativa des de la Reconquesta de Menorca fins a l’actualitat. La voluntat és que fos una eina de memòria i un instrument d’alliberament.

Avui dia s’ha perdut un poc de perspectiva, el moviment LGTBI+ està molt centrar en els drets, cosa molt important, però la perspectiva de l’alliberament i la revolució amb que va néixer aquest alliberament també és imprescindible. Una visió més oberta, flexible, fluida, transformadora. És una aportació que s’ha de recordar, que no s’ha de perdre. Entitats com el FAGC (Front d’Alliberament Gai de Catalunya) i el FAGI (Front d’Alliberament Gai de les Illes) no reclamaven drets com el matrimoni, sinó l’abolició de la pròpia institució del matrimoni en tant a dispositiu essencial del sistema capitalista i heteronormatiu. Era una voluntat d’anar més enllà.

Prestes una atenció molt especial a la repressió. Com estava articulada? A partir de quins estaments, institucions i mecanismes?

Els poders religiós i civil han anat junts, funcionaven de forma paral·lela. Es repudiava qualsevol forma d’entendre la sexualitat que no complís els cànons. Darrere això hi ha la concepció religiosa, que assumeixen les institucions, que és inacceptable qualsevol relació que no condueixi a la procreació. Qualsevol acte sexual era punible i rebutjable. Aquesta idea l’assumí també la ciència mèdica del moment.

Els tres pilars institucionals, visibles, de la repressió foren aquests tres (religió, poder polític i ciència mèdica), però hi ha una altra pressió, més invisible potser, més subtil, que és la sociocultural, estalonant-se amb l’Església, l’Estat i la Ciència. I podia ser molt més efectiva, i més dura. És la més difícil de veure, de rastrejar, de documentar, però també la que més podia condicionar la realitat de les persones dissidents.

Hi hagué casos de menorquins condemnats per la Ley de Vagos y Maleantes o per la Ley de Peligrosidad Social? On es pot trobar aquesta informació? D’on es pot partir per descobrir-la?

La intenció original d’aquest llibre no era desplegar el relat tan ample en la història que he seguit, sinó centrar-me en el període que va de 1954 a 1978, que és quan es modifica la LdVyM per incloure-hi l’homosexualitat com a delicte (1954), i quan es modifica la LdPS per treure-la (1978).

En aquesta franja hi hagué jutjats especialitzats amb aquestes lleis. Els jutjats de Catalunya i Balears anaven primer junts, després es van separar. Aquí és on són els expedients de les persones processades, entre elles els homosexuals. Per una part està la Ciutat de Justícia de Barcelona, quan anaven junts, i després l’Audiència Provincial de les Illes Balears, quan es van separar. Després arribaríem al Jutjat de Primera Instància de Menorca.

El tema complicat és que aquests expedients no són arxius històrics, sinó administratius, pel qual per accedir-hi regeix una normativa de protecció de dades: només hi pots arribar si ho justifiques per alguna relació familiar o similar. A més, és nominal: has de dir per anticipat el nom de la persona l’expedient de la qual busques, cosa que jo no podia saber, era just el que estava buscant entre milers d’expedients: qui eren les persones que van ser detingudes, jutjades i condemnades per motiu de la seva homosexualitat. Això em va portar a ampliar la cronologia, a buscar arxius que sí que eren històrics, no administratius, i vaig descobrir coses d’altres èpoques que em van ajudar a construir el relat que al final ha esdevingut el llibre.

No és una història desconeguda, tothom sap que aquí va passar el mateix que a tot l’estat espanyol, però volia fer una narració rigorosa i documentada del que passà a les Illes i a Menorca, per trencar el silenci social i el fals discurs que al nostre territori no hi passaven aquestes coses. Tothom té familiars, coneguts, que van passar per això en un moment o altre.

S’han de recuperar aquests testimonis, fer justícia a nivell de memòria. No es pot ja restituir a aquestes persones, però si recordar-les i utilitzar les seves vivències per a que no s’oblidi el que van patir i així evitar que pugui tornar a succeir. Com? No trobarem llistats immensos, però sí alguns que es poden recuperar per exemple de la Ciutat de la Justícia, que no tenen per què ser de menorquins, però sí de gent relacionada amb Menorca, com és el cas de persones d’altres territoris que foren expulsades d’allà i decidiren venir a les Illes.

La mort de Franco marcà el gran punt d’inflexió: de la repressió a l’alliberament. Com es donà aquesta transició? En quins llocs i com arriba a les Balears i a Menorca?

A Menorca les persones que necessiten trobar espais de major llibertat es veuen abocades a desplaçar-se a dues ciutats de referència: Barcelona i Palma. Als barris de Raval i Gomila en especial. Aquests estan molt presents al llibre, ja que influeixen en molts entorns, com havia estat en el seu moment el cas de Miquel Guàrdia quan muntà El Trocadero a Maó, inspirat pels cabarets del Raval. A totes les èpoques s’han intentat construir aquests espais, en el seu moment sempre molt marginals, però que eren una espurna d’alliberament.

I després de Franco fou quan es començaren a articular els moviments activistes tal com els coneixem en l’actualitat, a partir d’organitzacions com el Front d’Alliberament Gai de Catalunya i les primeres grans manifestacions als carrers, com l’Orgull de Barcelona que prengué les Rambles al 1978. D’aquí s’inspirà el moviment d’alliberament a les Illes Balears.

Enllaçant amb l’anterior qüestió: qui és la persona que ocupa el centre de la coberta del llibre? Són molts els noms propis que surten al relat que expliques, però aquest és particularment important. Per què?

Es tracta de Juanito López. Fou l’impulsor del Front d’Alliberament Gai de les Balears, el FAGI. Ell comptà amb l’ajut i l’impuls del FAGC a través de la seva relació amb Armand de Fluvià i Jordi Petit, que es desplaçaren diverses vegades a Palma. Juanito era sindicalista i estava vinculat al Partit Comunista, fou un dels primers activistes que s’atreví a visibilitzar-se i donar la cara en el seu moment, pel qual fou molt perseguit i criticat. És just que avui se li reconegui que aquell atreviment va tenir un gran impacte. Penso que es mereix tots els reconeixements possibles, incloent-hi la portada del llibre.

Se l’ha de vincular també a Menorca, ja que la seva militància va començar en part aquí. El 1972 es va establir a l’illa per a treballar en l’hostaleria, en un local de S’Algar. Allà sofrí una agressió sexual, quan encara no havia sortit de l’armari. Ho patí en soledat, no ho pogué explicar a ningú. Avui en dia conta com aquesta experiència l’impulsà a prendre consciència que s’havia de lluitar per a alliberar-se, encara que fos a partir d’un trauma com és una violació.

El recorregut que explico sobre ell és una constant en el llibre, el cas de persones que estaven a l’armari, que no podien viure la seva sexualitat en llibertat, que sofriren experiències traumàtiques (detencions, empresonament, abusos, violacions…) i hagueren de fer-se forts en l’adversitat, canalitzant aquests esforços per exemple en la lluita activista i col·lectiva.

Vist des del moment present: fins a quin punt hem arribat en la trajectòria de l’alliberament? Com d’importants són la memòria i la reparació per a continuar avançant?

Tenim un poc l’exemple del que ha estat la memòria història en l’àmbit polític, fonamental per prendre consciència del que va patir la població civil, i també els sectors més polititzats durant el franquisme. Crec que hem de reconèixer que la repressió social de les persones LGTBI+ fou una gran oblidada: les amnisties i els indults dels anys 70 no van tenir mai en compte al nostre col·lectiu, no hi hagué reparació.

Ara ja ha arribat el moment de maduresa democràtica suficient perquè aquesta repressió sigui contada, perquè aquest relat sigui posat damunt la taula. És imprescindible, ja que, al final, el que ens uneix com a col·lectiu és la nostra història. Ja no és possible reparar a nivell individual a la gran majoria de persones que va sofrir l’escarni social, però sí que és possible, a nivell de col·lectiu, fer passes endavant per a dignificar la seva memòria i mirar de cara al futur havent assumit els horrors del passat, i que així no es repeteixin.

Després hi ha moltes reivindicacions, però la bàsica és entendre que viure la sexualitat de forma lliure i plena és un dret humà inqüestionable, i que de cap de les maneres hem de permetre que els discursos masclistes, homofòbics, que volen recuperar la sexualitat repressora d’aquells anys, puguin tornar a ser acceptats i imposats un altre cop.