Des del recurs d'inconstitucionalitat contra el matrimoni igualitari fins a la mutilació de la Llei Trans autonòmica de la Comunitat de Madrid, passant pels atacs homòfobs d'Antoni Camps contra Nel Martí o l'article "La LGTBInquisició" del nostre actual conseller de cultura, Joan Pons Torres, la dreta política té un historial extremadament fèrtil en articular un discurs d'odi contra les persones LGTBI+. El lingüista i activista Nacho Esteban (1992) és una de les moltes persones conscients d'aquesta realitat, però poques com ell han emprès la vigorosa tasca de documentar-la de forma minuciosa. El resultat fou "Por rojos y maricones", publicat l'any anterior, i que Diverxia Menorca ha volgut recuperar per a aprofitar aquest Sant Jordi per advertir sobre el perill de l'onada reaccionària a la qual estem fent front i que troba en les persones dissidents al sistema de sexe-gènere un dels seus objectius predilectes.

A la presentació/conversatori es van abordar diverses temàtiques, des de la memòria històrica fins a les espinoses relacions entre política institucional i activisme, passant per les mateixes relacions en ocasions tenses entre activistes. Esteban ho té clar, bromejant sobre que "les activistes som insuportables". En l'actualitat no hi ha cap partit polític que vulgui ser titllat obertament com a LGTBIfòbic sense més matisos, ni tan sols l'extrema dreta, i això ha portat que intentin blanquejar la seva imatge. Però l'autor s'encarregà de recordar-nos una hemeroteca que no menteix, amb accions i declaracions que potser s'havien esborrat de la nostra memòria però que, un cop tornades a posar damunt la taula, a moltes ens feu recordar "hites" com la compareixença del psiquiatre Aquilino Polaino al senat el 2005, en ple debat sobre el matrimoni igualitari, on va sostenir que les persones homosexuals són el resultat de mares alcohòliques i pares absents.

Des de Revista Posidònia, a més d'assistir a l'acte, vam tenir l'oportunitat de mantenir una petita conversa amb Esteban, on li preguntàrem sobre el seu llibre, sobre memòria històrica, sobre el moment polític actual i sobre el paper de l'activisme en relació amb les institucions:

El període principal que abarca Por rojos y maricones va des de la Transició fins l’actualitat, però també retrocedeixes fins a principis del segle XX. De fet, el títol està inspirat en la cèlebre frase que l’assassí de Federico García Lorca pronuncià respecte de la seva víctima. Va ser la Transició el punt d'inflexió definitiu que se’ns ha venut? O hi hagué altres períodes (la II República, per exemple) anteriors on també es produïren fites significatives?

M’alegro que mencionis el tema de Lorca, perquè el llibre es va publicar poc després que Jorge Javier Vázquez proclamàs que Sálvame era un programa “de rojos y maricones”. Puc fer la broma que se’m va avançar en la promoció.

El més interessant de la “Transició” és que deixa molt que desitjar com a eufemisme: efectivament, no hi hagué cap ruptura estructural amb el règim dictatorial, i seguiren al front els mateixos polítics, jutges i oficials armats. De fet, el Govern de la UCD es distingí precisament per la seva censura de la població LGTBI+ als mitjans i els carrers. Com a molt, hi hagué un rentat de cara d’algunes institucions que canviaren de nom, com l’Audiència Nacional, que venia del Tribunal de Orden Público i que en el seu origen fou el Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo.

Tota la història de l’homofòbia desfila entre avançaments i retrocessos. Durant la major part del segle XX les relacions sexuals entre civils del mateix sexe —no entre militars— van estar despenalitzades a Espanya, però hi seguia havent repressió. Es tornaren a penalitzar, especialment amb Primo de Rivera, fins a la II República, en la qual hi hagué menor persecució, tot i que encara hi havia casos. Sí és veritat que en aquella època s’obrí un debat polític i científic que la dictadura tallà d’arrel, pel qual la Transició fou una mena de posada al dia després de tot el temps perdut, però sense alarmar les elits franquistes que continuaren en el poder.

Fins a quin punt la dreta política es resistí als avenços que tingueren lloc després de la mort de Franco, com pogué ser la derogació de la Ley de Peligrosidad y Rehabilitación Social (LPRS)?

La iniciativa de la despenalització a Espanya vingué de la mà del Partit Comunista i l’esquerra regionalista. Suárez, que havia estat dirigent de Falange i de Radiodifusión, demostrà allò que tot havia quedat “atado y bien atado”: es negà a amnistiar els presos sexuals, s’oposà a la reforma de la LPRS i prohibí les primeres associacions i manifestacions. Van votar a favor de derogar part de la llei Calvo-Sotelo, Felipe González, Carrillo i Fraga, però Suárez i altres 23 diputats d’UCD es negaren. Quan aquest partit deixà d’existir, prengué el relleu en la dreta un partit format per altres set exministres franquistes: Alianza Popular, origen del PP.

Avui dia, com denuncies en el llibre, el PP fa intents de negar el seu passat marcadament contrari als drets de les persones LGTBI+. Quins tres o quatre moments concrets particularment significatius posaries damunt la taula per desmuntar aquest rentat de cara?

Se sol citar el recurs d'inconstitucionalitat contra el matrimoni igualitari que el PP mantingué durant set anys, però això és només la joia de la corona. El PP encara intenta vendre que el problema era el terme matrimoni, però portava boicotejant la legislació sobre parelles de fet des dels anys 90, i el 2007 portà al Congrés una iniciativa de la plataforma ultra HazteOir per a prohibir per llei tant el matrimoni igualitari com l’adopció homoparental. Si el problema era la paraula matrimoni, no s’entèn per què diversos membres del partit ho compararen amb la zoofília i afirmaren que portaria a violència domèstica, fraus, vulneració de la llibertat i la igualtat o, com va sostenir un senador popular, violacions a menors.

Un altre exemple il·lustratiu són les resolucions europees. El PP ha votat en contra de la gran majoria de les resolucions antidiscriminació i, en concret, ha refusat deixar de considerar les persones trans com a malaltes mentals i prohibir la seva esterilització forçada. S’entèn així que el PP hagi confrontat tota legislació sobre la població trans, inclosa la nova llei estatal aprovada pel Ministeri d'Igualtat de l’anterior legislatura.

En matèria de VIH, el PP pràcticament ha retirat tot finançament tan a escala nacional com a Madrid, on Ayuso deixà sense atendre durant un any a persones migrants seropositives. Es tracta de la mateixa Ayuso que vinculà l’Orgull amb la viruela del mono i que inicià una campanya de demonització contra les saunes d’ambient, cosa amb la qual ni arribà a somiar Ana Botella.

Després de la irrupció de Vox a Espanya s’ha assenyalat l’extrema dreta com la nova gran amenaça per als nostres drets. No obstant, convé recordar que Santiago Abascal i altres dirigents provenien directament del PP. Existeix una diferència nítida entre dreta i extrema dreta, o en la pràctica no són tan llunyanes?

Ni tan sols l’extrema dreta vol ser titllada d’homòfoba, però la diferència és que en realitat no s’ho pren com un insult. Les persones que voten a Vox celebren que el seu partit practiqui la censura, relacioni les persones LGTBI+ amb la pederàstia o negui les víctimes de l’holocaust. Dins el propi partit hi ha membres d’organitzacions neonazis, individus acusats d’agressions homòfobes i exemples d’assetjament a candidats no heterosexuals.

Hi ha una diferència clara entre dreta i ultradreta en grau de LGTBIfòbia i de falta de vergonya. Se’ns oblida constantment perquè la resta de la dreta ha radicalitzat el seu discurs amb l’objectiu de captar aquest segment perdut de votant, però la ultradreta és una amenaça més seriosa perquè governa a cop d’efectisme. La política de Vox es resumeix en prohibicions i eslògans buits perquè està mancat de polítics competents.

Ens trobem a les portes de dos comicis autonòmics molt importants (Euskadi i Catalunya) al nostre país, més unes eleccions europees que es preveuen fonamentals en plena onada reaccionària global, incloent-hi els ecos de guerra mundial que ressonen des d’Orient Mitjà. Fins a quin punt ens estem jugant la nostra existència les persones LGTBI+ en un moment com l’actual?

Després de tota època de prosperitat arriba alguna crisi. El progrés en drets LGTBI+ pareix imparable, però casos com Rússia o fins i tot Estats Units ens demostren que no sempre és així. Tot avenç de l’autoritarisme és un retrocés per la societat; ho hem vist al Brasil, i ara mateix a Argentina. La ultradreta seguirà reivindicant la seva agenda en les institucions europees i nacionals, i no necessita arribar a governar: n'hi ha prou amb tenir influència suficient per a pressionar a la resta de la dreta. Amb un PP disposat a governar amb ministres d’extrema dreta, tot apunta que seguirem sofrint la censura i el retall en drets que ja veiem fins i tot o no es necessiten els vots de Vox, com és el cas de la Comunitat de Madrid.

El llibre està articulat com a denúncia de la LGTBIfòbia de la dreta en les institucions. És evident que s'ha de donar la batalla dins elles. No obstant, com poden també l’acció social als carrers i l’activisme autònom ser un eix transformador de vital importància? Creus que avui en dia és possible conjugar de forma equilibrada l’acció institucional amb les dissidències que donen la batalla d’altres formes?

Por rojos y maricones és, abans que tot, una denúncia de la LGTBIfòbia institucional a Espanya, actualment representada en especial per la dreta política. Però l’esquerra no es salva d’un historial també vergonyós, com demostra la transfòbia actual del PSOE, però foren aquests partits els primers a fer-se ressò de les reivindicacions de l’activisme dels carrers.

La política institucional manca del temps, la imaginació i el contacte amb la ciutadania per a plantejar iniciatives veritablement transformadores. Ciutadans ho va descobrir per les braves: no és suficient amb elegir els ventres de lloguer com a mesura simbòlica perquè encaixava amb la seva ideologia; si no és una reivindicació de la gent comú, difícilment tindrà èxit. El matrimoni igualitari és un bon exemple. Possiblement no era la necessitat més urgent per a les persones LGTBI+, però va tenir un impacte simbòlic inqüestionable perquè l’activisme emprengué una labor pedagògica que aconseguí convèncer a l’opinió pública.

El que hem de refusar categòricament és el matrimoni de conveniència entre partits i activistes. L’activisme no s’hauria de casar amb ningú. Necessitem idees radicals per a transformar la societat; ja passaran els successius filtres de l’activisme reformista, de l’esquerra moderada i fins i tot de la dreta liberal. En el temps que busquem com erradicar els mals d’un sistema pervers, la tensió entre les institucions i l’embranzida civil segueix sent la nostra millor garantia.

Després de la presentació/conversa que tingué lloc divendres a Espai 14, Nacho Esteban oferí dissabte a La Cavatina una xerrada sobre lingüística i activisme, analitzant com la seva disciplina pot ser una eina per a identificar, exposar i combatre els discursos d'odi LGTBIfòbics, contribuint d'aquesta forma a la seva eliminació.