Per Àlex Arroyo

El Cineclub de Ciutadella projecta els dies 28 i 30 de novembre el llargmetratge Creatura (2023), d’Elena Martín, i el curtmetratge Demà ho deixem (2022), de David Moragas. Aquestes dues peces catalanes i de joveníssims directors indaguen sobre el desig sexual en relacions romàntiques, des de visions pròpies i entorns concrets diferents, i mantenen el to intimista i naturalista que caracteritza el cinema català d’ara.

Elena Martín escriu, dirigeix i protagonitza el film. El 2019 ja ens va regalar la seva interpretació a Suc de síndria, dirigida per la molt encertada Irene Moray, nominada als Oscars amb aquesta peça en català. Tant a Suc de síndria com a Creatura, el passat marca el dol del present amb què la protagonista ha de conviure.

La pel·lícula ens explica la història de na Mila a través de tres moments de la seva vida, units per un entorn completament sexualitzat i fortament masclista. Entenem l’adulta a través de l’adolescent i escoltant la nena.

Na Mila adulta és incapaç de gaudir del sexe. Quan no s’està bé per dins és impossible estar-ho per fora. Ja ho diuen: la cara és el mirall de l’ànima. A na Mila li surt una urticària constant que se li estén per tot el cos. Intenta adaptar-se al que s’espera d’ella socialment, a un marc d’expectatives que li imposa un malestar generalitzat. La urticària evidencia una incomoditat i un nerviosisme que neix en la infància, i li permet indagar en el record.

Na Mila adolescent parla dels primers amors d’estiu des d’un ambient molt costumista i molt de poble. Se’ns fa un retrat força descriptiu d’aquesta època: hi trobam parkineo, collars de petxines i adolescents que comencen a anar massa calents. Na Mila se sent paralitzada i sense poder de decisió. Es veu forçada a encaixar en un entorn que fins aleshores desconeix i que l’encurioseix. Aquelles imatges permanents es converteixen en part d’ella. Una adolescent pot mostrar seguretat, però el món encara és un lloc nou per a ella i està perduda. Justament el món que li toca viure és hostil amb ella, i ve marcat per un masclisme molt viu en el transcurs del seu despertar sexual.

Na Mila més petita també té urticàries, i és des de la innocència més pura des d’on comença a ser conscient de la realitat que l’envolta. Com tots els nens, ella funciona per repetició. Creix veient nois que remenen cul a noies i jocs en què s’indaga en el cul del davant. Na Mila petita adopta actituds normalitzades en adults i assenyalades en joves. I és allà on comença l’estreta relació amb la mar, que ho cura tot i que sempre hi és. La directora empra aquest element per fer que la protagonista s’abraci i s’estimi, ara ja adulta i conscient, amb un cos viscut i dolgut.

La història evidencia com la realitat incontrolable del present marca la manera de ser i de pensar d’un nen en fer-se gran. Fa reflexionar sobre com nosaltres com a individus ens relacionam amb les persones en funció dels rols de gènere i segons com concebem la realitat des d’edats de grans canvis. El film ens demana fins a quin punt les decisions que prenem són conscients o han estat donades per un entorn concret que ens ha marcat de determinada manera. Creatura convida a retrobar-nos en el record per saber per què som com som i poder lluitar el dol de les imatges permanents. I, en definitiva, a relacionar-nos no romànticament, romànticament i sexualment com ens vengui de gust.

Per la seva banda, David Moragas estudia les relacions romàntiques gais a través del cinema. Demà ho deixem (2022) és la culminació d’una recerca que comença en el llargmetratge A Stormy Night (2020) i en el curt Detox (2020). Aquesta peça es demana pels límits de les relacions obertes, de la sinceritat i el sincericidi, i del fet de no estar còmode amb ells. El film és protagonitzat pel menorquí nominat als Premis Goya Lluís Marquès, i l’acompanya David Teixidó.

De la mateixa manera que a Creatura, el curtmetratge és un viatge emocional en què es mostra com la realitat exterior ens afecta i fa més difícil que ens entenguem, de manera qüestionam. Demà ho deixem explica el retrobament d’en Marc i en Jordi després d’un viatge a Amsterdam.

La història postcovid ens presenta una Barcelona gai cosmopolita molt concreta. Les converses passen entre cullerada i cullerada d’un risotto de bolets de la Boqueria cuinats a foc lent i que no es poden empassar, com totes aquelles coses que es volen contar però que criden amb silencis freds. Les paraules s’amaguen i la incomoditat es converteix en desconfiança. I tots sabem que la confiança és la base de tota relació. Les converses amb el llum apagat i les bromes que deixen de ser broma fan que els personatges millennials procrastinin també la seva ruptura, si en algun moment decideixen trencar la relació. 

Que Filmin produeixi Creatura i inclogui Demà ho deixem al seu catàleg permanent no és casualitat. La plataforma, de gust exquisit, abraça les històries de tints personals, intimistes i que conviden a reflexionar. El Cineclub de Ciutadella ens regala una mostra d’aquest cinema que fa pensar, i ho fa en un moment que, aclaparats pel contrast demogràfic posttemporada, convida a tenir altres converses pendents més enllà de la meteorologia.