21/04/2023
Foto por Santi Palacios
Assuès López per Revista Posidònia
Més de dos milions de persones han creuat la mar Mediterrània intentant arribar a les costes europees des de la passada dècada. Les Illes Balears han registrat en els darrers 3 anys un nombre cada cop major d’arribades d’embarcacions precàries a les seves costes.
La nostra mar ha esdevingut la frontera més mortífera del món amb més de vint mil morts a les seves aigües des del 2014. Grècia, Espanya i Itàlia han esdevingut els principals països receptors, configurant les rutes oriental, central i occidental. Així i tot, és sabut que aquestes persones tenen per destinació altres indrets més al nord d’Europa on poden tenir-hi família o unes condicions més avantatjades que aquí.
Diverses causes motiven aquest fenomen -la desestabilització dels països en vies de desenvolupament, el nombre creixent de conflictes armats que s’hi van iniciar, les primaveres àrabs o l’expansió del terrorisme internacional- i diverses les respostes donades, amb major o menor èxit en les seves intencions -operacions de vigilància i rescat a la mar, repartiment de refugiats per quotes entre països de la UE o establiment de “països-tap” com Turquia-.
Enfora de trobar solucions reals, Espanya encapçala, des de mitjans del 2018, les xifres d’arribades irregulars a través del que es coneix com la “frontera sud” europea. No obstant, presenta unes taxes d’arribada molt menors que les registrades en els anys més calents -2015 i 2016- de l’anomenada “crisi dels refugiats” a la Mediterrània. Coneguts són els casos d’abusos de Drets Humans per part de les autoritats espanyoles i marroquines a les fronteres de Ceuta i Melilla, la polèmica sobre el funcionament dels Centres d’Internament d’Estrangers, o la vigència i eficàcia de la Llei d’Estrangeria com a marc regulador de tot plegat.
Tot plegat s’està tornant un problema públic, vers el qual hi trobam les usuals posicions discordants entre els actors polítics implicats, i les veus de les autoritats competents van des de la reclamació d’una major dotació de recursos per fer-hi front, fins a la reivindicació de l’eficàcia de la seva labor. Una valoració dels recursos a disposició i de les necessitats presents a l’altura de les circumstàncies no convé fer-la amb poques paraules. Si més no, podem apuntar algunes estratègies a seguir d’ara en endavant des de les institucions de casa nostra.
També seria interessant ampliar l’abast del programa Acote de l’Institut Mallorquí d’Afers Socials. Aquesta iniciativa del Consell va ser posada en marxa ara fa un any per tal de tutelar els menors no acompanyats arribats a l’illa veïna i facilitar-ne la integració mitjançant l’acollida per part d’una família d’origen i arrels culturals properes a l’infant. Ara mateix, aquest programa ha esdevingut clau en l’acollida i integració de menors provinents d’Ucraïna arran de l’esclat del conflicte bèl·lic amb Rússia.
Alhora, aquesta iniciativa intenta evitar la convivència d’infants i joves d’edats molt dispars als centres d’acollida per garantir un millor desenvolupament durant la seva estada. Així, podríem intentar ampliar aquesta borsa de famílies arreu de les Illes, per tal d’assegurar que el programa funcioni a llarg termini, no s’esgotin els seus recursos i l’acollida amb dignitat sigui una realitat.
Les xifres creixents d’arribades a casa nostra i l’agreujament de la crisi climàtica -nou impuls de les migracions del sud cap al nord global- ens haurien de preocupar. No sols per oferir un tracte digne a persones en un estat d’extrema vulnerabilitat, sinó perquè la nostra democràcia compleixi amb el deure de garantir els drets humans al seu territori. Acte contret a partir dels tractats internacionals signats i ratificats per l’estat espanyol.
