Per Tomeu Obrador Cursach

El període islàmic de Menorca té unes dates prou definides: des de l’expedició del cordovès ‛Iṣām al-Jawlānī, qui el 902 va incorporar les illes Balears i Pitiüses a l’emirat dels Omeies després d’un domini bizantí més o manco efectiu, a la conquesta d’Alfons III d’Aragó el 1287. La petjada d’aquests 385 anys va ser tan profunda a l’illa que tot i la substitució ètnica encara la podem identificar fàcilment en la configuració del paisatge i en la toponímia (tant d’origen amazic com pròpiament àrab). D’aquesta etapa, però, el període relativament més ben conegut és el final, a partir del tractat de Capdepera de 1231, pel qual la Menorca islàmica va passar a ser tributària de la Corona d’Aragó. En aquest moment Ibn Ḥakam, llavors signatari del tractat i just després arrais de l’illa (1234-1282), va acollir i rescatar tot un aplec d’artistes i intel·lectuals de la Península i del Magreb que convertiren l’illa, fins ara gairebé ignota, en un verger de les lletres i les arts. Tot i algunes disputes, com la protagonitzada per Ibn Mufawwaz de Xàtiva sobre la prohibició (fins a la pena de mort) de beure vi (pràctica fins al moment ben habitual), en general va ser considerat un període de floriment. El seu fill, però, i successor en el càrrec, Abū ʿUmar, va patir la conquesta catalana i va haver de negociar el seu exili al nord d’Àfrica. Va pactar la sortida de dues-centes persones més (la resta van ser esclavitzats) i el dret a endur-se’n espases, matalafs, cobertors i els seus llibres.

D’aquesta manera el 1287 no només va ser un drama humà, sinó també una pèrdua patrimonial de primer ordre per la sortida dels manuscrits curosament compilats per l’anterior arrais. Què se’n va fer, d’aquesta biblioteca? És possible que el gruix no arribés a l’altra banda de la mar, perquè segons la Crònica de Ramon Muntaner (cap. CLXXII) el vaixell en què es va haver d’exiliar Abū ʿUmar es va enfonsar sense supervivents al nord d’Àfrica. Ara bé, sabem del cert que almanco una part de la biblioteca no va ser transportada en la mateixa nau perquè en conservam cinc manuscrits. Quatre d’aquests són avui dia a la biblioteca de l’Escorial (els números 404, 520, 902 i part del 295) per mor d’un d’espoli hispà: aquestes obres, en arribar sortosament al nord d’Àfrica, es van conservar a la biblioteca dels sultans sadites del Marroc fins que uns “pirates” espanyols (simples “mariners” segons investigadors més patris) la van prendre sencera d’una nau que la transportava el 1612.

Una bona notícia més ens l’ha donada el professor francès Aurélien Montel, de qui prenc aquestes dades. En un article publicat fa poc, ha donat a conèixer un cinquè manuscrit, prèviament identificat però poc divulgat. Conté una obra historiogràfica sobre l’ascendència del Profeta i de deu deixebles, explícitament copiat a Menorca (ṯaġr Minurqa) i regalat a l’arrais Ibn Ḥakam. La notícia va més enllà de la recuperació d’un element que ens permet entrar en la vida intel·lectual i la història librària i literària d’aquest període, sintetitzada per Emilio Molina López i María Jesús Rubiera Mata, a la qual hauríem de sumar per tenir una visió sencera de la cultura escrita el petit corpus epigràfic de Guillem Rosselló Bordoy i els estudis d’amulets i altres objectes de Bernat Moll Mercadal. I és que el manuscrit permet estar a l’expectativa de futures troballes. La raó és que aquest darrer manuscrit ha estat identificat a la Universitat de Bengasi (Líbia), provinent d’una important biblioteca del s. XIX però sense cap marca de propietari anterior. Malgrat el buit d’informació, evidencia que no tots els manuscrits àrabs que es van salvar de la catàstrofe menorquina van fer el mateix camí i, per tant, és possible que la catalogació de més biblioteques nord-africanes ens doni noves sorpreses.

Un poc més incert i preocupant és l’estat de la recerca arqueològica, i no per culpa dels investigadors. Tot i que l’activitat arqueològica ha estat eclipsada per la candidatura de la Menorca Talaiòtica, l’equip del Menorca Archaeological Project, dirigit per Amalia Pérez-Juez i Alexander Smith, es consolida en l’estudi de la reocupació andalusina de Torre d’en Galmés. Encara més, la seua directora i l’arqueòloga Elena Sintes han publicat fa poc una visió general i actualitzada d’aquest període a Menorca. Val a dir també que la inauguració de la nova seu del Museu de Ciutadella a Can Saura, amb la màqbara (necròpoli musulmana) trobada de manera oportuna al soterrani mateix del casal, ha augmentat la presència sempre minsa d’aquesta etapa en els nostres museus.

Ara bé, la llarga desídia envers aquest patrimoni sembla que arrossega inèrcies prèvies: fa uns mesos, en unes obres rutinàries a la plaça des Born de Ciutadella es van identificar unes estructures d’una barriada islàmica amb cases de més d’un pis amortitzades amb la conquesta cristiana. Tot i que les troballes van ser descrites com les més importants d’aquest període a Menorca, els arqueòlegs tot just van poder fer un estudi d’urgència. Desconeixem, idò, l’extensió i profunditat de les restes d’una plaça protagonista en la història de Menorca. Colgat amb ciment i asfalt com ja ha passat en casos similars —ai de la quarta fase del polígon industrial de Maó, desèrtica en qualque tram, però que va soterrar el passat!—, és probable que d’aquest solc obert per un conducte de pluvials només en tinguem un article prospectiu o una comunicació en unes jornades. Crec que ningú pot dubtar que si la casa trobada hagués estat un cercle posttalaiòtic o, encara diria més, un habitatge de temps del bisbe Sever, s’hauria mogut cel i terra per poder estudiar a fons la troballa. La idea és encara més perversa si tenim en compte tota la performativitat de la plaça, amb els palaus senyorials, l’ajuntament (erigit damunt de l’antic alcàsser que dona nom a la ciutat), l’església i, especialment, l’obelisc decimonònic, que reinterpreta en termes quasi de croada (pro aris) l’atac turc del 9 de juliol. Per tot plegat, és com si els conquerits del 1287 (entre els quals ja hi havia un petit contingent turc, coses de la vida) no tinguessin dret a ser estudiats ni a treure el cap en aquest espai fonamental per a la nostra història.

A ca nostra l’arqueologia medieval no té predicament. I per mostra la fortalesa islàmica més important del nostre arxipèlag, el castell de Santa Àgueda: sobre les actuacions fetes, sempre tard i molt localitzades (i açò que l’anterior executiu ha estat el més actiu en aquest camp), es va proposar que el conjunt esdevingués un reclam turístic. Les actuacions sota mínims en aquesta fortificació han tingut una única cosa positiva: probablement és de les darreres raconades en què els menorquins que no posseïm cap quarterada de terra puguem trescar amb tranquil·litat i gaudir del nostre patrimoni natural i històric sense interessos alienants. Abans de fer recorreguts, hem de menester estudis seriosos i de llarga mirada i un apropament de la seua significació a la població, que en reté una memòria massa difusa. Després de dècades de monocultiu tenim molt clar que res no allunya més els residents que la turistificació d’un espai. I Santa Àgueda no és qualsevol cosa, és l’escenari d’on surt la Menorca que coneixem. Sense acabar de comprendre encara què significa per la nostra història, haurem de veure com desistim de tornar-hi per ser un punt més de l’itinerari turístic que afecta altres tantes raconades amb vistes? En aquests temps de gentrificació, artwashing i d’altres voltors especulatius, no val a badar.

Ibn Al-Yāmin d’Alzira, poeta de primer ordre acollit per Ibn Ḥakam, li va deixar escrit (la traducció és de la professora María Jesús Rubiera Mata):

Menorca és la pupil·la dels ulls penetrants de la mar
i la seva llum ets tu.

I de Menorca, el mateix Ibn Ḥakam encara va posar en vers:

        Déu sap que l’estimo, a ella i als seus habitants,
amb l’amor malenconiós de qui enyora la unió amorosa.

Tant de bo que un dia puguem dignificar amb la necessària recerca i presència pública aquest període històric i de retruc recordem que la Mediterrània, aquesta mar no només nostra que tant estimam i alhora explotam, té també una vorera sud. Fa massa temps que els nostres ports i la nostra geografia mental, en la unidireccional globalització, només miren cap a una Europa que no se’n recorda d’Albert Camus. No és d’estranyar, llavors, que no entenguem la mort què es cou en l’onada cada vegada manco rient.