Ens trobam un capvespre amb Maite Salord en un lloc tan emblemàtic com el Cercle Artístic de Ciutadella, amb motiu tant de fets més actuals —com la seva entrada a l’Institut d’Estudis Catalans— com per indagar en la seva trajectòria literària i en la seva tasca com a professora de llengua i literatura catalanes. Rememoram també la seva etapa com a política de primera fila tant al Consell Insular de Menorca com a l’Ajuntament de Ciutadella.

Fa poc vas ser nomenada membre de l’Institut d’Estudis Catalans. Quina funció té aquesta institució? A què es dedica? Què penses que hi podrà aportar una figura com la teva?

Va ser una sorpresa que em proposassin per a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), per tot el que representa com a institució. Des del 1907, l’IEC és l’eix vertebrador de la cultura i la llengua catalanes a través de la recerca. En el meu cas, hi som com a representant de Menorca i com a escriptora, per integrar-me dins un grup de feina que treballarà en la llengua i la creació literària. Dins l’equip també hi ha Sebastià Alzamora, Mariàngela Vilallonga i August Bover. Esper poder aportar aquesta visió menorquina de la llengua, que val a dir que sempre s’ha tingut en compte gràcies a l’Institut Menorquí d’Estudis. Poder ser allà i participar en les discussions filològiques serà molt important.

Hi ha cap relació directa entre l’IEC i institucions illenques com l’Institut Menorquí d’Estudis (IME)? Com pots relacionar-les tu que has format part de les dues?

De fet, les relacions de l’IEC amb Menorca han estat intenses des de sempre. Només cal recordar que Francesc de Borja Moll, Aina Moll i Joan F. López Casasnovas en van ser membres. D’altra banda, a Menorca —concretament, a la seu de l’IME— s’han celebrat diverses reunions de la Secció Filològica. A més, la col·laboració entre les institucions ha estat i és intensa. Per exemple, l’obra completa d’Antoni Febrer i Cardona es va publicar gràcies a un conveni d’edició entre l’IEC —pel que fa a l’obra lexicogràfica i gramatical—, les Publicacions de l’Abadia de Montserrat i l’IME.

La teva última novel·la, El país de l’altra riba (2021), va guanyar el Premi Proa de Novel·la 2021, l’Amat-Piniella el febrer d’aquest mateix any, i ha estat àmpliament elogiada tant a Menorca com a les altres illes, a Catalunya i al País Valencià. El 2006, La mort de l’ànima fou finalista del Premi Sant Jordi. Més enllà del reconeixement al teu lloc d’origen, l’escena cultural catalanoparlant en general també és font de reconeixement de la teva carrera com a escriptora. Com es valora que una figura provinent d’un territori petit tengui aquest reconeixement tan gran?

La relació literària entre els territoris de parla catalana és intensa, però encara ho hauria de ser més. En aquest sentit, des de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana es fa molta feina per afavorir l’intercanvi entre autors de Catalunya, el País Valencià i les Illes. És una manera excel·lent de donar-los a conèixer. Moltes vegades sembla que el fet de publicar des de la “perifèria” pot ser un impediment, però en el meu cas no ho ha estat mai. Estic satisfeta de veure el ressò que tenen les meves novel·les, ja amb Com una nina russa (2002), publicada a La Galera. Des d’aquest moment fins a la darrera, que és El país de l’altra riba, aquesta difusió fora de Menorca hi ha estat d’una manera molt natural.

En el cas d’aquesta darrera novel·la, segurament encara ho ha estat més, perquè venia d’uns anys dedicada a la política en què no havia escrit ni publicat res i, sobretot, pel fet d’haver guanyat dos premis literaris. Quan vaig deixar la política activa, vaig recuperar la meva vida de sempre: la família, la feina i, lògicament, també l’escriptura. Ara bé, no sabia gaire què passaria amb el que tenia escrit. I va passar el millor que podia passar: no em podia imaginar una manera millor de retornar a la literatura que guanyant el Premi Proa, i a més, de regal, mesos després, l’Amat-Pinella.

En les teves novel·les, expliques històries que tenen arrel a Menorca. Amb tots els seus protagonistes han emigrat a altres indrets (l’Argentina, Mallorca, Algèria, etc.). Com es repensa la relació amb l’illa vista des de la distància amb els ulls d’aquests personatges? És un fet estrany o al final esdevé un arrelament encara més fort?

És curiós, quan ho mires amb perspectiva, veure que en aquestes tres novel·les (La mort de l’ànima, L’alè de les cendres i El país de l’altra riba) hi ha personatges que han hagut d’emigrar. A L’alè de les cendres, en particular, hi ha una circulació entre Menorca, Mallorca i Eivissa. Els personatges deixen la seva terra; alguns hi retornen, però d’altres no. Jo no tenia previst que hagués de ser així. En cap moment em vaig plantejar que hi hagués d’haver aquesta coincidència entre les tres novel·les. Però vaig veure que quan començava a explicar les històries, tenien aquest punt en comú. Tal vegada perquè per a jo és important la terra, és important el lloc d’on vens. La llengua i la terra et defineixen com a persona. Jo som Menorca i la seva llengua, i Menorca sempre ha estat una terra comunicada amb el món a través de la cultura (pensem en els il·lustrats menorquins) i de l’emigració, fonamentalment. És un tema que m’ha fet pensar molt.

Jo he partit diverses vegades, però sempre he viscut aquí. Supòs que tot açò em deu venir dels dubtes que em planteja la possibilitat que qualque dia hagi de deixar la meva terra. Pens que seria una experiència molt colpidora, encara que fos en circumstàncies positives. I, quan veig els grans desplaçaments que tenim aquest segle XXI (sempre n’hi ha hagut, de moviments migratoris), amb les situacions dramàtiques que provoquen, crec que no som prou conscients del que hi ha darrere d’una persona que deixa casa seva. És un tema fonamental. A El país de l’altra riba hi ha un moment en què el protagonista es demana: “D’on ets? D’on acabes sent?”. Acabes sent d’allà on són les persones que t’estimen. I en aquests desplaçaments, si tu aconsegueixes crear la teva terra, tenir la teva gent, ja ets a casa. Però hi ha d’haver aquestes condicions.

Penses que en algun moment podries escriure una història totalment externa de Menorca? O la relació entre escriptura i territori és fonamental en la teva obra?

Se’m fa molt difícil respondre, perquè cada novel·la és un món. Quan acab una història sempre en tenc una altra que em roda pel cap, una idea inicial amb els elements essencials però sense acabar de concretar del tot, perquè també m’agrada deixar-me endur pel text. No és que hagi pensat gaire en la història que vull explicar de manera conscient: és més com si la idea em vengui de fora cap a dins i, a partir d’aquí, la faig créixer. En aquest sentit, és cert que tots els temes que jo he abordat fins ara beuen de la meva realitat. Per açò, em sembla pràcticament impossible que pogués escriure una història que no tingués res a veure amb Menorca.

Tenc un conte que està ambientat als Pirineus. És un encàrrec que ens van fer a una sèrie d’escriptors que vam visitar l’indret. El 2007 es va publicar en un recull, i després va tornar a sortir en un llibre que es deia Veus de la narrativa catalana, publicat per Empúries en català i per Anagrama en castellà. Però, per a jo, parlar de Menorca és inevitable. És la meva realitat i és el meu espai. A més, pens que Menorca és un espai literari molt potent, perquè dona moltíssim de joc. M’agrada que Menorca sigui el centre de la ficció, però no que els personatges estiguin tancats a l’illa, sinó que vagin i venguin, que puguin créixer a fora i conèixer altres realitats.

Les teves dues primeres novel·les, Com una nina russa (2002) i Mar de boira (2004), estaven protagonitzades per adolescents, però ja avançaven algunes constants de la teva obra posterior: des dels secrets familiars fins a les relacions intergeneracionals. Quin record en tens i com trobes que connecten ara amb les teves històries més recents?

Abans d’aquestes novel·les només havia publicat I del somni, tot (1998), que és una novel·leta breu ambientada en un Sant Joan mític, molt atemporal. Com una nina russa va ser la primera publicació fora de Menorca, amb La Galera, i va tenir bastant de ressò. Publicar aquesta primera novel·la va obrir molt de camí. Després, Mar de boira guanyà el premi Ciutat d’Olot i ja va ser una publicació lligada a un guardó, amb tot el que representa de difusió. Per acabar, quedar finalista del Premi Sant Jordi amb La mort de l'ànima va ser l’escaló definitiu. Amb tot, és cert que aquestes dues primeres novel·les juvenils les record amb aquella il·lusió de les primeres obres que publiques.

Crec que totes les novel·les formen un corpus coherent: totes han anat evolucionant, però totes són meves. En aquestes dues primeres, com bé apuntes, sí que hi ha molts de temes que es desenvolupen en les posteriors. En el fons, si hagués de resumir de què tracten les meves històries, diria que parlen de les relacions humanes, que són la cosa més apassionant del món i el que alhora feim més complicat. No ho hauria de ser tant, però ho és.

Les teves obres solen abraçar amplis marcs temporals i reflexionen sobre el mateix sentit de la vida. Quin paper tenen elements com la família, el territori i la llengua a l’hora de donar sentit a la nostra existència?

El sentit de l’existència és aquest: territori i llengua són el que et defineix i et fan ser qui ets. El més important són les persones que tens al costat, i en totes les meves novel·les es veu que hi ha qualcú que és el teu suport, que de qualque manera et salva. Són elements amb què sempre jug i que sempre hi són.

“El dia que li vaig dir a la mare que era lesbiana em va dir que feia temps que s’ho imaginava. Segurament d’abans que jo mateixa ho volgués acceptar. No m’ho havia posat fàcil perquè en el fons esperava equivocar-se. M’ho va reconèixer tranquil·la, sense una ombra de retret. Per protegir-me. La gent és cruel, sobretot als llocs petits.”

Extracte d’El país de l’altra riba

Sobre aquesta realitat, a Posidònia va sortir fa un temps un article referit al sexili. Creus que Menorca encara és un lloc hostil per a determinades persones? Encara conserva una ombra de ressentiment i control social com el que també vas mostrar a La mort de l’ànima?

Menorca és el paisatge, és aquest món privilegiat… Amb tot, no deixa de ser una societat petita, i com totes les societats petites manté aquesta manera d’afrontar les diferències. En aquest cas, amb El país de l’altra riba ho vaig centrar en el fet que la protagonista jove és lesbiana, i que la seva mare pugui patir per com es viurà aquest fet en el seu entorn és normal. El problema és que, des d’aquests mons més petits, les diferències poden ser molt doloroses i complicades. Encara hi ha realitats que no s’accepten, hi ha visions tancades de certs aspectes de la vida i de la condició humana. També passa, però, a les grans ciutats: sempre hi haurà mirades que jutjaran, però tal vegada allà tindràs un anonimat que et protegirà.

“No em puc imaginar viure en un lloc que no estigui a tocar de la mar. Em sembla que m’ofegaria. Hi ha qui diu que l’aigua és una barrera, però a mi em fa sentir l’home més lliure del món. La meva infantesa és feta de records d’aigua.”

Extracte d’El país de l’altra riba

Aquí es veu una visió positiva de l’anomenada “illa de la calma”, el paradís del qual sempre hem parlat. Creus que aquest paradís encara existeix? O l’estam perdent?

La visió de l’illa canvia amb l’edat. La protagonista a què ens hem referit abans, quan és jove, sent que l’illa la tanca. En canvi, quan ja has viscut més, l’aigua no és vista com una barrera, sinó com una oportunitat, un camí. Crec que la diferència és aquí: quan un és jove i es vol menjar el món, l’aigua és una barrera, però quan el món ja els tens tu i el crees tu, aquesta aigua esdevé possibilitat. Pens que Menorca continua sent un paradís, però cada vegada ho és més poc. Els menorquins ens hem quedat amb la Menorca de la tardor, l’hivern i la primavera, que és la nostra, i llogam la Menorca d’estiu. No hauria de ser així i s’hauria de reconduir aquesta realitat posant els límits que l’illa reclama. Però, ara, els menorquins vivim la nostra illa intensament aquests mesos en què és nostra. A més, és quan és més polida, tal vegada perquè no hi ha tanta gent. És veritat, tenim dues cares de l’illa: una és la que deixam als altres, i després hi ha la nostra, la que ve a partir de la tardor.

A més de ser membre de l’IEC i de l’IME, el català és la llengua de la teva escriptura, i també la que ensenyes com a professora d’institut. Recordem una sèrie de coses que han passat últimament: d’una banda, s’han eliminat l’Oficina de Defensa dels Drets Lingüístics i la Direcció General de Política Lingüística del Govern Balear, però alhora ara es poden emprar el català, el basc i el gallec al Congrés dels Diputats. Com a pilar fonamental del nostre territori i de la nostra cultura, sents que la nostra llengua està amenaçada en l’actualitat?

El perill més gran que té la llengua catalana en aquests moments és l’ús. La llengua s’ha d’emprar. No perd parlants, però la gent nouvinguda no la té com a llengua de referència i açò la debilita. D’una banda, l’Administració hi té molt a dir. De l’altra, els mateixos parlants també en som responsables: tenim una facilitat enorme per canviar de llengua davant un castellanoparlant que ens pot entendre i que ens entén perfectament. De fet, crec que ens trobam en un punt en què l’hem de defensar amb l’ús continuat i quotidià, amb la voluntat ferma de no fer el canvi.

Vivim moments molt complicats al País Valencià i a les Illes. Els governs del PP i Vox tenen com a objectiu arraconar la llengua catalana de tots els àmbits. Ja era l’objectiu del franquisme: “Si eres español, habla español”, deien i diuen encara. De fet, tot i que és el programa de Vox, també és el programa que aplica el PP. En aquest sentit, no hi ha cap diferència.

Sí que és cert que a les Illes encara tenim vigent una Llei de normalització lingüística —que vull recordar que es va aprovar per unanimitat els anys vuitanta del segle passat—, i és la que les autoritats tenen l’obligació i el deure de fer complir. Malauradament, ara veim que no van per aquí, tot i que estic convençuda que es trobaran amb una societat que defensa la seva llengua. La llengua és el que ens defineix, és el nostre tret identitari, és el que som. I dins la llengua hi van totes les tradicions, tota la cultura, tota la història del que ens engloba com a poble. No ens la deixarem arrabassar. Ja va passar fa uns quants anys, quan el PP va intentar arraconar el català als centres educatius: es trobà amb la manifestació més multitudinària de la història de les Illes. Estic segura que tornarà a passar ara. Estam en un moment en què ens tocarà tornar a sortir a defensar-la.

Vas ser presidenta del Consell Insular entre el 2015 i el 2017, a més de consellera de Turisme i Medi Ambient. Si avui tornassis a ser presidenta del Consell, quina seria la primera mesura que intentaries prendre tant sí com no?

Quan vaig ser presidenta el 2015, la primera cosa que faig fer —i de la qual em sent molt orgullosa— va ser crear la Comissió de Greuges. Pens que és un ens que, a més, ha fet una feina excel·lent, i que ha servit per acostar l’Administració a la ciutadania i a fer que se senti escoltada. El Consell Insular de Menorca és la casa de tots els menorquins, i s’hi han de sentir atesos. És un objectiu que continua sent molt vàlid avui. Una altra de les coses que va ser molt important d’aquell govern del 2015 és que va demostrar la utilitat dels governs de coalició. Hi ha qui els ven com una mena de desgavell, o demana simplement que governi el més votat, i no és així com funcionen les coses en aquest país. Els governs de coalició són els governs més rics, perquè obliguen a escoltar l’altre, obliguen a negociar, obliguen a acostar posicions, i per açò les decisions que es prenen encara són encertades i plurals. Van ser dues coses molt importants.

El que faria ara és fer complir la Llei de Reserva de la Biosfera, que és el darrer projecte que vaig deixar iniciat. Quan vaig deixar la política, el 2021, la meva darrera roda de premsa va ser per deixar l’esborrany d’aquesta llei perquè iniciàs la tramitació. Tenia claríssim que Menorca la necessita, per posar límits. Menorca sempre ha estat capdavantera en aquest sentit: el PTI del 2003 ja posava límits clars. Necessitam aquestes actuacions: regular i posar ordre. Per exemple, el fet d’haver tret els cotxes de Macarella i Macarelleta ha estat una de les millors decisions que vam prendre, perquè es protegeix un entorn molt vulnerable i es dona seguretat als visitants. Jo, si fos una política avui en dia, no m’atreviria mai a fer enrere una decisió com aquesta, perquè les conseqüències i les responsabilitats poden ser enormes.

D’altra banda, vas ser regidora de Cultura a l’Ajuntament de Ciutadella entre els anys 2009 i 2011. Com veus el moviment cultural ara mateix tant a Ciutadella, en particular, com a Menorca en general? Veus, per exemple, un equilibri productiu entre figures consolidades (com pogué ser Joan F. López Casasnovas) i talents emergents?

Quan vaig entrar de regidora, el 2009, era un moment de greu crisi econòmica, i llavors es va demostrar la solidesa de les entitats culturals de l’illa —per exemple, el Cercle Artístic, on som ara mateix—, que van mantenir l’activitat tot i les adversitats. Des de l’Ajuntament, en aquell moment, vaig dedicar els esforços a tres grans projectes que crec que avui són focus culturals importantíssims a Ciutadella: el Teatre des Born, Can Saura i els cinemes del Canal Salat.

Veure ara la programació que hi ha als Cinemes Moix Negre o al Teatre des Born, o tots els actes culturals que es fan a Can Saura, és una satisfacció enorme. Pens que aquesta vida cultural rica que té l’illa és gràcies a les entitats, tant les més consolidades com les més joves, que empenyen la cultura en tots els àmbits. I d’aquesta suma ve la riquesa cultural de l’illa: tenir un Institut Menorquí d’Estudis, tenir entitats consolidades i d’altres de més joves. Aquí l’Administració té la feina de posar a l’abast dels ciutadans la possibilitat de fer els projectes.

I, com a professora que està en contacte amb adolescents, com trobes que són els seus hàbits de lectura en l’actualitat? Hi continua havent interès? Segueixen llegint en paper? Mostren interès per la literatura en general i per la literatura en català en particular?

El tema de la lectura i els joves és d’aquells temes eterns que sempre surten i no sé si s’acaben de situar mai prou bé. De joves lectors n’hi ha hagut sempre, i n’hi continua havent. També hi ha joves que no ho són. S’ha de dir que avui en dia es llegeix una diversitat de continguts més gran que no fa un temps. Ara hi ha joves que llegeixen novel·les gràfiques, manga o altres tipus de textos. Però et puc dir que dins l’aula em trob amb la mateixa diversitat que quan vaig començar a donar classes.

Què tenim avui en dia de diferent? La dificultat afegida de les pantalles. Roben molt de temps, i a més et lleven els espais de tranquil·litat per poder-te concentrar en una lectura. A jo també em passa. Avui en dia, poder-te abstreure amb un llibre és molt més difícil. Però pens que com a professora continuu amb el mateix entusiasme que el primer dia, o més, i opín que l’única forma que té qualcú de transmetre als alumnes la passió per la lectura és, justament, amb passió. Si veuen que per a tu és una cosa important, que li dones valor, que en parles amb aquesta urgència de no poder viure sense llegir, sense històries… així és com els arriba a ells. L’altre dia em va venir un alumne de segon de batxillerat i em va dir: “M’he llegit La pell freda en dues hores i m’ha encantat”. Em va alegrar el dia, la setmana, i el mes sencer.

Què faig jo? Procur oferir una llista de lectures que pugui ser atractiva. A vegades costa. Avui mateix he fet una prova a l’institut i els he demanat qui llegeix només els llibres obligatoris del centre educatiu, i n’hi ha hagut bastants que m’han dit que era el seu cas. Som contrària a posar les paraules “lectura” i “obligatòria” una al costat de l’altra, perquè pens que llegir mai hauria de ser una obligació. Però també és ver que si l’escola no obligàs a llegir, hi hauria moltes persones que mai tindrien l’oportunitat de tenir un llibre a les mans. I aquesta obligació a vegades crea lectors, de manera que no la podem deixar de banda. La feina de qui obliga és encomanar la seva passió perquè la lectura passi de ser obligatòria a ser estimulant. És molt complicat!

Per a qualcú com tu, per a qui la literatura, l’aprenentatge i la memòria són tan importants, hi ha cap llibre d’infància o adolescència que et deixàs una empremta particularment forta?

Just per un tema que estic treballant ara he fet memòria de la meva relació amb els llibres, i la meva primera imatge és la d’un llibre a les mans de la meva mare, un diumenge matí que em vaig aixecar i la vaig trobar llegint. Els llibres de la meva infantesa són els Magos del Humor (els còmics), que la mare em comprava cada setmana i m’encantaven. A partir d’aquí, totes les sèries de llibres mítics que la gent de la meva generació coneix: Puck… Record molt els de na Pippi Langstrump, que em van enlluernar, aquella filleta tan lliure.

Després, ja de més gran, record que na Fina (la seva germana gran) em va regalar un Tirant lo Blanc en versió juvenil, el meu primer llibre en català. Quan ja tenia més de vint anys, vaig llegir Senyoria, de Jaume Cabré i se’m va obrir tot un món. I després hi ha tots els clàssics. Quan era jove em va agafar per llegir-los tots, i record cadascun d’aquests llibres. Hi ha llibres que et marquen, però els de la meva infància són aquests que he esmentat: els còmics, les col·leccions… Quan vaig acabar els de na Puck, que eren 28, si no m’equivoc, vaig plorar. La mare em va demanar per què plorava, i quan l’hi vaig explicar, em va somriure i em va dir: “Pots tornar a començar-los a llegir quan vulguis”. Aquell dia em va mostrar el sentit d’un verb tan important com llegir, que és rellegir. Diuen que quan rellegeixes un llibre et rellegeixes a tu mateix, et situes en un altre moment de la teva vida respecte de la primera lectura, i és tota una altra història.

Política de primera fila, escriptora àmpliament reconeguda, activista pels drets lingüístics, professora d’institut… Ha estat molt difícil anar compaginant totes aquestes facetes al llarg dels anys?

Mai m’ha agradat plantejar-me la vida en termes d’exclusió. La gent tendeix a dir que si fas una cosa no en pots fer una altra, i jo no ho he comprat mai. Sempre dic que el que s’ha de fer és poder-ho compaginar tot. Cada etapa de la vida té unes circumstàncies, i amb elles tu vas fent: hi ha temporades que puc escriure més, d’altres que tenc més feina de l’institut… La clau és l’organització: intent ser una persona organitzada per poder aprofitar al màxim el temps. També he de dir que el meu entorn familiar m’ho facilita molt: tenim un “muntatge” que permet que cadascú assumeixi unes determinades responsabilitats respecte dels seus projectes particulars.

Hem comentat com, a partir de les teves primeres novel·les, ja vas traçar determinades temàtiques que han recorregut la teva obra literària. Quina continuïtat hi veus? Tens qualque cosa entre mans o qualque idea de cara a futures històries?

Em costa molt passar d’una novel·la a una altra. No és una qüestió de temps, sinó que em costa abandonar la darrera història que he escrit i poder-me ficar en una de nova. He de fer un procés que implica un temps. La novel·la que tenc ara en marxa és una continuació i una evolució lògica de totes les que he escrit fins ara. Si l’hagués de definir amb una paraula diria que aquesta és essencial, que va a l’essència de les coses, també pel llenguatge que empra. He donat a llegir qualque pàgina a persones properes i m’han dit que tal vegada ho hauria de posar més fàcil al futur lector.