Un any després de la primera conversa amb ella, ens tornam a trobar amb l’escriptora, professora i expolítica Maite Salord. En aquell moment, vam dialogar sobre tota la seva trajectòria literària, sobre la seva tasca com a professora de l’IES Maria Àngels Cardona, i també sobre la seva etapa en la primera línia política. Aquesta vegada hem tingut un intercanvi més concís sobre la seva darrera novel·la, El temps habitat (Proa, 2024), publicada el 25 de setembre.

En aquest llibre, Salord aborda la història de n’Àngela, una empresària de prop de 60 anys que torna al lloc de la seva família el dia abans de vendre’l a una parella de jubilats francesos. Al llarg d’aquest dia, en aquest únic espai, la protagonista evoca tota la seva trajectòria vital, des dels records de joventut (marcats per la mort prematura del seu germà gran) fins als anys a Barcelona i a Milà, el seu matrimoni (acabat de trencar), i un mes en coma per culpa de la COVID-19, per acabar en el dilema moral i la nostàlgia que impliquen desprendre’s de la propietat familiar.

Amb temàtiques socials de rerefons, com ara la turistificació i la defensa del territori, El temps habitat ens explica com un espai particular ens pot dur a reflexionar sobre tota la nostra vida, i com el que realment habitam és el temps que anam deixant enrere. En aquest sentit, Salord fa un comentari general del llibre com una “novel·la pou”, a diferència de les obres anteriors, que cataloga com a “novel·les riu”. En aquest segon cas, els relats engloben diversos espais, personatges i èpoques, com un gran riu que es desplega majestuosament. Aquesta “novel·la pou”, en canvi, relata la història d’un personatge que se submergeix en la profunditat de les seves entranyes, del seu pensament, de la seva història, per trobar les forces que necessita per tornar a sortir a la superfície i continuar la seva vida.

Començam recordant la primera presentació del llibre, el dissabte 28 de setembre al pati de Can Saura, i feim un petit recorregut pels aspectes més destacats de la novel·la:

El dissabte 28 de setembre vas fer la primera presentació de la novel·la, acompanyada de Dita Truyol, al pati de Can Saura. Allà, entre altres coses, vas comentar que amb El temps habitat t’havia semblat sentir una connexió especialment pròxima amb els lectors. Com valores aquestes primeres setmanes des que el llibre ha vist la llum?

El que he notat és que molta gent sabia que, familiarment, havíem tingut un any molt dur, amb la malaltia d’una de les meves filles (a qui he dedicat la novel·la), i aquest llibre ha estat com aquella bona notícia que tothom volia: un motiu de celebració. Na Rosa està bé, està curada, i necessitàvem un motiu d’alegria, que ha estat aquesta història. Ho ha estat per a tothom, però jo, en un pla més íntim, he notat també que amics, coneguts, persones que s’han preocupat per nosaltres aquests anys, esperaven el llibre amb il·lusió i l’han rebut amb els braços oberts. A la presentació de Can Saura vaig notar, fins i tot, que la pluja ens havia fet un favor: ens va fer col·locar a na Dita i a mi davall la porxada, al revés de com se solen fer els actes en aquest espai. Açò va proporcionar una sensació més gran d’intimitat, i va accentuar la proximitat amb el públic.

L’alè de les cendres (2014) i El país de l’altra riba (2021), les teves dues novel·les anteriors, es despleguen en diversos espais i, fins i tot, en diversos països. Ara, igual que a La mort de l’ànima (2007) (tot i que aquesta també parlava del retorn després d’una migració), Menorca torna a ser l’escenari únic. A més, tot i que no sigui el tema principal de la història, la turistificació i la pèrdua d’identitat del territori (i de les persones que l’habitam) apareixen com a teló de fons. Era una necessitat, aquesta ambientació en l’ara i l’aquí?

Les novel·les anteriors es desplegaven en un espai i un temps molt amplis, amb una complexitat i un temps històric molt potents. Després d’acabar El país de l’altra riba vaig tenir clar que volia escriure una novel·la diferent, una novel·la concentrada, com ha acabat essent El temps habitat: el relat transcorre en un únic espai i en un sol dia, tot i que és cert que després hi ha la història de vida de la protagonista, que va des dels anys 60 del segle passat fins al moment actual. Amb tot, en aquest sentit, és una novel·la diferent, des de la qual guaiten temàtiques que són més actuals: la venda de cases rurals, els llocs, els habitatges dins els nuclis urbans, etc.: tot el que ens duu a pensar en el que hem anomenat “illa en venda”. També hi ha la part de la indústria, ja que la protagonista és empresària del món del calçat. Tots aquests referents apareixen com a teló de fons, dins el tema principal d’un personatge que s’enfronta a la seva història vital.

La història, com acabes d’explicar, transcorre en un sol dia i pràcticament en un únic espai, però en realitat acaba englobant tota la vida de n’Àngela, la protagonista. Aquest espai principal és la casa familiar, un lloc ara deshabitat però que li serveix per rememorar la seva trajectòria vital. Tenint en compte el títol del llibre, què habitam realment les persones? Els espais? El temps? Les dues coses?

Vaig començar a donar voltes a aquesta novel·la quan vaig sentir una persona que parlava amb molta enyorança del lloc dels seus avis (que feia pocs anys que s’havia venut), i que manifestava les ganes que tenia de poder-hi tornar. Evidentment, enyorava l’espai, parlava d’ell. A partir d’aquí, vaig anar desplegant la història i el nucli de la novel·la. Què és el que enyoram realment? Els espais o tot el que hi hem viscut? És cert que els espais són evocadors i ens duen records: en darrer terme, ningú diu “vull tornar a la infantesa”, però sí que diu “vull tornar a la casa on vaig viure-la”. Però què hi anam a cercar realment? Aquesta és la pregunta. Va ser a partir d’aquí que vaig construir tota aquesta història. El fet que n’Àngela vengui la casa familiar és un detonant perquè tots aquests temes es posin damunt la taula: és el moment on és versemblant que algú s’ho plantegi.

N’Àngela es diu a si mateixa, en segona persona: “Els llibres parlaran de l’illa venuda i tu podràs llegir-te entre línies”. Més enllà del lloc de la protagonista, podem dir que els menorquins hem venut l’espai i el temps que eren nostres? Creus que encara tenim la possibilitat de reflexionar i reconciliar-nos amb el nostre territori i les vivències que conté, tal com fa n’Àngela?

Es parla molt de qui compra i poc de qui ven. Qui venem som els menorquins. Què és el que em preocupa (i supòs que no em preocupa només a mi)? Els llocs, generalment, eren dels senyors, dels nobles, i de l’alta burgesia. Després van començar a passar a mans d’empresaris i constructors, però la gran majoria de propietaris tenien clar que la terra s’havia de mantenir. En aquests moments (i aquesta és la preocupació), la gent ja no compra per viure. Tampoc és prou conscient de la història que hi ha darrere de les cases, de l’arquitectura, etc. I aquí és on necessitaríem una administració valenta que digués “fins aquí es pot fer”: si no, se’ns capgirarà totalment la fisonomia de Menorca. Açò no és el tema principal de la novel·la, però sí que és molt important i ens ha de fer reflexionar. De fet, és curiós que a la novel·la els compradors francesos semblin molt més respectuosos amb l’espai que, per exemple, els empleats (menorquins) de la immobiliària, que els acompanyen a veure el lloc. Aquest fet també ens fa veure que els blancs i els negres no existeixen, i que és un tema complex.

Ja cap al final, ara en primera persona, n’Àngela fa la reflexió següent: “Tot acaba i tot comença. Fins i tot jo. I si som aquí és només per fer les paus amb mi mateixa i saber que som una altra sense deixar de ser la de sempre.” Tot i les circumstàncies difícils que ha hagut de passar (la morts del germà, el pare i la mare, el divorci, el fet d’estar a punt de morir per culpa de la COVID-19, etc.), tens la sensació, com a creadora del personatge, que el seu recorregut per aquest “temps habitat” l’ha feta arribar a bon port?

Sí. Pens que el missatge final de la novel·la és positiu. Àngela Benejam és una dona de prop de 60 anys que passa revista de la seva vida, que sap que s’ha equivocat en moltes coses, que és conscient que ha pres decisions que, en el moment actual, no prendria, però que les assumeix com a pròpies perquè formen part de la seva vida. I és amb aquests fils que ha de construir el seu futur. El passat no es pot canviar, però sí que et pot servir per mostrar-te el futur que vols. Hi ha una frase que m’agrada molt del llibre, que és quan ella (de jove) li demana al germà què vol fer amb la seva vida, i ell li torna la pregunta: “I tu, Àngela, què vols fer?”. N’Àngela de 17 anys no va saber què dir-li, aleshores, però jo pens que n’Àngela del final de la història sí que li hauria pogut respondre.