Un article d'Andreu Servera

La setmana passada al Parlament s’ha viscut un important xoc entre PP i Vox arran de dues votacions: d’una banda, la derrota parlamentària del Govern a l’hora d'intentar aprovar el sostre de despesa per a l’any que ve; i, per altra banda, la iniciativa dels ultradretans sobre una suposada “llibertat d’elecció de llengua” a totes les etapes educatives. Més enllà del fet que, per primera vegada a la història, el Govern no ha pogut aprovar el sostre de despesa, i de la inestabilitat que açò pugui generar, és preocupant el fet que el PP de Marga Prohens estigui disposat a trencar alguns consensos lingüístics per tenir contents els seus socis de Vox. D’aquesta manera, es constata el que ja havíem pogut observar en anteriors ocasions: el PP va a remolc del programa fanàtic de la ultradreta.

Ja està bé de comprar el marc mental de Vox de la suposada llibertat d’elecció de llengua! Quan els ciutadans es dirigeixen a l’administració, tenen el dret de llibertat d’elecció de llengua: és a dir, poden decidir si s’hi dirigeixen en una llengua oficial o en l’altra —en català o en castellà—, i tenen el dret de ser atesos en qualsevol de les dues.

Aquesta llibertat d’elecció de llengua, és clar, hi ha una part dels ciutadans que la tenen sempre garantida, però hi ha una altra part que té més problemes: no tenen garantit el dret de ser atesos en
català a la sanitat pública, sovint tenen dificultats per exercir aquest dret davant la justícia o davant l’administració de l’estat (a la policia nacional, per exemple). Evidentment, tampoc està garantit el dret d’opció lingüística en molts àmbits privats: poder veure una pel·lícula al cinema en català a Menorca és una missió pràcticament impossible, i trobar comerços o bars on no t’entenen si t’hi adreces en menorquí és cada vegada més freqüent.

Ara bé, aquesta llibertat d’opció lingüística no ha existit mai a l’hora de triar la llengua d’escolarització dels infants perquè els pares i mares no tenen (ni poden tenir) el dret de retallar oportunitats als seus fills. Per aquest motiu, s’ha de recordar que molts infants només poden aprendre la llengua pròpia de Menorca si són escolaritzats en aquesta llengua. De la mateixa manera que els pares no tenen la “llibertat” de decidir si els seus fills estudien o no matemàtiques o biologia perquè els hi estarien llevant l’oportunitat d’aprendre matemàtiques o biologia, tampoc no pot existir un dret dels pares de prohibir els seus fills aprendre català (digau-li menorquí, pla o català, m’és igual).

Precisament per aquest motiu, des de fa més de vint-i-sis anys, amb l’aprovació del Decret de mínims (decret aprovat per un Govern del PP, per cert), a les Illes Balears, almanco la meitat de l’horari escolar s’ha d’impartir en català. Aquesta, de fet, és l’única manera de garantir —si és que basta— que tots els infants i joves acabin l’educació obligatòria coneixent les dues llengües oficials. En aquest sentit, sobra dir que no necessiten tantes hores de llengua castellana perquè aquesta llengua ja és molt present en molts àmbits de la seua vida: al carrer, a la televisió, a les plataformes digitals, etc.

Sota aquesta intenció de garantir que tots els alumnes puguin aprendre català —independentment de la seua procedència social i cultural—, no hi ha una altra pretensió que donar les mateixes oportunitats a tothom, ja sigui a l’hora de gaudir del panorama cultural propi o d’accedir sense entrebancs al mercat laboral en el futur. Segurament per açò, quan en una etapa anterior, el PP de José Ramón Bauzá va intentar imposar la segregació lingüística disfressada de “llibertat d’elecció”, la immensa majoria de les famílies van decidir continuar amb l’escolarització en català. Van decidir no retallar oportunitats als seus infants.