Què ens poden dir les llegendes orals sobre el territori en el qual s’articulen? Com podem reflexionar sobre la forma en què aquests relats es transmeten de generació en generació? A finals de l’any passat, va veure la llum el conte Monstres de ca nostra: els habitants invisibles de la Mediterrània (2023), amb text de la menorquina Clara Barceló i il·lustracions del mallorquí Robert Campillo, editat per Nova Editorial Moll. En aquest volum, una filleta anomenada Bruna observa que ha perdut algunes de les seves pors i, rememorant les històries de monstres que li havia explicat l’àvia, parteix a cercar-les en un recorregut per la Mediterrània que inclourà parades tant a Menorca, Mallorca, Eivissa i Formentera com a Catalunya i el País Valencià.

La història ofereix una visió particular sobre els monstres, que són desproveïts del seu caràcter habitualment terrorífic per ser mirats des d’una òptica curiosa, ingènua i sense prejudicis, a través dels ulls d’un infant. Què ens pot dir açò a les persones adultes? Ens parla, per exemple, de la manera com veim el que és “diferent”? Què foren les Eriçones, sinó una família de dones estigmatitzades a la Ciutadella emmurallada, fanàtica i conservadora del segle XVII? Barceló ens recorda que “eren dones considerades màgiques perquè tenien característiques diferents de la resta dels humans”.

La desfilada de monstres inclou també el Gegant des Vedrà, una criatura d’Eivissa que té un aspecte temible, però que en realitat només pensa en el menjar. O el Fameliar, un follet pelut que és descrit com una criatura inquieta però també bondadosa. I també els Homenets de Colzada, que es troben tant a Mallorca com a Menorca: habiten sota terra i només surten a l’exterior quan se’ls mana de fer qualque feina, però quan han enllestit la tasca tornen tot d’una al món subterrani.

Teníem algunes curiositats sobre la història i hem tingut l’oportunitat de parlar amb Clara Barceló, que ens ha ampliat informació sobre com nasqué el projecte i quines interpretacions es poden derivar de la història. Així mateix, l’autora ens ha parlat sobre alguns dels monstres (que tal vegada en realitat no ho són tant) que en formen part.

Com comences a escriure el llibre? En quin moment? Ja hi ha una idea o una inspiració particular, una experiència personal, qualque viatge pels territoris que menciones…?

Després de guanyar el II Certamen de Conte Infantil, organitzat per la Conselleria de Salut i Consum de les Illes Balears (concretament, convocat per la Comissió de Lluita contra l’Estigma a Salut Mental), vaig picar a les portes d’algunes editorials de les Illes per conèixer de més a prop el procés de gestació d’un conte i preveure la publicació del text presentat.

La Nova Editorial Moll va ser una d’aquestes editorials i, a més, va ser la que va possibilitar el vincle entre en Robert, l’il·lustrador del conte, i jo. En aquell moment, ell ja tenia una proposta ideada, enfocada en l’imaginari col·lectiu de les terres de parla catalana (centrada, concretament, en els monstres i criatures fantàstiques d’aquests territoris), i cercava qualcú que n’escrivís el text. Un cop em van plantejar el projecte, vaig acceptar el repte amb il·lusió, però amb la sensació d’haver de fer una gran tasca de recerca i reflexió.

Les prestatgeries de casa sempre han sostingut quaderns de folklore, de rondalles i de llegendes que va recollir l’avi de la meva àvia, Francesc Camps i Mercadal, i he tingut la sort de rebre el traspàs de llegendes, rondalles i cançons per part de les meves àvies. Amb tot, enfrontar-me a l’anàlisi d’aquests relats i a la descoberta d’aquest ampli i qüestionable terreny m’ha semblat una aventura exquisida i alhora controvertible.

Com va ser el procés d’unió del text i les il·lustracions? Quina part es va fer abans? Com es va ajuntar el teu text amb les il·lustracions de Robert Campillo?

Un cop en Robert em va deixar entreveure la seva idea, vam iniciar una feina d’investigació: vam anar a la recerca de criatures d’arreu dels territoris de parla catalana creades amb la intenció de fer por a la mainada (en Robert ja en tenia una gran llista recopilada). També vam anar a cercar altres criatures imaginades per fantasia per convidar els infants a evadir-se de la realitat, com ara els Homenets de Colzada.

Un cop vam tenir una petita anàlisi de cada un d’aquests personatges, vam triar el que volíem mostrar: o bé un catàleg de monstres i éssers fantàstics de ca nostra, o bé una història amb un fil conductor que narrés la descoberta d’aquests personatges. La segona opció ens va semblar més propera i engrescadora. Tot d’una vaig començar a escriure possibles històries i, un cop contrastades amb l’editorial i l’il·lustrador, vam triar-ne una, que en Robert va començar a dibuixar una vegada el text va estar acabat.

El fil conductor del conte són, com acabes d’assenyalar, els monstres, una materialització de les pors que na Bruna ha perdut, i els descrius com a éssers vius, màgics i porucs. Hi ha com una mirada infantil de na Bruna cap a ells, però també una mirada adulta que versa sobre el fet de deixar enrere les pors infantils. Creus que, en aquest sentit, el conte serveix per reflexionar sobre la mirada infantil i l’adulta? Els monstres són un vehicle per posar en diàleg les dues perspectives?

Jugar amb la por com a fil conductor de la història m’ha portat a parlar des de moltes mirades. Tanmateix, el fet de contemplar les llegendes com a espai de trobada entre l’infant i l’adult m’ha permès exposar aquest diàleg no només fent aparèixer una àvia com a narradora de les històries que na Bruna sap, sinó també fent entendre la por des de dues distàncies: una de més innocent, manco experimentada (i, per tant, més deslliurada), i una de més adulta, més experimentada i alhora més presa i covarda.

Recollint aquesta doble visió, se’m va acudir la idea d’esmentar tant la pervivència com la transformació dels relats, tot capgirant, invertit i descontextualitzant la por, sempre amb el propòsit de possibilitat, plaer i joc. Na Bruna buscarà les pors perdudes on l’àvia li ha ensenyat: als llocs foscos, als espais habitats per monstres, per éssers diferents. Finalment, acabarà trobant uns éssers inesperats, porucs i amb una història viscuda.

Els records de l'àvia de na Bruna són el detonant del seu viatge. Creus que podem parlar de les llegendes i els contes precisament com un vehicle de trobada i d’unió intergeneracional?

Evidentment. Els contes i les llegendes són indrets de trobada entre diferents generacions. Malauradament, avui dia les formes de transmissió oral (i, per tant, els espais de l’oralitat) entre generacions es van apagant. És per això que, més que mai, hem de considerar la memòria col·lectiva com una herència de llenguatges propis, plena de formes d’expressió distintives de les experiències viscudes, amb relació a la geografia que ens envolta i el territori que trepitjam. Teixint imaginaris entre generacions trobam la riquesa d’entendre d’on venim i cap a on anam.

A Menorca s’esmenten les Eriçones i els Homenets de Colzada. Quan vas tenir coneixement d’aquestes històries? Les tenies presents d’ençà que eres petita o hi vas arribar més tard? Si ja les sabies quan eres petita, vas fer una revisió a l’hora d’escriure el llibre? Per què hi vas pensar i les vas considerar a l’hora de representar el territori menorquí?

Durant la recerca de criatures mediterrànies vaig palpar la riquesa de la interpretació i l’associació, ja que molts personatges coexisteixen a més d'un lloc, però tenen trets diferents. Per exemple, hi pot haver personatges que en una zona del territori siguin descrits amb trets físics idèntics o similars, encara que el lloc on habiten i els poders o plans d’acció que tenen siguin totalment allunyats. També pot passar la situació contrària. Precisament, amb els Homenets de Colzada em va passar el següent: els ubicava a Mallorca i em va sorprendre que s’esmentassin també a Menorca. En un lloc se’ls compara amb un gnom i en un altre són descrits amb un aspecte físic molt diferent. Tot i això, comparteixen la màgia: aparèixer i construir-te el que necessites per vèncer el camí. Són uns personatges que em despertaven tendresa i vaig considerar que podien aportar una mirada distintiva i convidar a la invenció.

Quant a les Eriçones, n’havia sentit a parlar arran de la descoberta d’un grup musical de Menorca que es fa dir així. A més, en Bartomeu Obrador em va donar un cop de mà en la recerca d’informació. No obstant això, el tema de la bruixeria reposa dins meu com un tema pendent, interessant, desconegut i necessari per repensar i recrear molts relats.

Hi ha cap monstre que tengui un significat especial per a tu? Per què?

Trob que l’Home del Sac és l’ésser manco fantàstic i més real, tenint en compte la descripció que se’n fa i el seu origen com a personatge. De fet, crec que poder-lo esmentar en la història i la descoberta de na Bruna, fer-lo reviure i poder-hi jugar, m’ha suposat una reconciliació amb la mateixa interpretació del personatge.

Hi ha cap criatura fantàstica o llegenda que no estigui inclosa en el llibre i que avui dia sí que afegiries?

No va venir bé, no hi vaig pensar en aquell moment, però hi podria haver qualque personatge més de Menorca o de les Illes. Cercàvem una combinació de personatges de llarg a llarg. Vam estar d’acord que el relat havia d’ensenyar moltes formes de fer, d’estar i de viure. Amb açò, també havia d’incloure personatges amb trets molt diferents. Tot, amb l’objectiu de sorprendre i engrescar el lector en cada trobada entre els éssers desconeguts i na Bruna. De tota manera, sí que m’hauria agradat rascar un poc més en el recull mitològic menorquí.