Rafael Leónidas Trujillo va decidir que les germanes Mirabal havien de morir la mateixa nit que va fracassar el seu intent d’incorporar Minerva, la més gran de les tres germanes, al seu govern autoritari. Era la nit del 12 d'octubre de 1949 a la localitat de San Cristóbal, a la República Dominicana, durant una festa on l'elit local es relaxava amb licor importat i purs havans. El que el dictador no sabia era que Minerva i les seves germanes conspiraven per eradicar el seu govern, restablir la democràcia i construir un govern basat en la justícia social.

Ningú sospitava, aquella nit d'estiu, que poc després les "papallones" Mirabal es convertirien en el símbol internacional de la lluita contra la violència envers les dones, commemorada cada 25 de novembre.

Originalment, les germanes Mirabal eren quatre: Patria, Minerva, María Teresa i Bélgica Adela –que va morir el 2004–. Les tres més grans eren militants actives de la resistència antitrujillista i estaven organitzades en el "Moviment 14 de Juliol", un espai polític inspirat en els mètodes i la doctrina de la guerrilla cubana, que el 1959 havia enderrocat Batista a Cuba. D'altra banda, el govern de Trujillo era en aquella època una rèmora medieval, epítom de la república bananera sostinguda pels interessos de països estrangers al Carib. Durant 30 anys, el trujillisme va governar amb un autoritarisme extrem, promovent un trist però perpetu culte a la personalitat garantit per la repressió violenta de qualsevol oposició.

Trujillo va controlar durant dècades tots els aspectes de la vida política, econòmica i social del país, utilitzant la por i l'espionatge com a eines principals per mantenir el poder. Sota el seu mandat, es van cometre greus violacions dels drets humans, incloent-hi assassinats d'opositors polítics i les successives "massacres del Julivert", en què van ser assassinats entre 5.000 i 57.000 haitians residents a la República Dominicana.

Després d’anys de persecucions i clandestinitat, el 1960, Patria, Minerva i María Teresa Mirabal van ser capturades pel Servei d'Intel·ligència Militar (SIM) i portades a una presó de màxima seguretat. Per la seva activitat universitària i els seus vincles polítics amb el Moviment 14 de Juliol, van ser detingudes, torturades i finalment executades després d’un breu període de llibertat vigilada que va durar dues setmanes. La maquinària d'odi i la indignació popular es van estendre per tot el país. Una llarga llista de tristeses i rancors acumulats es va posar en marxa amb l’assassinat de les joves activistes i va motivar l’aïllament total de Trujillo, que es va enemistar amb el seu únic suport polític a la regió: el govern dels Estats Units.

El dimarts 30 de maig de 1961, a les 9:45 de la nit, al quilòmetre 9 de la carretera de Santo Domingo a San Cristóbal, Trujillo va patir un atemptat en què va rebre més de vuit impactes de bala. Va morir sense respondre pels seus crims. Després de la seva mort, es va viure un període de commoció internacional quan es van revelar els crims del trujillisme.

Tanmateix, no seria fins al 1981 quan el "Encuentro Feminista Latinoamericano y del Caribe", celebrat a Colòmbia, va decretar que cada 25 de novembre es commemoraria el Dia Internacional per a l'erradicació de les violències envers les dones, en memòria de "Les Papallones", les germanes Mirabal.

Les violències d'avui

Pensar en el 25 de novembre és avui, especialment, un acte de memòria col·lectiva que exigeix recordar d’on venim per albirar la direcció en què ens trobem. El ressorgiment d’expressions polítiques que tenen com a bandera essencial la retallada de drets conquerits per les dones –i aquí no entra només una qüestió de gènere, al cap i a la fi, què significa ser dona?– és un clima d’època a escala global.

En aquest sentit, l’esforç per erradicar la violència envers les dones, que ajuntaments i associacions civils renoven cada 25 de novembre, no es pot pensar al marge de l’esforç col·lectiu per arraconar, assenyalar, combatre i eradicar el feixisme i la reacció ultraconservadora que avui guanya eleccions arreu d’Europa i del món. Aquestes forces prometen prohibir l’avortament i expulsar migrants, jurant que el vell món de l’antropocè blanc i heterosexual serà per sempre l’únic món possible.

Tampoc es pot desvincular la figura de les germanes Mirabal sense reflexionar sobre la matriu colonial, reaccionària i empobrida per força de colonització en què estaven i estan imbricades. La lluita per construir un món lliure d’injustícies i violències és la mateixa lluita per desterrar la colonialitat que encara habita en l’esquema de pensament de la vella Europa.