Eva Marsinyach Peranau i Aina Blanco-Magadan Salvà

És difícil emmarcar els inicis. Des de quan els colors verd i blau són els teus preferits? Quan va ser la primera vegada que et vas adonar que preferies dedicar temps a conèixer millor aquesta illa? En quin moment et vas sentit atreta per la naturalesa? Sempre has sabut que volies viure a prop de la mar? Són moltes les preguntes que ens podem fer respecte al nostre moment actual i a tot el que ens ha portat fins aquí.

Ara bé, és més fàcil, en retrospectiva, pensar en moments decisius que t’han fet emprendre un camí. Un viatge de presa de decisions que inevitablement deixa realitats paral·leles enrere, però que valida el moment actual com a resultat d’un procés de priorització i elecció personal, que en si el fa ben merescut.

Aquesta reflexió ens serveix per explicar per què nosaltres, Eva Marsinyach i Aina Blanco-Magadán, hem dedicat els dos darrers anys a estudiar i reivindicar racons on la terra i la mar es troben de forma subtil i delicada: les badies somes. Aquest article és el primer d’una sèrie que vol posar llum sobre les badies somes de Menorca: ecosistemes que, tot i ser desconeguts per a molts, són autèntiques joies marines que connecten natura i cultura.

La nostra història es remunta set anys enrere. La visió? Un alguer de Posidonia oceanica a 15 metres de fondària dins la badia de Fornells. El gust? De mar salada. El tacte? Fulles de posidònia pentinades per una mà coberta d’un guant de neoprè amb els dits tallats, perquè puguis palpar cada feix que separes amb els dits. Els caps repeteixen: un, dos, tres... El so? Respiracions compassades i exhalacions de bombolles interrompudes per vibracions i la cavitació de les hèlixs que ens passen per sobre. I l’olor? Només la podem identificar en sortir a la superfície: la mar.

Els seguiments de Posidonia oceanica s’han de fer en grup, i n’Aina estava de voluntària a l’OBSAM, on n’Eva era tècnica coordinadora de projectes de medi marí. Va ser una setmana fugaç d’estiu sense més transcendència aparent. El maig de l’any següent, un correu es fa lloc a la safata d’entrada de n’Eva: una sol·licitud per fer una estada de pràctiques a la tardor. Era n’Aina, sense una idea clara de què estudiar, però amb la certesa que havia de ser a Menorca. Intercanviàrem idees i, gràcies a na Marta Sales, vam encetar un seguiment de les poblacions d’algues de Cystoseira s.l.

A partir d’aquí, vam compartir jornades de camp, anàlisis de dades, discussions apassionades, idees de projectes, congressos i, fins i tot, algun dia de spa. Aquest projecte que us presentam avui és el resultat d’aquesta connexió: hem volgut donar a conèixer què fa tan únics aquests espais i, sobretot, com podem ajudar-los a perdurar. És des d’aquesta mirada que escrivim aquestes línies: no només com a científiques, sinó també com a amants de la natura i de Menorca.

Entorns únics que són refugis d’espècies clau per al funcionament dels ecosistemes marins

Les badies somes són entrades d’aigua poc profundes i protegides, similars a petits oasis del desert: refugis de vida enmig de paisatges sovint desafiadors. Si les traslladam a terra, podríem imaginar-les com les valls humides dels torrents que s’obren pas entre cingleres, amb aigües tranquil·les que brinden refugi i aliment a tota mena de criatures.

Algunes persones, sense falta de raó, dirien que bussejar és la sensació més semblant al que deuen sentir les aus en el vol lliure. Des d’aquest punt de vista, flotant en la ingravidesa, observes el món submarí com un univers paral·lel, ple de moviment, color i éssers estranys. Aquí, les plantes com Posidonia oceanica o Cymodocea nodosa no només aporten oxigen i capturen CO₂, sinó que també es converteixen en casa i refugi per a una infinitat d’espècies marines. Són els fonaments dels ecosistemes costaners, indispensables tant per a la biodiversitat com per a les persones.

Però aquests espais no només sostenen la vida marina adulta, sinó que també tenen un paper crucial en les primeres etapes de moltes espècies. Podem imaginar aquestes badies com les guarderies de la mar, on les cries de nombrosos peixos i crustacis troben un ambient segur per créixer. La seva configuració protegeix els individus més vulnerables durant els primers estats de vida, i els proporciona l’aixopluc i l’aliment necessaris per augmentar les seves possibilitats de supervivència. Aquesta funció fa que les badies siguin imprescindibles per a l’equilibri dels ecosistemes marins, actuant com a zones de reclutament que asseguren la continuïtat de moltes espècies.

A més de ser nuclis de biodiversitat, les badies també tenen un paper clau en la protecció de les costes, ja que actuen com a barreres naturals contra l’erosió i atenuen la força de les onades. Però la seva importància no s’atura aquí: històricament, han estat fonamentals per al desenvolupament de les civilitzacions, atès que han servit de refugi natural per a embarcacions i com a punts d’entrada estratègics per al transport de mercaderies. Han estat, i continuen sent, portes clau per al comerç i l’intercanvi cultural, de manera la seva existència lliga no només amb la natura, sinó també amb la història i l’activitat humana.

Però aquests espais tampoc no es deslliuren dels impactes negatius derivats de l’activitat humana

Tot i la bellesa i la importància de les badies somes, aquests espais estan sotmesos a una pressió constant. El fondeig indiscriminat d’embarcacions és una de les principals amenaces. Una sola àncora pot arrencar metres d’alguers marins que han tardat dècades a formar-se. Imagina’t un tractor llaurant el camp sense cap control: aquest és l’efecte que provoca el fondeig amb àncora sobre alguers marins.

La contaminació també és un factor crític. Aigües residuals, hidrocarburs i tòxics, plàstics i excés de nutrients alteren l’equilibri natural d’aquests ecosistemes. Però d’on venen aquests contaminants? Un dels principals focus d’impacte és l’augment exponencial de la nàutica esportiva, especialment en espais fràgils sense sistemes de control eficients, amb abocaments de residus i amb un impacte directe sobre l’aigua i el fons marí. Any rere any, el nombre d’amarraments creix, ja sigui com a causa o com a conseqüència d’una major freqüentació d’usuaris als espais costaners durant els mesos d’estiu. Aquest increment sovint justifica la necessitat d’ampliar serveis “essencials” per a les zones afectades. 

Així, es multipliquen els punts de càrrega de combustible, les zones de varament i els espais destinats a la reparació d’embarcacions. No obstant això, aquest desenvolupament no sempre va acompanyat d’una gestió eficient per millorar les infraestructures ja existents. Molts d’aquests serveis han quedat obsolets i presenten deficiències greus, especialment en la xarxa de clavegueram, que sovint es troba en mal estat i necessita una modernització urgent per evitar filtracions d’aigües residuals.

Aquestes emissions contaminants, encara que invisibles a simple vista, tenen un efecte acumulatiu devastador sobre aquests hàbitats fràgils, atès que degraden progressivament la qualitat de l’aigua i alteren els equilibris ecològics de les badies.

Ens trobam davant un model de gestió en què sovint impera la visió econòmica a curt termini, en detriment d’un futur en què la preservació ambiental i l’activitat humana puguin conviure.

El creixement urbà costaner tampoc no ajuda: cada nova construcció a primera línia de costa fragmenta i destrueix zones vitals per a la flora i la fauna. A això s’hi suma l’efecte del canvi climàtic, que agreuja totes aquestes pressions amb l’augment de la temperatura de l’aigua, l’acidificació marina i la disminució de la qualitat ambiental general d’aquests hàbitats.

Podríem dir que la degradació de les badies somes és com perdre una peça clau d’un trencaclosques: tot l’ecosistema se’n ressent. Però encara som a temps d’evitar que el tauler s’esquerdi del tot. És important entendre que les badies són entorns en equilibri, capaços de suportar certes pressions i regenerar-se si es mantenen en condicions òptimes. Són sistemes resilients, però aquesta capacitat es redueix a mesura que acumulen impactes sense marge de recuperació: els feim més vulnerables i menys capaços d’afrontar episodis d’impactes greus. Quan una badia perd resiliència, perd la capacitat per retornar al seu estat estable, i amb això, la capacitat de proporcionar els serveis ecosistèmics que beneficien tant la biodiversitat com les persones: l’oxigenació de l’aigua, la protecció contra l’erosió costanera, el refugi per a moltes espècies, la contribució a la pesca i fins i tot la capacitat de combatre les espècies invasores. En definitiva, quan una badia es degrada, perdem molt més que un paisatge: perdem un aliat fonamental per a la salut de l’entorn i per al nostre benestar.

La pregunta és: volem un model que prioritzi el benefici immediat, o ens comprometem a garantir un futur en què la mar segueixi sent font de vida?

El futur d’aquests petits grans oasis de vida és a les nostres mans

La conservació de les badies somes és un repte compartit que ens involucra a tots i que exigeix accions en diversos àmbits. A escala personal, cal que la població en reconegui el valor i adopti bones pràctiques, com ara evitar el fondeig sobre els alguers, emprar productes respectuosos amb el medi i reduir la generació de residus.

A escala institucional, són imprescindibles polítiques de protecció i restauració que regulin activitats com la construcció, la navegació i la pesca, a més de garantir-ne el compliment amb mesures de vigilància i, si cal, sancions. Igualment importants són les polítiques de recerca i el finançament de seguiments científics, eines clau per entendre millor aquests ecosistemes i anticipar-nos als canvis futurs.

Però abans de protegir-les, primer cal conèixer-les. És difícil estimar el que es desconeix, i les badies somes sovint passen desapercebudes, diluïdes en el paisatge, sense que siguem conscients del paper essencial que tenen. Conèixer-les ens permet entendre’n la fragilitat, conscienciar-nos dels serveis que ens ofereixen, i tenir en compte la importància que tenen per a la biodiversitat i per a nosaltres mateixos. Quan les veim com a espais vius, amb una identitat pròpia, les podem tractar amb el respecte que mereixen, no com un lloc anònim més de la costa, sinó com a indrets amb una història i un futur per preservar.

És per això que aquest article forma part d’una sèrie destinada a reivindicar les badies somes de Menorca. D’aquesta manera, començam un recorregut per descobrir aquests espais i les seves particularitats, una invitació a conèixer-les millor per poder-les protegir. Però com vam decidir quines badies somes havíem d’estudiar?

Estudiar totes les badies somes de Menorca d’una sola vegada era inviable. Per això, vam haver de fer una selecció. Badies com Sanitja, Cala Mica o es Grau són exemples clars d’aquests entorns únics, però per començar havíem de centrar-nos en aquelles on els canvis imminents podien tenir un impacte més gran. Així, la nostra atenció es va dirigir cap a Fornells, Addaia i Maó, badies d’alt valor ecològic i social, però també sotmeses a una gran pressió humana.

En els pròxims articles aprofundirem en la realitat d’aquestes tres badies, i explorarem quines particularitats tenen, quins reptes afronten i quines accions calen per garantir-ne la conservació. Perquè el futur d’aquests petits grans oasis de vida depèn de les decisions que prenem avui. La pregunta és: les protegirem abans que sigui massa tard?

Referència al projecte

Aquest article forma part d’un projecte que hem liderat per estudiar i protegir les badies somes de Menorca. Esperam que aquestes línies us hagin despertat la curiositat i, sobretot, les ganes de conèixer i estimar aquests espais tan especials.