Si ens aturam un moment a pensar en el nostre pas per l’escola, segurament ens vindrà al cap una gran varietat de sensacions i experiències. Açò es deu al fet que, tal vegada, una gran part de la infància la vam passar recorrent els passadissos, les aules i els patis d’aquest edifici.

Les reflexions sobre la institució escolar (què és, per a què serveix, com hauria de ser i quines experiències hi hem viscut) variaran en funció de la persona. Aquests llocs que evoquen tantes vivències i emocions són també els que desperten més opinions. L’escola és un lloc acusat de ser alienador de ments joves, un lloc antiquat i obsolet que perpetua les desigualtats; alhora, però, també és considerat un espai emancipador i on algunes persones creuen que el canvi social és possible.

L’escola va ser un invent de les polis de l’antiga Grècia que va sorgir com a oposició als privilegis de l’aristocràcia i les elits militars. L’escola grega va deixar sense efecte la connexió entre l’origen, l’ètnia o la naturalesa de cada alumne dins l’escola. És a dir, l’alumnat, en entrar a l’escola, “deixava el llinatge a fora”. Un cop entrava, no importava d’on venia o qui era, no importava la família: es convertia en un individu més. L’escola era, a més, un espai fora de la societat (polis) i la casa (oikos).

La idea d’escola es podria descriure com la democratització del temps lliure. Fer escola significava tenir temps no productiu per a aquells que, per naixement o classe social, no el podien reclamar de cap altra manera. En la mateixa línia, els romans van emprar la paraula scholè com a terme per denotar l’especialització del temps lliure. No tant com un temps de lleure com a tal, sinó com un espai separat.

Avui en dia, però, aquesta imatge de l’escola com a “temps no productiu” sembla impossible. L’escola s’ha convertit en una cosa totalment diferent. És comuna l’opinió que hauria de ser una extensió de la família i proporcionar un segon entorn de criança, un ambient profitós o que doni eines per al futur. El pin parental, l’elecció de centre, el homeschooling o la creació d’escoles alternatives a imatge i semblança de les famílies, són alguns exemples de com la idea inicial del que era l’escola ha canviat. Es podria dir que l’escola ha estat domesticada.

Què volem, doncs, que sigui l’escola? Per a què serveix? Cercam l’utilitarisme de l’aprenentatge? Hauria de ser un lloc on aprendre per aprendre? O un propulsor cap al futur? La domesticació de l’escola està lligada a una mena de societat que es mou a uns ritmes vertiginosos i que marquen una manera concreta de ser al món.

Per exemple, l’exposició constant de les escoles a avaluacions de tota mena (PISA, PIRLS, TALIS, TIMSS, i un llarg etcètera) és només la cara d’un prisma que ens empeny cap a un model concret d’educació en què sembla que el que importa no és aprendre, sinó estar per sobre dels altres.

Aquestes dinàmiques, a més, no es limiten només a les competicions entre centres, sinó que s’extrapolen a la infància, les famílies i els docents. És a dir, els fillets i filletes tenen cada vegada més pressió per destacar. Les famílies, per por que els seus fills no assoleixin l’èxit, es veuen forçades a dedicar temps i diners a estimular els infants perquè siguin triomfadors des de ben petits. D’aquesta manera, es generen més desigualtats i es forma una espiral en què ningú es vol quedar enrere. No és sorprenent, per tant, que quan l’escola no es pot esprémer més, les famílies recorrin a les activitats de fora dels centres. Actualment, entre el 62% i el 91,7% dels infants de l’Estat espanyol fan activitats extraescolars.

Segons un estudi, hi ha tres motius pels quals aquestes classes després de l’horari lectiu tenen tanta fama. En primer lloc, diu que són una forma d’ajudar en la conciliació familiar fora de l’horari escolar. En segon lloc, afirma que augmenten el temps educatiu fora de l’educació formal. I, finalment, assenyala que compensen les desigualtats educatives de determinats col·lectius. Tanmateix, aquest mateix estudi indica que els costos econòmics d’aquestes activitats arriben a superar l’1,9% de l’economia anual familiar.

El periodista Ignacio Zafra va escriure un article, el gener del 2023, titulat “El auge de las clases particulares: los ricos las usan para diferenciar a sus hijos, los pobres para que no se queden atrás”. A més dels recursos econòmics, l’estudi també fa referència a la bretxa de gènere de les activitats extraescolars. No només és que les filletes facin menys extraescolars, sinó que les activitats que fan solen perpetuar estereotips de gènere: “elles a ballar, ells a fer esport”.

Fa uns anys, un alumne de sisè de primària em va dir: “Profe, em sent un robot. Venc a l’escola, torn a casa, faig els deures, vaig a les activitats extraescolars, torn a casa, sop, em dutx, vaig a dormir i l’endemà faig el mateix.”

Els infants robot fan esport i música, parlen idiomes, treuen bones notes i s’assemblen cada vegada més als adults, amb agendes plenes, sense temps. Els infants robot són mirats per molts d’ulls, analitzats, estudiats i avaluats. Els seus cossos, des de ben petits, van carregant més i més expectatives i projeccions dels progenitors i dels adults que els envolten.

Al llibre Las falsas alternativas, Ani Pérez sosté que l’educació ja no és un dret, sinó un mitjà per augmentar la nostra ocupabilitat i convertir-nos en allò que les empreses esperen de nosaltres: persones flexibles, emprenedores, actives, automotivades, resilients, amb capacitat per moure’s en la incertesa i amb habilitats socials per integrar-se en equips de treball. Els infants robot, brillants, impol·luts, lluents, comencen aquests dies un nou curs.

Què volem que sigui la tornada a l’escola?