"Es centro de Mo està molt polit". El centre urbà de la capital de l'illa s'està convertit en un aparador, en un gran escenari transitable però no habitable. Combinam botiguetes d'avarques i d'aliments per ser enduts amb les grans marques de roba com Mango, Stradivarius i tot aquest gran conjunt pervers de comerç capitalista.

Les polítiques d'urbanisme al centre de Maó a poc a poc estan reconstruint l'entorn i dirigint-lo cap al que l'antropologia urbana anomena un no-lloc. La paradoxa vindria a dir que com més especial i particular sigui un centre urbà més s'assemblarà a tota la resta de centres històrics en un marc territorial occidental i la majoria de les persones que hi circularan i transitaran per aquell espai seran turistes.

Alhora aquesta transformació urbana també implica a la llarga una pèrdua del teixit comercial local. Les activitats dels comerços de mica en mica deixen d'operar per un públic local que viu a Maó per destinar la seva activitat econòmica a tota aquesta pluja torrencial de subjectes que habiten l'espai durant pocs dies i sobretot a l'estiu, els turistes. Passegen embadalits ara per amunt, ara per avall, ara un vinet aquí i ara uns musclos per allà.

Una expulsió forçada dels habitants per la substitució de nous inquilins que s'hi passen les estones que no són a la platja. El desplaçament de la població local cap a àrees devaluades perquè no ens podem permetre accedir a pagar els lloguers.

El problema en qüestió no és sols el lloguer turístic com s'identifica des d'alguns espais polítics sinó la subordinació al lliure mercat, no bloquejar els inversors estrangers perquè capitalitzin els seus fons en antigues habitatges, no protegir el negoci local ni a la població que hi compra, cedir l'espai públic a la colonització de les terrasses que cada cop ocupa menys terreny, etc

En aquest mitjà s'ha posat en relleu ja la problemàtica de l'habitatge, trob que és prou important fixar-nos en una de les conseqüències directes d'aquest nou model de ciutat i té a veure amb l'ostracisme que els joves ens trobam abocats, i és que l'impossibilitat de la vida al centre urbà ens porta a viure a aquestes urbanitzacions pensades i dissenyades en un primer moment per a l'explotació turística perquè no podem habitar la ciutat on vivim i treballam, cada cop més zones turístiques properes a Maó com Salgar, Binissafúller, Punta Prima o Biniancolla s'estan omplint de joves que no poden permetre's viure a Maó i cerquen una habitatge digna.

No podem deixar de costat dins aquesta praxi habitual del sistema l'eix del racisme i és que dins d'aquesta inversió en el centre històric i la maquetació urbana del centre de Maó queden desenfocades del pla les perifèries i la gent que les habita. Rall de barris com es Molí des Pla i Andrea Doria, Dalt Sant Joan i Plaça Eivissa o Camí de Ses Vinyes onviuen una gran quantitat de persones racialitzades a les quals se'ls apliquen a l'hora d'accedir a l'habitatge no sols aquestes lògiques pertinents a la discriminació de classe sinó que hi entra en joc el racisme estructural.

Tot aquest canvi de paradigma té a veure amb unes lògiques d'acumulació de capital com mecanisme de reapropiació capitalista de la ciutat. Actualment, l'espai urbà – i també el rural- és la principal font d'apropiació i les ciutats s'han convertit en un atractiu per inversors, hotelers, empresaris, tot un mercat que entén la ciutat com una forma de producció de benefici i plusvàlua. Quan es parla de reforma o rehabilitació, es parla d'exclusió de les persones locals, de terciarització, de gentrificació, de turistificació, una pràctica que converteix les ciutats en quelcom rendible, en un producte.

Quin paper tenim nosaltres, els ciutadans en tot aquest attrezzo urbà? A la ciutadania no ens queda altre que participar d'aquesta escena amb un somriure i encarar totes les transformacions de la nostra ciutat amb obediència i sobretot amb civisme, hem de ser cívics. El que s'espera de nosaltres és que puguem participar d'aquest escenari com un producte més sense generar conflicte, de manera pacífica, ordenada i obedient. La classe mitjana no lluita, somriu. He sentit algun cop una vella cançó que s'empra en els moments previs a la mort d'un barri i que justifica els fenòmens socials citats en el paràgraf anterior i diu que: les distàncies que veiem que hi ha entre els nous inquilins que trobam en el centre de maó i nosaltres són diferències culturals. Desemmascarem les mentides de les classes polítiques interessades a soterrar aquests processos d'expropiació i desviar l'atenció de la gent amb aquests perillosos eufemismes, per què amigues: és lluita de classes.

El geògraf i teòric social David Harvey se'ns presenta a si mateix com un "urbanista roig". En els seus estudis pren al pensador Henry Lefevbre i ens parla del dret a la ciutat com un crit de rebel·lia, un clam de socors de les classes oprimides en una situació de desesperació. Fem doncs un reclam pel dret a la ciutat des d'una visió dels moviments socials, de l'associació voluntària dels veïns i les veïnes per exigir la ciutat que desitjam. Posar en moviment tots aquells desitjos comuns que s'asseuen en els bars, en les converses al carrer entre transeünts, en les aules de les moltes universitats d'arreu de la península Ibèrica on el jovent es veu abocat a l'ostracisme per accedir a estudis superiors i discuteix sobre la problemàtica de l'accés l'habitatge un cop torni a l'illa.