Una alegria sense fi recorre la nostra illa de ponent a llevant i d’esquerra a dreta després de la declaració de Patrimoni de la Humanitat de la Menorca Talaiòtica per part de la UNESCO. El vistiplau del comitè, reunit aquests dies a la capital dels Emirats Àrabs, ratifica una cosa que els menorquins intuíem des de fa segles: la singularitat única en el món d’aquesta terra rocosa i encantada, del seu passat misteriós i polisèmic, de la bellesa —a vegades— dolorosa i infinita d’aquest territori.

L’Estat espanyol integra, des d’avui, el pòdium dels quatre països del món que compten amb mig centenar de llocs reconeguts com a Patrimoni de la Humanitat, juntament amb Itàlia, Alemanya i la República Popular de la Xina.

El camí que ens ha portat fins aquí no ha estat un camí de roses. Més de 15 anys d’expedients i esforços administratius de divers color polític finalment han construït el relat que ha col·locat Menorca en el mapamundi de la globalitat. Ara bé, per a què serveix el segell de Patrimoni de la Humanitat? Quin impacte tindrà el reconeixement de la UNESCO en un lloc com Menorca?

La marca UNESCO

L’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO) va començar a atorgar el reconeixement de Patrimoni de la Humanitat l’any 1972, a llocs considerats “amb un valor universal extraordinari”. Al llarg dels anys, s’ha demostrat que a vegades aquest reconeixement acaba generant l’efecte invers al desitjat: en lloc de garantir la protecció i la cura d’un territori, l’assenyala, el marca com a espai distingit per acabar convertint-lo en un objecte de consum.

Fa poc, la vicepresidenta del Grup de Ciutats Patrimoni de la Humanitat d’Espanya —un col·lectiu que agrupa més de 15 localitats que han rebut el segell de la UNESCO— va signar un comunicat en què es feia una crida a la “reflexió sobre la massificació turística en determinats llocs i en determinades èpoques de l’any”, i va exigir “promoure iniciatives encaminades a aconseguir un turisme de qualitat, un turisme sostenible en el temps”. Semblaria, no obstant açò, que turisme i sostenibilitat són dos conceptes que últimament es fan més llunyans entre si.

Un altre exemple pròxim és el del barri granadí de l’Albaicín, declarat Patrimoni Mundial el 1994 i que des de llavors ha travessat un procés de gentrificació sense límits, fins al punt que pràcticament no queden vesins a la zona, que està íntegrament destinada a lloguers turístics. “Els llocs no són santuaris intocables ni s’han de convertir en parcs de diversió: alberguen comunitats amb una manera de viure pròpia. Els habitants tenen una història comuna amb aquests llocs i moltes vegades són els protectors més adequats d’aquest patrimoni”, explica en una entrevista amb l’Agència EFE un portaveu del Centre del Patrimoni Mundial de la UNESCO.

La professora australiana Jo Caust, doctora en Filosofia per la Universitat de Melbourne, va afirmar fa poc en la publicació Journal of Cultural Heritage que “l’estatus de Patrimoni de la Humanitat pot esdevenir una arma de doble tall”, i va llançar un advertiment que Menorca hauria de tenir en compte.