28/06/2023
Nel Martí per Revista Posidònia
L’any 1954 la Dictadura de Francisco Franco modificà la Ley de Vagos y Maleantes per introduir-hi l’«estat perillós» de l’homosexualitat . Aquesta llei, juntament amb la figura de l’escàndol públic recollida en el Codi penal, van servir al règim franquista per exercir una dura repressió policial, governativa, judicial i penitenciària contra qualsevol dissidència sexual que no s’ajustés als cànons identitaris de l’heterosexualitat procreadora defensats per l’Església catòlica.
A finals dels anys seixanta el Règim considerà que, a causa del primer boom turístic, s’estava produint un creixement alarmant de l’homosexualisme, i proposà un nou text legal que actualitzés i millorés l’eficàcia d’aquella norma. El 6 d’agost de 1970 entraria en vigor la Llei sobre perillositat i rehabilitació social, que substituiria la Ley de Vagos i Maleantes.
És precisament la duresa d’aquell projecte de llei el que va servir de detonant perquè l’encara clandestí i marginal moviment per l’alliberament sexual —que és com s’audotefiní originàriament— s’estructurés a Barcelona amb la creació de l’Agrupación Homófila para la Igualdad Sexual (AGHOIS) , la primera associació LGTBIQ+ a l’Estat espanyol. El text legal proposat preveia l’aplicació de mesures correctores sense delicte previ a les persones homosexuals pel simple fet de ser-ho. Davant açò, dos dels membres de la incipient organització gai, Francesc Francino (sota el pseudònim de Mir Bellgai) i Armand de Fluvià (amb el de Roger de Gaimon), enviaren una carta a tots els bisbes procuradors de les Corts Generals en què demanaven que no s’aprovés aquell text.
En el debat parlamentari del projecte de llei es va aconseguir «suavitzar» el contingut de la norma, de manera que només es castigués els homosexuals que «provadament» haguessin dut a terme «més d'un acte d'homosexualitat». Aquella modificació, que avui seria considerada com absurda, anacrònica i inacceptable, va suposar la primera victòria del moviment gai a l’Estat espanyol de Franco. Mir Bellgai i Roger de Gaimon, animats per aquell fet, van constituir un any més tard (1971), a partir de l’AGHOIS, el Movimiento Español de Liberación Homosexual (MELH).
Posteriorment, amb la mort de Franco l’any 1975, l’associació es transformà en el Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC). Un any més tard, en el marc del I Congrés Internacional de Marginació Social de 1976, celebrat a Burjassot (València), el FAGC amplià la seva extensió arreu dels Països Catalans i es constituí el Front d’Alliberament Homosexual del País Valencià (FAHPV) i el Front d’Alliberament Gai de les Illes (FAGI).
El FAGC es va definir com un moviment unitari i democràtic que tenia com a objectiu «lluitar contra la repressió exercida sobre els gais». Aquí gai, com a categoria històrica, no es refereix a l’homosexualitat masculina sinó a totes les identitats sexuals i de gènere. Les reivindicacions fonamentals van ser la derogació de la Ley de Peligrosidad y Rehabilitacción Social i l'amnistia per a tots els homosexuals empresonats i reclosos a causa de la seva orientació i identitat.
L’any 1977 es produeixen dos fets fonamentals en la història del moviment LGTBIQ+: el Manifest del març de 1977 i la primera manifestació pública a Barcelona. El Manifest, redactat pel Front d’Alliberament Gai de Catalunya, va constituir la primera anàlisi política de la qüestió homosexual de l’època. Era una anàlisi clarament marxista i d’alliberament: «creiem que la lluita per les nostres llibertats està immersa dins una lluita per l'alliberament sexual de l'individu i aquesta és dins la lluita per l'alliberament total de l'individu humà i immersa en la lluita de classes. Nosaltres no som reformistes, som radicals i revolucionaris.
No ens acontentem que canviïn les lleis. Hi ha una sèrie d'estructures que oprimeixen una sèrie de gent: la família, l'escola, que tal com estan establertes per la classe dominant, cal canviar-les». El Manifest advocava per superar el dualisme entre home i dona, abolir el matrimoni («la família reprodueix estructures d’opressió capitalista») i reconèixer el desig homosexual (però no el dret a estimar o formar vincles amb la persona estimada).
Per altra banda, atacava també la jerarquia eclesiàstica i assenyalava l’opressió que exerceixen els mitjans de comunicació, tendents a presentar els homosexuals com criminals. Les aliances del FAGC amb altres moviments socials van fer que prest sortís al carrer a reivindicar llibertats. El 8 de febrer del 1976 participà amb pancarta pròpia a la manifestació organitzada sota el lema «Llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia». Però va ser el mateix any del Manifest, l’any 1977, quan el FAGC organitzà la primera manifestació per l’alliberament homosexual de l’Estat espanyol, que se celebrà a Barcelona el 26 de juny d’aquell any. Uns dies abans —15 de juny— s’havien celebrat les primeres eleccions generals després de la dictadura, i dia 28 de juny es commemorava el Dia Mundial de l'Orgull Gai. S’estima que van participar en la manifestació unes 5.000 persones.
L’acte no tenia cap permís governatiu i va ser finalment reprimit amb extrema duresa per les forces policials. Almenys tres manifestants van resultar ferits de gravetat, i un quart, Oriol Martí, va ser colpejat, detingut i empresonat durant 56 dies a la Presó Model de Barcelona per, suposadament, agredir i insultar als agents de l’autoritat. El lema de la convocatòria va ser «Nosaltres no tenim por, nosaltres som». Altres eslògans que es van poder sentir o llegir durant la jornada van ser: «El meu cos és meu i faig amb ell el que em dona la gana», «Amnistia sexual!» o «No som perillosos!». En el comunicat de premsa fet públic s'expliquen els principals punts de reivindicació: l’abolició de la Llei de perillositat social, la legalització del FAGC, el cessament de batudes policials a locals o llocs de trobada d’homosexuals, i
l’alliberament dels prop de 600 detinguts transsexuals i homosexuals a tot l’Estat espanyol per qui la Llei d’amnistia havia passat inadvertida.
Un mes abans, concretament el 22 de maig de 1977, es presentà a Madrid, en el Club de Amigos de la Unesco, un comunicat conjunt que exposava el següent: La opresión continúa. La Sociedad y las fuentes del poder siguen reprimiendo a los grupos y personas en razón de sus peculiaridades de cultura, ideología, sexo y por sus específicas formas de relación humana. La marginación se mantiene. Los homosexuales siguen siendo reprimidos; nuestra actual sociedad española sigue privándoles de sus más elementales derechos como personas y como ciudadanos, siguen vigentes leyes injustas y vejatorias. Siguen aplicándose normas dictatoriales, sigue condenándose y privándose de libertad a personas que no han cometido delito alguno, solo por el hecho de ser homosexuales y declararse como tales. I acabava reclamant: «Amnistía para todos los homosexuales y para todos los condenados por la Ley de Peligrosidad y Rehabilitación Social, con la consiguiente cancelación de antecedentes y destrucción de los registros previstos por esa ley» .
El comunicat estava signat per associacions de Madrid, el País Basc, València, Andalusia, Aragó i també de les Illes Balears, encara que no se n’especifica la identitat. La manifestació de Barcelona va suposar un punt d’inflexió en la lluita per l’alliberament homosexual arreu de l’Estat. L’esdeveniment no va ser retransmès per la televisió pública, però sí per multituds de mitjans de comunicació estatals i internacionals. A partir d’aquell esdeveniment es crearen noves associacions gais a tot l’Estat i la societat civil organitzada i les formacions polítiques iniciaren un procés de presa de posicionament. De fet, trobam una relació molt estreta entre la presència mediàtica del fet homosexual i la incorporació de les reivindicacions gais en els idearis polítics i la creació d’associacions LGTBIQ+.
A Menorca, en canvi, els fets van passar inadvertits. Ni el diari Menorca ni el setmanari El Iris van publicar res al respecte. De fet, a Menorca, la lluita LGTBIQ+ dels anys setanta i de la transició democràtica va passar pràcticament desapercebuda. A la premsa escrita generalista de Menorca no hi ha cap informació ni de l’aprovació de la Ley de Peligrosidad i Rehabilitacción Social (1970) ni de la primera manifestació gai de Barcelona (1977), ni tampoc de les batudes als locals d’ambient, ni de les agressions a persones homosexuals, etc. De fet, les informacions sobre l’homosexualitat són en aquests mitjans escassíssimes fins ben entrats els anys vuitanta, i quan hi apareixen tenen a veure amb la
literatura, el cinema o el teatre.
Tanmateix, a pesar d’un silenci aparent, en el món cultural de les Illes passaven coses. L’escriptor mallorquí Jaume Vidal Alcover 13 (Manacor, 1923 - Barcelona, 1991) col·laborava amb la revista Aghois, de l’Agrupación Homófila para la Igualdad Sexual, i publicava articles tan sacsejadors com «Libertad sexual y reaccionarismo» (Diario de Barcelona, secció «Días contados», dia 28 d’abril de 1971). L’any 1976 el carmelita eivissenc Antoni Roig Rosselló (Eivissa, 1939) es convertia en finalista del premi Planeta amb l’obra Todos los parques no son un paraíso, una obra autobiogràfica on confessa la seva homosexualitat 14 i que li suposarà la suspensió a divinis i l’expulsió de l’orde.
També en aquest context, Biel Mesquida Amengual (Castelló de la Plana, 1947) es convertia en un dels primers escriptors a cultivar la temàtica gai a l'Espanya de la Transició. L’any 1974 va escriure El bell país on els homes desitgen els homes, un llibre que no va publicar fins al 1985, però que donà a conèixer a través de diverses lectures clandestines. També serà un activista contracultural obertament gai Antoni Socias Cladera (Manacor, 1958‐2018), qui més endavant participarà esporàdicament amb el FAGI. Socias va ser un artista molt polifacètic, alma mater del grup Peor Impossible i membre de la companyia de teatre Diabéticas Aceleradas.
Front d’Alliberament Gai de les Illes Balears (FAGI)
En qualsevol cas, la primera iniciativa per constituir el Front d’Alliberament Gai de les Illes Balears (FAGI) es va produir, com ja s’ha esmentat abans, el mes d’agost del 1976, quan el líder del Front d’Alliberament Gai de Catalunya (creat el desembre de 1975, i formalment constituït l’any 1977) Armand de Fluvià es desplaçà a Mallorca per reunir-se amb un grup d’amics de Palma i animar-los a constituir clandestinament el FAGI 15 . No serà emperò fins al 1978 que es constitueixi la primera organització gai de les Illes Balears de la mà del sindicalista Juan López Garrido (Villamalea, Albacete, 1953), conegut com Juanito López, amb l’ajuda dels líders del FAGC Jordi Petit i Armand de Fluvià 16 . López provenia d’una família acomodada, franquista i catòlica, rebutjat per la seva pròpia família per ser «rojo y maricón», com diu ell mateix, fins al punt de ser desheredat.
Juanito havia arribat a Menorca l’any 1972, amb divuit anys, per treballar en l’hoteleria a s’Algar (a Sant Lluís). Només va estar-se a l’illa una temporada turística, però un succés violent el va marcar interiorment. Fou violat per dos companys de treball de l’hotel. Juanito llavors encara no havia sortit de l’armari, i mai s’atreví a denunciar els fets. A la joventut i a la incomprensió sociocultural de l’homosexualitat pròpia de l’època, s’hi afegiren llavors els sentiments de vergonya i culpabilitat comuns en una violació, que feren que mantingués en silenci durant molt de temps aquell traumàtic fet 17 . L’any següent treballà de nou a l’hoteleria, però ara a Mallorca, on residiria fins al 1987.
Juanito era membre del Partit Comunista, i molt prest participà en la lluita sindical i en la fundació de la secció d’hoteleria de CCOO, on milità entre 1973 i 1976. L’any 1983 inaugurà molt a prop del passeig des Born de Ciutat la teteria Isadora, un local freqüentat per feministes i persones LGTBIQ+ que mantingué fins a la seva partida cap a Barcelona. El seu esperit emprenedor i militant el van portar a implicar-se també, l’any 1978, en la constitució del FAGI i a assumir-ne el lideratge.
Per a Juanito el FAGI no només va constituir un acte de militància gai, sinó també de sortida de l’armari i manifestació pública de la seva orientació homosexual. Durant aquest període de temps, el FAGI de Juan López portà a terme una important tasca de reivindicació i visualització de la causa gai, sortint cada dissabte matí al carrer (plaça Major de Palma) per exposar publicacions i materials de temàtica LGTBIQ+ i organitzant esdeveniments culturals i festius. El primer acte públic va tenir lloc dia 28 de juny de 1979 al local del grup de dones feministes, a prop de la plaça de Cort. Els esdeveniments lúdics, que alhora tenien la funció socialitzadora i reivindicativa, van jugar un paper fonamental en els inicis de l’activisme gai. La primera d’aquestes festes «per l’alliberament sexual» es va fer a Ses Voltes l’any 1979. Aquest mateix any es va celebrar el primer Orgull Gai a Mallorca.
Molt prest també van començar, amb la col·laboració del FAGC, els cicles de cinema gai a les sales
Multicines Palma. Juanito va protagonitzar també sonats actes reivindicatius, com la protesta contra el
tancament de tres bars d’ambient o la petició del iot Azor de Franco per fer creuers gais a les Illes.
Gomila, barri gai.
A finals dels anys vuitanta Gomila havia esdevingut el barri gai per excel·lència. S’hi van arribar a concentrar més de dotze locals d’ambient, dos hotels i algunes saunes. Açò el va convertir en un espai segur i lliure per a les persones LGTBIQ+, i també en un espai de trobada per compartir informació i reorganitzar-se socialment. És per açò que la clausura de tres bars d’ambient situats al centre de Palma (el MAX-O, el Bronx i el New Way) per part del batle socialista Ramon Aguiló va provocar una de les reaccions més contundents del moviment gai a les Illes.
Dia 16 de novembre de 1984 s’organitzà una performance-processó lúdica i irreverent, autodenominada Sant Reprimoni, per protestar per aquells tancamements. L’esdeveniment consistia en un pas de Setmana Santa que va acabar a la plaça de Cort, davant l’Ajuntament de Palma. Portaven un ninot que representava el batle Ramon Aguiló mentre cantaven una versió adaptada de Sor Tomasseta:
«Sant Reprimoni beneït, no et pots amagar, perquè els gais et cerquen i qualque dia cauràs».
«Exigimos derecho a querernos/ Exigimos nuestra libertad/ No queremos que repriman/ que repriman
la sexualidad».
La concentració de Sant Reprimoni estava integrada per una trentena de persones. Segons el mateix Juan López hi havia feministes, ecologistes, sindicalistes i anarquistes, però no hi havia ningú en nom dels partits polítics amb representació parlamentària. La manifestació es va mantenir a Cort, voltant l’arbre de Nadal, fins que un grupet de nou persones, liderades per Juan López, es va traslladar al Saló de Plens, on se celebrava una sessió plenària. Van restar allà, en espera que finalitzés el ple, per poder-se entrevistar amb el batle socialista Ramon Aguiló i entregar-li les signatures que havien recollit en contra del tancament dels bars d’ambient gai.
El batle els va atendre durant uns breus minuts, però va declinar en tot moment de donar cap explicació, remetent-se al que ja s’havia publicat als mitjans de comunicació. Els manifestants, disconformes amb la resposta del batle, van decidir mantenir-se a l’Ajuntament fins que aquell els aportés més informació al respecte, i justifiqués aquella decisió. L’acció va acabar amb la policia forcejant i arrossegant per terra
els nou activistes que feien resistència passiva.
Jordi Petit, president del FAGC entre 1980 i 1986, referint-se a Juan López, ha dit d’ell que va ser «un heroi dins d’una societat conservadora com la mallorquina» 18 . Va rebre el reconeixement de Ben Amics, l’entitat que podem considerar hereva del FAGI, l’any 2015, amb el premi Siurell d’Or. Abans, el 2004, dia 18 de desembre, també havia rebut el reconeixement de l’associació LGTBIQ+ HEGOAK. En l’acte de lliurament del guardó Juanito va resumir així 19 la seva militància en el FAGI i el seu «exili» fora de les Illes:
"De origen manchego llegué a Mallorca en el año 73, comencé militando en CCOO de hostelería en la clandestinidad, reivindicando algo tan básico como la jornada de 8 horas (llegué a organizar una huelga de 10 minutos en el Hotel Jumbo Park). Pronto comenzaron las detenciones de la policía franquista, con torturas, hasta diez detenciones […] "
Efectivament, Juan López va ser un dels detinguts de la vaga del Jumbo Park. Durant tres dies fou empresonat, torturat i amenaçat amb pistola a la Comissaria de Palma. Finalment fou imputat per desordre públic. La seva militància comunista i gai el portà de nou, fins a cinc vegades més, a la presó.
La intervenció de Juanito de l’any 2004 sobre la seva vida, que alhora és la història del moviment gai de les Illes, continua així:
"Recién muerto Franco ingreso en el PCE, recuerdo que solicité el ingreso estando en un encierro en una iglesia que duró dos días. En 1978 viajo a Barcelona para conocer a Jordi Petit y a Armand de Fluvià y luego contribuyo a refundar el Front d’Alliberament Gai de les Illes (FAGI). Recuerdo todavía cuando luchábamos por la legalización de los colectivos de gays y lesbianas, y en el año 79, cuando en ocasión del 28 de junio, pegamos los primeros carteles, eran dos parejas de chicos y chicas besándose en la boca, la gente y hasta los taxis se paraban en la calle, como si de un circo se tratara. Yo no era consciente que ser pionero y “salir del armario” en una ciudad pequeña y conservadora como Palma, despierta amores y odios profundos […]
En noviembre de 1984 el entonces alcalde socialista de Palma, Ramón Aguiló, cerró 30 bares de prostitutas y 3 bares gays del centro de la ciudad. Recogimos firmas pidiendo la reapertura de tales establecimientos y organizamos una manifestación lúdica, parodiando una procesión con un muñeco que representaba al alcalde como San Reprimonio Bendito. Había pleno municipal, entregamos las firmas de protesta al alcalde, quién se negó a darnos ninguna explicación y fuimos brutalmente desalojados por la policía municipal. Como dice Jordi Petit en su libro, “Vidas del arco iris”, donde, entre otros, relata este hecho, “era una batalla perdida, pero había que darla por dignidad”.
Incansables con la gente del FAGI organizamos años tras año diversos actos, ciclos de cine homosexual, concurridas fiestas y conferencias con destacados ponentes como la abogada Magda Oranich, la lesbiana feminista Empar Pineda, Jordi Petit y Armand de Fluvià, entre otros. No paramos de salir en la prensa local. Repartimos condones y carteles de lucha contra el SIDA que nos enviaba la Coordinadora Gai-Lesbiana de Barcelona, trabajamos cuanto pudimos.
Ya más entrados los ochenta, en la época Reagan-Tatcher-Wojtyla, en plena cruzada del conservadurismo más reaccionario, la coordinadora estatal de gays y lesbianas lanzó la campaña “Ama como quieras, ama seguro, ama segura”. Organizamos una mesa redonda con el sociólogo Josep Vicenç Marqués a la que invitamos públicamente al obispo de Mallorca. Se organizó un gran escándalo y me tocó ser la cabeza de turco, la prensa local, sobre todo el periódico Baleares, llegó al insulto y la calumnia, despachándose con cosas como “Juanito López, ese personaje feo, bajito y asquerosito”.
Interpuse la primera demanda de un gay contra un periódico, el Baleares, invocando el derecho al honor y a la imagen pública. Fue un asunto muy doloroso para mí, fui profundamente acosado y denigrado. Hasta el punto que mi propia abogada, Catalina Moragues, muy “progre” ella (hoy es jueza) abandonó mi defensa en el período de pruebas delante del juez. Tuve que cambiar de abogado, evidentemente perdí el caso en la Audiencia de Palma. Ante el acoso sufrido decidí autoexiliarme y me fui a vivir a Barcelona en 1988, a seguir mi propia evolución y di un giro a mi vida. Fundé el grupo de teatro-cabaret “Las Katalítikas”, marcando un nuevo estilo con crítica sociopolítica en clave de humor. En definitiva, es una satisfacción moral ver reconocida la labor de una vida como la mía, dedicada a la “revolución y al arte”, contribuyendo con mi granito de arena a que avance el carro de la historia, la dignidad y los derechos humanos.
L’any 1991 es creà Ben Amics, que es constituí formalment el 17 d’octubre de 1994. El seu primer president fou Antoni Esteva i Mestre. Toni Socias, de Diabéticas Aceleradas, hi va tenir una presència activa, com ha recordat reiterades vegades Pere Morey, president de l’entitat l’any 1994. El 1999 Ben Amics va obrir una delegació a Menorca, i en fou el seu delegat i coordinador Juan A. Collado. Finalment, fa només tres anys, amb motiu del Dia Internacional contra la LGTBIfònia, totes les associacions LGTBI de les Illes Balears (Associació LGTBI de les Illes Balears-Ben Amics, Col·lectiu de la Llave del Armario, Ses Foneres Col·lectiu Transfeminista de Menorca, Associació de Famílies de Menors Trans - Chrysallis Illes Balears, Balears Diversa - Asociación lgtbiqa y feminista de les Illes Balears, Diverxia Menorca) van presentar un manifest impulsat des de Menorca en el qual es recordava que «el final de la dictadura franquista i els inicis cap a la democràcia no varen suposar per a les persones LGTBI una ruptura immediata amb la legalitat homofòbica ni amb la cultura masclista i heteronormativa», i es reclamava
que, des de les institucions públiques de l’Estat i de les Illes Balears, «es posessin en marxa mesures de memòria i reparació de les persones LGTBI que varen ser víctimes de la legislació repressiva del Franquisme».
En el manifest es recorda que «L'indult i les amnisties dels anys 1976 i 1977 no varen tenir en compte els presos socials, ni en concret als homosexuals, detinguts sota la legalitat repressiva del nacionalcatolicisme», i afegeix que «varen haver de passar 30 anys perquè una llei —la Llei 52/2007 de 26 de desembre, coneguda com Llei de la memòria històrica— reconegués el dret a la reparació moral i a la recuperació de la memòria personal i familiars de les persones que van patir persecució i violència durant la Guerra Civil i la Dictadura».
A les Illes Balears l’any 2018 es va aprovar la Llei de memòria i reconeixement democràtics de les Illes Balears (Llei 2/2018 de 13 d’abril), en l’exposició de motius de la qual s’afirma: «durant tota la Dictadura i el principi de la Transició es va exercir una dura repressió per raons d’orientació sexual o identitat de gènere, amb tractaments contraris als drets humans a conseqüència de l’aplicació de la Ley de Vagos y Maleantes i la Ley de Peligrosidad Social».
El manifest contenia també una part propositiva que demanava, entre altres peticions:
Ensayo per Redacción Posidònia
