17/05/2023
Foto por Juan Cristian Castro
És una circumstància bastant curiosa: vaig néixer malalt i, quan tenia dos anys i mig, em vaig curar sense rebre cap assistència mèdica. Com pot ser? Molt fàcil: el 12 de novembre de 1987 (la meva data de naixement) l'homosexualitat estava considerada una malaltia mental per part de l'Organització Mundial de la Salut (OMS). El 17 de maig de 1990, la seva assemblea general va decidir eliminar-la de la llista. No estem parlant del segle XIX precisament, ni de la primera meitat del segle XX, sinó de fa només 33 anys. És en commemoració d'aquesta data que es celebra el Dia Mundial contra la LGTBfòbia.
Per la seva banda, en el cas de les persones trans, aquesta despatologització va arribar molt més tard, i no de forma complerta. El passat 2018, fa només cinc anys, l’OMS va publicar la seva nova classificació de malalties mentals, que substituïa precisament la ja mencionada de 1990. La transsexualitat estava aleshores catalogada com una "disfòria de gènere", concepte purament mèdic que feia referència als suposats "cossos equivocats" de les persones trans.
En els nous manuals es va matisar aquesta consideració: ara es considera la transsexualitat com una "incongruència de gènere", de forma que, tot i que s'ha avançat en la despatologització, encara perdura la consideració de les persones trans com a subjectes que tenen problemàtiques amb la seva identitat, en relació al que és considerat "normal". Fou un avenç considerable, però encara molt millorable.
Al llarg de la història, "sodomita" fou el terme utilitzat de forma més comú per a referir-se als homes que mantenien relacions amb altres homes. En aquest cas, el concepte es referia de forma explícita a la sodomia en tant a pràctica sexual, i a través d'ella es classificava a les persones que la practicaven. Després de l’arribada de la Il·lustració, ja durant la segona meitat del segle XIX, és quan sorgí el terme "homosexual", però amb una diferència substancial amb el de sodomita. Quan es parlava d'una persona homosexual (no cal a dir que quasi sempre es parlava d'homes, l'homosexualitat feminina ni tan sols es contemplava dins la pinça entre misogínia i homofòbia que sempre ha pesat sobre les dones lesbianes), es feia referència a una identitat pròpiament dita, no només a una pràctica sexual. Així, un homosexual tenia una determinada aparença, un to de veu particular, una forma peculiar d'expressar-se, uns interessos, una sensibilitat, un refinament, i una afectació pròpies. Oscar Wilde seria el cas prototípic d'aquest canvi de paradigma.
D'aquesta forma, la ciència (medicina, psiquiatria...) es va convertir en el nou garant de la "normalitat" sexual. Es va canviar al "pecador" per la persona que estava "malalta". Ara ja no se'ns havia de reeducar mitjançant el càstig, la penitència i l'oració, sinó que se'ns podia "diagnosticar" i "curar" amb “teràpies” suposadament científiques (que avui en dia encara no estan del tot erradicades ni tan sols al nostre país).
Aquests romanents de la patologització de les dissidències de sexe-gènere encara afecten plenament la nostra actualitat, com s'ha vist en el cas de la Llei Trans aprovada finalment aquest any. El punt més important (i que ha generat major polèmica) d’aquesta ha estat l’anomenada autodeterminació de gènere, expressió referida a la possibilitat de les persones trans de veure reconeguda la seva identitat a nivell legal sense haver de passar per cap tutelatge mèdic, com havia succeït fins al moment, ja que fins al 2018 (com ja he comentat) des d’organitzacions com l’OMS se les considerava malaltes mentals, i en països com el nostre només podien veure reconeguda la seva identitat a nivell legal mitjançant un recorregut dirigit per la ciència mèdica i les institucions jurídiques.
Aquest estigma amb el que jo i tantíssimes persones vam néixer és una de les circumstàncies que ens continuen acompanyant a les persones LGTB+ a dia d’avui, i més encara en les desenes de països on la dissidència al sistema de sexe-gènere encara està castigada a nivell legal, on el 17M no significa absolutament res. Tot i així, aquesta és una data que també ajuda a posar les coses en perspectiva i veure el camí que s’ha recorregut fins ara, igual que passa amb l’Orgull que es celebra el 28 de juny. Quan es veuen les coses amb perspectiva és quan u s’adona que el camí a vegades sí avança en la bona direcció. És com quan si al tenir jo 15 anys m’haguessin dit que passaria de ser el “maricón” del poble a ser una de les persones que va portar la pancarta principal de la primera gran manifestació LGTB+ que es va realitzar a Menorca, per l’Orgull de 2019, i que podria veure com a la meva terra sorgia finalment un associacionisme feminista i queer que obligava tothom a veure que ja no era possible continuar invisibilitzant la nostra existència. No m’ho hagués cregut.
El 1990 va ser per a les persones homosexuals, i el 2018 per a les persones trans. Molt tard i costa de massa sofriment, i sempre tenint en compte que els drets aconseguits mai estan 100% assegurats, com estem veient en les polítiques reaccionàries i regressives d’Estats Units, Rússia, Polònia o Hongria, per posar només uns pocs exemples.
Però dates com la d’avui ens permeten reclamar amb especial força que se’ns escolti, que es tingui en compte la nostra història reivindicativa, i que es continuï treballant en desestigmatitzar les dissidències, tant les que busquen certa integració dins el sistema com les que reclamen poder viure dignament en els seus marges. I és també en territoris com el nostre (on el control social té un paper molt rellevant) que les persones dissidents hem pogut anar comprovant com la desestigmació és un riu que, de forma lenta però segura, pot anar erosionant la LGTBfòbia que es fonamentava, entre d’altres, en allò que es considerava “malalt” abans de 1990.
Per això, continuem recordant dates simbòliques com la d’avui, com una eina més en el nostre camí per a erradicar una opressió que ens marcà de naixement i que ha estat sempre present al llarg de les nostres vides.
Ensayo per Vincent Lozano