Francesc Xavier Marquès Carreras

El viatge apostòlic del papa Lleó XIV i la seva encíclica Magnífica Humanitas m’han inspirat per escriure un article en què pretenc explorar el sentit de la visita i la doctrina social del Sant Pare respecte de la intel·ligència artificial i la societat d’avui dia. Ho faré, i crec que és necessari dir-ho, des del prisma de la religió catòlica i la seva instrucció.

Quan Jesucrist anomena Simó Pere la pedra sobre la qual edificar la seva església —que vol dir ‘reunió’, i fa referència, al Llibre dels Salms, al Poble de Déu— institucionalitza el cristianisme que funda. Aquest és un pas molt important perquè implica posar a l’abast del creient una bastida que dona estructura a un contingut teològic d’alt nivell i susceptible de no ser comprès. La institucionalització té una funció pedagògica, no només pastoral, si és que mai pot separar-se, que abaixa el vol d’aquell esperit de l’Evangeli per recollir i enlairar els fidels que, mundans, necessiten les claus per interpretar la paraula de Déu i el seu silenci. El papa Lleó XIV deia als fidels de Madrid, davant la pregunta “Com puc escoltar Déu?”, que en el silenci habita la resposta.

Un silenci que inundà la ciutat de Madrid prop d’una hora i que simbolitzà, en aquest viatge apostòlic, el llenguatge de l’Evangeli, universal i encarnat. Sant Joan evangelista, que ens pot servir per explicar alguna cosa al respecte, dedica el pròleg del seu escrit al verb encarnat:

I la Paraula es va fer home i visqué entre nosaltres, i vam contemplar la seva glòria, glòria que té del Pare com a Fill únic, ple de gràcia i de veritat. 15 Joan dona testimoniatge d’ell i clama: “Aquest és aquell de qui vaig dir: el qui ve darrere meu m’ha passat al davant, perquè era primer que jo”. 16 Cert, de la seva plenitud, tots n’hem rebut, i gràcia per gràcia; 17 perquè la Llei fou donada per Moisès; la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist. 18 Déu, ningú no l’ha vist mai; l’Unigènit que és al si del Pare és qui l’ha revelat.

Indeslligable del silenci ve l’escolta, que és l’autèntic missatge del papa: escoltar, que requereix habitar profundament i natural el món, i no pas de forma artificial. Aquest missatge no és altra cosa que un ressò del mateix tros d’evangeli a què faig referència: la paraula encarnada es fa present per Crist que és la veritat natural, el que es mostra realment. El cristianisme entén que si no fos perquè Crist és el misteri, la veritat i la vida, la paraula se l’enduria el vent, com la Llei de Moisès, que rep la carta de naturalesa per la gràcia de Jesucrist.

Aquest és el sentit d’un viatge apostòlic, fer evident, a partir del testimoni del papa, l’Evangeli de Déu. Però, aquest en concret, el viatge que Lleó XIV ha fet a Espanya i a Catalunya té quelcom de diferent. Podríem dir que el fet que hagi estat Lleó XIV el papa que ens ha visitat és circumstancial. És a dir, qualsevol papa hauria vingut si hagués coincidit en temps i forma amb la inauguració de la Torre de Jesús de la basílica de la Sagrada Família de Barcelona.

La construcció del temple i la fe

La construcció de la Sagrada Família portà Gaudí a reflexionar sobre la importància de la construcció d’un temple. Així mateix, com ens fa evident Armand Puig (Antoni Gaudí: vida i obra), considera a La construcción del templo que “el templo (debe ser) el primer edificio de una población moderna”. Entenem que el venerable arquitecte no només es refereix al fet que un temple ha de fundar i articular les ciutats modernes al seu voltant, sinó que també —i més important— ha de ser l’edifici primer, en el sentit de principal i ha de sobresortir de “la retícula urbana d’un context secular —i secularitzat— com a contrapunt i contrapès d’aquest context”, com diu Puig (p.65).

Tenint en compte que la basílica de la Sagrada Família és concebuda com a temple expiatori dels pecats —que cal expiar, tot i la resurrecció de Jesucrist, la qual no tornà l’home i la dona al paradís, ans els donà la possibilitat d’arribar-hi qualque dia—,aquesta intenció de donar a un edifici la funció d’intervenir materialment en la vida espiritual dels veïns del món va en perfecta connivència amb l’encíclica Magnifica Humanitas de Lleó XIV.

Fa cosa d’un segle i mig, l’Església agafà el costum de pronunciar-se obertament, a partir de la inspiració de l’Evangeli, sobre els temes socials del seu temps. Si bé abans també ho feia en sermons i exhortacions, el format de carta encíclica va fer fortuna pel fet de ser un dispositiu que permetia una reflexió més pausada tot entrant a poc a poc, des de l’Escriptura, en temes que preocupaven els fidels i que no tenien un vincle directe amb qüestions de fe. Aquest artefacte ha acabat esdevenint la brúixola política i social de l’Església catòlica. En aquest cas, Lleó XIV es proposa redefinir el marc mental amb què avaluam la intel·ligència artificial, per no perdre de vista el sentit de la humanitat (en termes qualitatius, no pas quantitatius).

D’entrada se’ns proposen dues imatges bíbliques contraposades. En primer lloc, el famós relat de la Torre de Babel permet al papa explicar que tota construcció, per humana que sigui, si no s’orienta vers l’amor, en un sentit de la qualitat relacional que ha de marcar sempre les accions humanes, serà font de conflicte. La no referència a Déu —a aquest amor de què parlava— en allò que l’ésser humà construeix, en un sentit ampli de l’expressió, tendeix a la uniformitat i l’eliminació de la diversitat, “en lugar de la comunión, elige la homogeneización”. Així, tota particularitat de cada persona, tota possibilitat d’establir una relació amb el món, amb un mateix i amb Déu, és a dir, tota vida natural, social i espiritual, pròpia i plena, queda anorreada. Tot sentit d’identitat queda ensorrat per la pretensió que l’homogeneïtat perpetua el poder i l’estabilitat. En contraposició, la reconstrucció de la ciutat de Jerusalem, feta per Nehemies, és una obra que entén la necessitat que les relacions passin per l’amor de Déu: “Es una obra que tiene a Dios en el centro y reconstruye los vínculos incluso antes que las piedras”.

Aquestes imatges contraposades ens posen davant un món globalitzat que s’entén en poques llengües i que deixa de banda la riquesa cultural del qui no té el poder, un món que, tot i estar interconnectat per la tecnologia d’una manera brutalíssima, és incapaç d’alçar la mirada i veure en el germà, i en un mateix, el particular misteri de la comunió i la vida, fent-lo digne com naturalment mereix. Com va lluir al cel de la ciutat de Barcelona la frase d’Antoni Gaudí “Primer l’amor, després la tècnica”, segur que Lleó XIV va pensar que aquell acte no podia ser més adient per al seu pontificat, atesa la reflexió que volia transmetre al món: no podem caure en l’error de pensar que la intel·ligència artificial pot substituir la intel·ligència natural: només una societat que ha oblidat la importància del vincle per l’amor, abans que la construcció talaiòtica pel poder, pot argumentar a favor de la inhumanitat de la creació humana.

L’Encíclica i l’esperança

Lleó XIV reflexiona que el risc de la intel·ligència artificial no és només la substitució de les persones, sinó, i filant més prim, que la cessió de les competències de les persones generi noves formes de descart. Ja que les lògiques amb què funciona tota intel·ligència, també l’artificial, són sempre unes i no altres, no podem caure en la innocència d’atribuir objectivitat i neutralitat als dispositius d’IA. El papa exhorta a garantir que el codi ètic que regeix les IA pugui ser discutit, que les dades que la nodreixen no puguin donar beneficis a uns pocs, perquè són fruit de la intervenció de tots. Convida a desarmar la IA amb el plantejament que mai no pot estar per damunt dels humans.

Convé recordar que la incursió a les nostres vides de la IA succeeix en una època en què les emocions han guanyat un gran protagonisme. La societat occidental ha substituït, en bona part, la fe i l’espiritualitat tradicional per una espiritualitat basada sobretot en emocions i en el benestar. Açò ha generat un imperi emotiu que ha potenciat una facultat humana per sobre de la racionalitat i l’ús de la intel·ligència com a imperi de les emocions, plantejament que des de Grècia, amb Aristòtil sobretot, es mostrava com el model més adequat. No és estrany, idò, que en un món on la velocitat tecnològica ho permet surti el substitut de la intel·ligència natural per emplenar el forat que la raó ha deixat. Açò és absolutament inadequat com a espècie, perquè la preeminència de les emocions i el que hom sent enfront de l’ús de la raó com a font de coherència, i l’equilibri facultatiu de la persona, fa que sigui molt més fàcil manipular a partir de dades i plantejaments suposadament neutrals.

El que Lleó XIV reclama, amb aquest horitzó de mesura que és l’amor de Déu vers tota construcció, implica també un equilibri intern, de cadascú, per tal construir-nos persones com a temples dedicats a l’amor i la comunió, i no pas vers l’homogeneïtat que fa igual la meva intel·ligència amb la de l’algoritme, fórmula que acaba despersonalitzant la mateixa persona. Es fa evident, així, que tota feina que fa la persona al món ha d’anar signada per l’amor, i aprofit per citar la ja famosa frase de Tolkien que apareix a l’Encíclica: “No és cosa nostra dominar totes les marees del món, sinó fer el que puguem pels anys que ens han estat concedits, arrencant el mal dels camps que coneixem, perquè els qui venguin després trobin una terra neta per conrear”.

Evidentment, aquestes petites consideracions arran de l’encíclica del papa Lleó XIV no substitueixen la seva lectura, que us convid a tots —creients i no-creients— a fer, per la diagnosi de la societat actual que, a la llum de l’Evangeli, duu a terme. Sense ànim de voler convertir ningú, forma part del patrimoni cultural universal i convé no ser-hi indiferent.