Más resultados

Generic selectors
Coincidencia exacta solamente
Buscar en título
Buscar en contenido
Post Type Selectors
Artículos
Fotogalerías
Filtrar por categorías
Activitat física i Esport
Agenda
Arts i cultura
Crònica
Editorial
Entrevista
Especials
Glosera
Memòria Democràtica
Menorca terra de llegendes
Narrativa i Crònica
Opinió
Salut mental
Territori i Medi ambient
Transfeminismes
Transfeminismes / LGTB+

Esport i violència: casos puntuals o problemàtica estructural?

L'esport és un camp en disputa. Un circuit que ho travessa tot, modela cossos i ments, construeix i derroca ídols a imatge i semblança seva, tensiona o harmonitza conflictes. Pot ser l'eina de la transformació social cap a un món millor, o el vehicle de la decadència. L’esport i l’activitat física, per natura no eduquen, no transformen, som les persones les que ho fem, però si que pot ser la millor eina per canviar-ho tot.

L’esport fa dècades que ha esdevingut un fenomen social a nivell mundial, tant a nivell professional, on els seguidors van en massa als esdeveniments, com a nivell amateur i juvenil on la seva pràctica està força democratitzada per tot el globus. De fet, podem dir que té el poder d’ajuntar a persones de diferents edats, posició econòmica, classe i origen social, etc. Així mateix trobem l’activitat física i l’esport en currículums escolars, ministeris i plans de salut de governs, entre molts d’altres. Per tant no hi ha cap dubte que l’esport té molts aspectes beneficiosos per la societat d’avui en dia.

Si bé, aquestes últimes setmanes han sigut crítiques tant en l’àmbit local com en l’àmbit nacional, amb agressions físiques i verbals en diferents camps de futbol i bàsquet, tant en esport juvenil com professional. Notícies tristes que posen l’esport en el focus per culpa de situacions molt desagradables. Aquesta problemàtica ve d’enfora i els successos d’aquesta mena són més habituals del que ens pensem, especialment en les activitats esportives professionals; si bé, l’esport juvenil tampoc està lliure de casos violents. Per això, ens demanem si la violència és puntual o ve de més enllà. No podem dubtar que l’esport, com a activitat reglada, a vegades ens porta al desacord, a la discussió, inclús al conflicte. Però el conflicte no significa violència.

Estar en desacord amb algú forma part de la convivència en societat, i depèn de cadascú com enfocar-ho. Si no ens entenem amb algú, cal trobar un punt mig, trobar solucions pacífiques però mai emprar la violència.

Damunt el paper sembla senzill, però a la pràctica, no ho és tant. Dins l’esport, és clar que trobarem conflicte, però cal treballar per fer desaparèixer tot tipus de violència. Si bé, ens trobem en un sistema
que moltes vegades no l’atura, que la porta inherent.

Un aspecte clau per entendre d’on ve la violència és la frustració, que també prové d’altres dimensions de la societat, però la trobem dins l’esport amb el factor psicològic. Poc ens han educat a tolerar la derrota, a caure i no saber-nos aixecar. Les campanyes de màrqueting ja s’han preocupat de dir-nos que sempre hem de fer millors marques, fer més km, de sempre millorar i millorar, però poc xerren dels límits del cos o de la perillositat d’agafar models llunyans a la realitat de cadascú. I és ben clar, que qui no sap gestionar la frustració la treu amb ràbia i aquesta es transforma en violència. En definitiva, conèixer aquest aspecte mental per l’autocontrol rebaixarà la frustració i ajudarà a pal·liar-la.

Per altra banda, si ens centrem en l’esport professional, trobem que molts seguidors van més enfora que animar als seus, son persones que troben satisfacció en l’insult, empesos per la força que dona l’afició i l’anonimat de la graderia; actuen, en molts casos, sense impunitat, degradant a àrbitres i jugadors. Així mateix, també hi ha jugadors que escalfen a l’afició o entrenadors que castiguen al col·lectiu arbitral, que
en molts casos no té prou força per aturar partits i enviar a tothom cap a casa.

No ens podem deixar tampoc el paper que hi juguen els mitjans de comunicació, que tot i que d’entrada condemnen la violència, formen part del conflicte i en molts casos l’alimenten. No creuen vostès que es venen més diaris o s’escolten més tertúlies quan el conflicte és més gran?

Per altra banda, les accions que ens mostren actes positius d’esportivitat o les iniciatives educatives dins l’àmbit, queden relegades a segona fila i se’ns presenten com a excepcionals. Per tant, tothom que forma part del sistema esportiu té la seva part de culpa, des de jugadors violents fins a aficionats, passant per clubs, federacions, etc. i no hem de mirar cap a una altra banda, sinó fer autocrítica. Uns diran que son uns pocs els que tenen aquestes actituds, però mentre seguim deïficant als guanyadors, castigant als perdedors, no deixant que les persones s’equivoquin, especialment el col·lectiu arbitral (que també té part de culpa) i seguim mirant només la classificació serà difícil que les
coses canviïn. Els fanatismes extrems no son bons i tornar-te boig perquè el teu equip perd no és una bona senyal. Cal canviar l’enfoc, fent èmfasi en l’esport juvenil, on es reprodueixen models d’adults: cal cercar ciutadans del futur, no només nous Messis o Cristianos.

Aquí, els poders de la indústria marquen molt la tendència del que tenim ja que els interessos que el show business de l’esport d’elit té, fan que la màquina no s’aturi i si bé prenen accions de conscienciació en contra de problemàtiques socials (com la guerra o el racisme) se’ns fa difícil veure la seva implicació real. Amb això no volem dir que tothom que forma part de l’esport es violent o utilitza la violència, son molts els casos de clubs i associacions esportives que treballen perquè l’esport sigui una eina educativa positiva, de cohesió social i de pau, però en aquest sentit cal més feina, molta més formació pedagògica dels professionals, més conscienciació i sobretot, que el sistema canviï la mirada.

Com moltes altres problemàtiques de la societat actual, l’educació hi té molt a veure, I hem d’entendre que el sistema esportiu té una base molt gran, on fiets i fietes de totes les edats tenen una pràctica regular. És evident que l’exercici esportiu té molts beneficis (físics, mentals, socials…), però mentre els sistema segueixi amb aquesta direcció serà complicat veure canvis estructurals.

No es poden permetre comportaments violents i per acabar amb el problema hem d’anar a la base, entendre que l’esport és una eina educativa molt potent. S’ha d’educar en l’empatia, tenir tècnics que siguin referents, utilitzar metodologies per la introducció de l’educació en valors, canviar l’enfoc de la competició, on aquesta sigui part del procés i no el fi, i sobretot no perdre mai la part lúdica en l’esport juvenil. En definitiva, transformar des dels que pugen però utilitzant els que ja hi són, els esportistes d’elit han de ser models positius i no part del problema.

Així doncs, és fonamental que tothom remi cap a la mateixa direcció: federacions, directives de clubs, tècnics, famílies, col·lectius arbitrals així com institucions públiques, que han de vetllar i fomentar aquest canvi. Fa falta molta més inversió, ja que tenir una piscina o un pavelló nou està molt bé però si no fem que les persones que els gestionen tenguin aquest enfoc, no serveix de res.

Aquest article vol ser una crítica a tot aquell esport on hi ha fanàtics que es venten, a familiars que es criden i es tornen bojos, a aquells jugadors que inciten, a aquells àrbitres que no paren partits quan les coses se’n van de les mans, a federacions que només veuen la part econòmica, en definitiva, vol ser una crítica a tot l’esport que resta. Així i tot, val a dir que també hi ha un altre esport. Aquell esport on els
entrenadors també aplaudeixen als rivals quan ho fan bé, on les famílies acompanyen i cuiden als seus fills i als contraris, on els àrbitres tenen actituds pedagògiques o aficions que es respecten i van de la mà.

L’esport i l’activitat física, per natura no eduquen, no transformen, som les persones les que ho fem, però si que és una molt bona eina per aconseguir-ho. Per tant, només fa falta emprar aquesta eina correctament.

menucross-circle