Más resultados

Generic selectors
Coincidencia exacta solamente
Buscar en título
Buscar en contenido
Post Type Selectors
Artículos
Fotogalerías
Filtrar por categorías
Activitat física i Esport
Agenda
Arts i Cultura
Editorial
Entrevista
Especials
Glosera
Memòria Democràtica
Menorca terra de llegendes
Narrativa i Crònica
Opinió
Salut mental
Territori i Medi Ambient
Transfeminismes
Transfeminismes / LGTB+

Enriqueta Martí "la vampiressa del Raval": ¿monstre o mite?

Ens endinsem en un dels mites fundacionals de la Barcelona negra: la història d'Enriqueta Martí "la vampiressa del Raval". En aquest assaig intentem dilucidar quant hi ha de ficció, quant de cert, quant de relat i quant de interès a construir el monstre que, com assenyala Elsa Plaza, "s'adhereix a la “marca Barcelona”. Una llegenda, que produeix fins i tot rutes turístiques resseguint les seves passes des del Raval al cementiri de Montjuïc

Durant el segle XVI, la comtessa hongaresa Erzsébet Báthory assassinà al voltant de 600 noies joves que entraren a servir-la a la seva cort del castell de Csejte. Segons la llegenda, Báthroy sempre fou cruel i tirànica amb les seves donzelles, però entrà en una espiral homicida quan es va convèncer de que podria retenir la seva joventut i la seva bellesa si es banyava amb la seva sang, especialment si aquestes eren verges.

La història de l’anomenada “Condesa Sangrienta” ha tingut molta literatura al darrere, i ha estat especialment en el segle XX quan diverses veus crítiques començaren a qüestionar la credibilitat de la història, apuntant més bé a un conflicte d’interessos aristocràtics que volien treure’s del mig la influència de la rica vídua per a quedar-se amb les seves terres. D’aquí sorgirien els assassinats, el vampirisme, les orgies lèsbiques i la bruixeria. Són elements ja inseparables sempre que s’explica la seva història en obres fonamentals com La Condesa Sangrienta (1962) de Valentin Penrosa, i la re imaginació d’aquesta, tres anys després, a càrrec de la poetessa Alejandra Pizarnik. El monstre ha creat el mite? O més bé a la inversa?

Un altre exemple d’aquesta ambivalència entre monstre i mite, molt més proper geogràfica i culturalment, el trobem en els primers anys del segle XX a Barcelona. Al 1912, saltà a premsa per primer cop el nom d’Enriqueta Martí. El 10 de febrer d’aquell any fou segrestada la nena Teresita Guitart, creant una gran psicosi social com a conseqüència d’una onada de raptes a criatures que s’estava produint en la Barcelona de l’època. El dia 27 del mateix mes, la policia trobà la nena al pis d’Enriqueta al carrer de Ponent gràcies a l’avís d’una veïna que les havia divisat a ella i a una altra criatura a través d’una finestra.

Aquesta altra criatura era Angelita, qui s’identificà com a filla d’Enriqueta, sent en realitat la seva neboda, la qual fou robada de la seva cunyada fent-li creure que havia mort en el part.

Aquí és on començà la llegenda negra. Alertat el cos de Mossos d'Esquadra, van entrar al pis d’Enriqueta on van probar restes de sang, ossos suposadament humans, i diversos utensilis que suggerien que la dona es dedicava de forma sistèmica a assassinar criatures per extreure’ls els seus òrgans. La premsa es va llençar amb voracitat sobre aquest cas, magnificant les evidències de que havien succeït coses estranyes al pis del carrer Ponent i convertint la seva propietària en un monstre, una malèvola bruixa que exercia la prostitució i es dedicava a recórrer de nit els carrers per segrestar infants a qui treure la vida per quedar-se amb els seus òrgans.

Fins i tot es va generar el relat de n'Enriqueta com una mena de “Sacamantecas”, diu d’un home o una dona de classe baixa que segrestava i assassinava nens/es per a obtenir matèries primes pels remeis que després fabricaria per a la clientela de classe acomodada.

Un cop esclatà el cas, hi va haver una enorme onada de sensacionalisme, incloent vinyetes en publicacions com l’Esquella de la Torratxa o La Campana de Gràcia, on es representava satíricament Enriqueta com un monstre que segrestava infants, la terrorífica bruixa sorgida d’un conte de fades. Barcelona havia trobat el seu propi “Home del Sac”, una entitat similar a l’Ombra de Carl Gustav Jung, la qual simbolitza tots els temors irracionals de les supersticions socials, especialment en temps convulsos com era l’escenari de la Barcelona posterior a la Setmana Tràgica de 1909.

Enriqueta no va arribar mai a judici, ja que va morir a la presó abans d’haver de comparèixer davant els tribunals. L’únic cas pel qual se l’havia de jutjar era el segrest de Teresita, ja que no hi havia evidències reals respecte dels altres delictes (no s’havia pogut demostrar, per exemple, que els ossos trobats en les seves vivendes fossin d’éssers humans).

La seva mort es va deure a un càncer d’úter, però es va estendre el rumor que havia estat assassinada per altres convictes, envalentonades per ordres exterior. L’opinió pública va veure una mà negra en aquesta circumstància, la d’una classe acomodada que volia evitar a tota costa que Enriqueta arribés a judici i pogués donar els noms de la seva suposada clientela, a la qual vendria els ungüents que fabricava amb els greixos dels infants que capturava.

Morta la sospitosa, sortim definitivament dels fets racionals i ens endinsem de cap en el mite, que ha perdurat tal qual rumors i supersticions el van construir al 1912. No ha estat fins anys bastant recents quan algunes persones han decidit indagar en la foscor de la llegenda per intentar treure el net de què va passar en realitat.

Hi ha dos noms en particular que han contribuït a la causa: Jordi Corominas i Elsa Plaza. Ambdós van publicar el mateix any, 2014, dos llibres sobre el cas: Barcelona 1912. El caso de Enriqueta Martí. (Corominas) i Desmontando el caso de la Vampira del Raval (Plaza). Per altra part, el 2020 es va estrenar la pel·lícula La vampira de Barcelona, de Lluís Danés, on s’explora manifestament la via del complot burgés per inculpar Enriqueta i encobrir els creixents escàndols envers xarxes de tràfic sexual a menors per part de les classes altes.

Jordi Corominas va descobrir que metges forenses involucrats en el cas descobriren finalment que els ossos trobats a casa d’Enriqueta no eren d’éssers humans, moment en que hi ha un tall final en els fets ressenyats amb un mínim de rigor, i a partir d’allà tot el que queda és llegenda. L’autor sosté que el seu cas no és en absolut comparable amb el d’altres com Jack el Destripador, ja que ella no tenia una ment analítica que la pogués portar a ser una assassina en sèrie, i que el més probable és que el que necessités fou atenció psiquiàtrica degut al trauma que li suposà la pèrdua d’un fill.

Elsa Plaza, per la seva part, destaca l’interès simbòlic de crear (i mantenir a posteriori) una figura com la d’Enriqueta per a adherir-la a la “marca Barcelona”, ja que és més interessant de cara a l’opinió pública d’explicar aquesta llegenda, que produeix fins i tot rutes turístiques resseguint les seves passes, que investigar racionalment el que va succeir en realitat.

Tant Corominas com Plaza coincideixen en destacar que no hi ha cap evidència sostenible de que Enriqueta matés mai ningú, i apunten a un moviment interessat de la burgesia catalana per encobrir la seva pròpia corrupció i exhibir un cap de turc que distragués la mirada social.

Van comptar amb l’ajut dels mitjans de comunicació, cosa que també recull la pel·lícula de Danés. En ella, hi ha un moment en què el periodista fictici que ressegueix el cas, en adonar-se’n de què està passant realment, arriba a la següent conclusió: “El monstre no era ella, el monstre som nosaltres”.

El mite de la Vampira del Raval ens mostra bastantes coses, però potser la més important té a veure amb la misogínia i el classisme. És una llegenda impregnada de masclisme perquè obeeix als estereotips més arrelats al respecte: la bruixa, la segrestadora, la corruptora de menors, la dona sense fills/es que els roba d’altres persones, la captaire sinistre, la criatura de la nit… la “mala dona” en tota la seva esplendor. Per altra part, resseguim la marca del classisme quan veiem el focus posat en una dona que va haver de recórrer freqüentment a la mendicitat per sobreviure, convertida en una cortina de fum que ocultés el creixent escàndol dels abusos de la classe dominant, àvida de donar una lliçó a la classe obrera després de la rebel·lió de la Setmana Tràgica.

La vida d’Enriqueta de segur no va ser el que alguns/es dirien “exemplar”, i sí està comprovat que va cometre almenys un segrest i que va utilitzar infants per demanar almoina pels carrers, afegint la seva probable implicació (més o menys arrelada) en les xarxes de prostitució d’infants en la Barcelona de principis del segle XX (estan documentats dos segrests d’infants en el mateix carrer de Ponent on ella vivia, més l’existència d’un prostíbul infantil al Raval). Ara bé, a mesura que qualsevol investigació seriosa s’endinsa en les ombres del mite, resulta més qüestionable que Enriqueta fou, com fins fa no res la qualificava Wikipèdia, “l’assassina en sèrie més mortífera que hi ha hagut a Espanya”. La seva llegenda encara desperta la fascinació de qui l’escolta en la seva primigènia morbositat, però cada cop es fa més sòlida la contrapartida desmitificada que s’ha anat obrint pas en els últims anys.

El cas de la Vampira del Raval se’ns presenta en l’actualitat amb una doble afecció. Per una part, ens posa davant la nostra fascinació pel mal, igual que ho fan casos tan paradigmàtics de l’American Gothic com els de Ted Bundy, Richard Ramírez o Jeffrey Dahmer. Però per altra banda, igual que succeí amb la comtessa Báthory, ens posen un mirall respecte de la misogínia que sempre ha lligat les dones amb els arquetips de bruixa, vampiressa i corruptora d’homes i infants. En el seu llibre Diosas, brujas y vampiresas. El miedo visceral del hombre a la mujer. (2009), Susana Castellanos de Zubiría compartia la següent reflexió:

"A pesar de su dudosa existencia, la fuerza de la imagen de la bruja tiene un ímpetu inigualable. Su carácter es tan subversivo, subterráneo y enérgico que su símbolo trasciende las fronteras de la realidad. Más allá de la problemática social real que generó o de haber sido el último imaginario medieval, la bruja encarna la pulsión de lo instintivo, lo irracional y lo inquietante; en última instancia, de lo femenino. La creencia en la bruja fue real así como lo fue el miedo que inspiró. Y hoy en día aún produce cierto temor en algunos. Siempre vivirá agazapada en un rincón de la imaginación formando parte del inconsciente colectivo (2009, pàg. 198)."

L'inconscient col·lectiu, l’ombra de Jung a la qual ja ens hem referit, és el reducte on segueix existint la llegenda de la Vampira del Raval, motiu pel qual la versió negra de la seva història és encara la més coneguda i acceptada. Però la història d’Enriqueta fou clarament edificada, amplificada, distorsionada, fixada i recordada en base a aquesta dubtosa existència feta real per les pulsions i les pors d’un imaginari social determinat. En l’actualitat, és molt important indagar en les històries dels nostres monstres i, com a poc, fer-ho amb una mirada crítica quan es tractava d’individus pertanyents a col·lectius i classes dissidents (dona i pobra, en el cas d’Enriqueta). No és gens sorprenent, quan ho fem, que ens trobem amb una realitat bastant diferent de la que els relats hegemònics ens havien volgut fer creure.

Ensayo per Vincent Lozano

menucross-circle