Andrea Michaelsson és artista plàstica, tot i que no s’avergonyeix d’explicar que va començar la seva formació a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona. El camí que l’ha duita a pintar murals a Itàlia, França, el Regne Unit, Alemanya i Indonèsia és el mateix que la va dur a compartir tècniques de stencil i qualque exposició amb el mateix Bansky a The Cans Festival.

Avui parlam amb Btoy sobre el seu procés creatiu, sobre la influència de la mirada transfeminista i antifeixista en la seva obra, i sobre les seves empremtes artístiques als carrers de Menorca.

Com va començar el teu interès per l’art i la pintura?

Vaig començar a pintar fa ja vint anys al Raval de Barcelona. Era un moment de grans canvis “urbanístics”, per dir-ho d’alguna manera, de consolidació del model globalitzat i en què l’impacte de la massificació turística començava a notar-se. Acadèmicament, en realitat vaig començar a estudiar Dret, tot i que és cert que la meva educació visual va començar a casa perquè el meu pare era fotògraf.

Aviat em vaig adonar que la Facultat de Dret no m’interessava i vaig entrar a l’Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya, on vaig començar a explorar el món de l’stencil, que al final és molt semblant al revelatge fotogràfic però amb altres suports i materials.

Com vas arribar a l’stencil i el muralisme i quin vincle té per a tu amb l’activisme social?

El salt a la pintura i el muralisme coincideix amb el sorgiment d’una sèrie d’espais alternatius a les galeries d’art que hi havia a Barcelona, especialment Miscelánea, al carrer de Guàrdia del Raval. En aquest espai s’hi mesclaven la música electrònica, les exposicions, les performances, les xerrades i els tallers de tot tipus d’art. En tot cas, aquest brou de cultiu era en si mateix un enorme procés de presa de consciència, una manera de fer activisme des de l’art, pel seu lloc.

Soc part d’una generació que va viure la velocitat del canvi urbà a Barcelona de finals dels 90: la reforma del Raval, l’abandonament de grans superfícies i zones industrials, la transformació d’una ciutat tremendament grisa i la conversió en el model de ciutat turística que avui ja frega els límits de l’absurd. Aquest va ser el context que va fer sorgir una escena d’art urbà i grafiti en què em vaig submergir.

En aquell moment vaig començar a vincular-me amb espais autogestionats d’art, amb col·lectius d’artistes urbans que ens trobàvem a vegades a Londres, a Roma, a París o a Barcelona, sempre a la recerca de maneres de denunciar el model globalitzat que vèiem que s’instal·lava a les nostres ciutats. Cercàvem intervenir i pintar en les restes de les ciutats que vèiem transformar-se per sempre. Blocs de pisos de barris obrers, zones abandonades, fàbriques, etcètera. Van ser diversos anys de viatjar molt per tot Europa. Paradoxalment, aquests viatges començaven, segurament, per aquesta mateixa dinàmica globalitzadora que denunciàvem.

És veritat que vas arribar a exposar amb Bansky?

Sí, és veritat. El vaig conèixer el 2002, quan va venir a pintar a Barcelona. De fet, tenim una tècnica molt semblant. La veritat és que d’aquella època en conservo molt bons amics, alguns dels quals continuen pintant a escala internacional, com ara Zosen, l’ONG Crew, El Pez, Sensible, Oldie, i també Banksy.

També és cert que l’any 2008 marca un abans i un després en la meva carrera. Va ser quan Bansky va muntar The Canes Festival a l’estació de London Waterloo. Allà ens van convocar a més de 50 artistes de tot el món i ens hi vam establir durant diversos dies per pintar i intercanviar idees i mirades sobre l’art que fèiem, la manera com el fèiem, el motiu pel qual el fèiem, etc. Segurament va ser allà que la mirada crítica que actualment es veu a les meves obres es va fer més profunda.

Durant aquells anys, tots teníem una mirada molt polititzada de l’art urbà i el grafiti. El 2006 es va aprovar la Llei cívica, que va començar un procés de criminalització i persecució especialment contra tres subjectes que habitàvem permanentment els carrers: les treballadores sexuals, els skaters i els grafiters. Va ser tota una excusa per privatitzar espais públics.

Com eren les teves primeres obres i què en queda avui en dia?

He de dir que, quan vaig començar, l’art urbà era un àmbit molt masculinitzat: hi havia molt poques dones o dissidències de gènere. Llavors jo vaig començar a pintar les flappers anònimes dels anys 20 als Estats Units. M’agradava la idea de generar imatges de dones no conegudes que es rebel·laven, que es plantaven contra el patriarcat.

Després vaig anar fent altres stencils de dones més reconegudes, com Angela Davis o Frida Kahlo, que ara està bastant gastada, però que a principis dels 2000 encara era una icona de rebel·lia. M’agrada pensar que l’art urbà ha contribuït a visibilitzar un munt de dones i a generar una part visual de tot el cabal de discursos feministes que han emergit els últims anys a escala mundial.

I Menorca...

En un moment donat em vaig cansar de rodar i rodar per països i festivals. Vaig pensar en Menorca com un lloc adequat per reduir una mica el ritme de feina i de gira. Vaig fer el salt i no me’n penedeixo. Viure aquí és guanyar en qualitat de vida, tot i que reconec que falta una mica més d’amplitud en el terreny de la cultura i les arts, especialment pel que fa a l’art urbà.