Más resultados

Generic selectors
Coincidencia exacta solamente
Buscar en título
Buscar en contenido
Post Type Selectors
Artículos
Fotogalerías
Filtrar por categorías
Activitat física i esport
Arts i cultura
Crònica
Editorial
Entrevista
Especials
Glosera
Menorca terra de llegendes
Narrativa i Crònica
Opinió
Salut mental
Territori i medi ambient
Transfeminismes
Transfeminismes / LGTB+

Opinió

25/01/2024

Els menorquins de l'Holocaust i les polítiques de memòria

El 27 de gener és el Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l'Holocaust i a Menorca durant anys, també s'ha celebrat. Però per què? Què te a veure Menorca amb l'Holocaust? Ha afectat el canvi polític a les accions per la memòria? Les polítiques que recorden els horrors viscuts durant i després de la guerra no són un capritx ni una moneda de canvi entre governs, són part fonamental de la construcció de la nostra democràcia present i futura.

La matinada i el dia 9 de febrer de 1939 -prest farà vuitanta-cinc anys-, va ser un dia assolellat i fred que va marcar un punt d'inflexió per a l'illa de Menorca. Un nou trencament es produïa. Mentre per Ciutadella entraven les tropes de Franco, pels carrers de Maó destrossats pel bombardeig més cruel sofert en tota la guerra corrien centenarse de persones cap als molls amb la intenció de fugir a bord del Devonshire o el Carmen Picó. Va córrer el rumor que hi havia un tercer vaixell, l'Atlante, un vaixell marcat amb l'ombra de la tragèdia i la violència de la guerra, i que avui abunda en boca dels qui, oportuna i interessadament reivindiquen als seus "màrtirs". No obstant això, l'Atlante va resultar ser una trampa i molts dels que hi pujaren acabarien afusellats. Menorca era ara una ratera.

Centenars d'escenes dramàtiques van passar alhora aquell dia. Gent que no va arribar per poc, gent que no va poder avisar als seus que hi havia el vaixell, gent que va dubtar fins al darrer moment, la separació dels ésser estimats, etc. 

Entre els menorquins que ja eren a la península i creuaven els Pirineus tot just uns dies abans i els quasi 600 que van fugir amb aquestes dues embarcacions, en total la xifra de persones exiliades puja -segons Portella- a un milenar. Però la tragèdia no marxava amb les persones, sinó que val tenir present totes les que van quedar a l'illa. Moltes famílies no s'agruparien fins passats anys, d'altres quedarien trencades per sempre. Encara avui hi ha famílies que 'tenim gent a França' i no saben perquè, ja que durant la dictadura els 'de França' van ser totalment estigmatitzats i sovint, famílies que s'havien quedat a l'illa en van renegar.

L'exili no va ser fàcil. Primer els camps de concentració d'Argelers i Barcarès. Més de 100.000 persones a la platja d'Argelers en ple febrer. Després les companyies de treballadors estrangers o l'exèrcit francès -legió estrangera- per poder sortir dels camps. Amb sort, qui tenia contactes ja establerts al país podria sortir. Homes a una banda, dones i fiets i fietes a una altra. Els va costar un bon temps saber on eren uns i altres. Els republicans menorquins que fugien d'una més que possible repressió i es trobaven en camps de concentració, els esperava encara un destí pitjor: l'Alemanya nazi ocupava bona part de França. Tot just havien passat uns mesos i de nou es trobaven en mig d'una guerra.

Els menorquins no tenien gaires opcions, o bé fugir dels alemanys o bé lluitar contra ells. Són uns quants els casos coneguts de menorquins que van participar de la resistència contra l'ocupació.

També cal tenir present que la resistència contra els nazis podia prendre diferents formes: participar en xarxes de suport, sabotejar línies de comunicacions, amagar gent, emboscades, etc. De fet, alguns d'aquests maquisards van lluitar tota la guerra fins a l'alliberació de la França que els havia "acollit". Malauradament, alguns altres no tingueren la mateixa sort. Quaranta-cinc menorquins van ser capturats pels nazis i deportats als camps de treball i d'extermini. D'aquests, alguns, tot i passar per un calvari, van ser alliberats pels aliats i van sobreviure. Alguns altres, en canvi, van morir d'extenuament als camps de treballs o exterminats als camps destinats a tal funció. 

Tot i derrotada l'Alemanya de Hitler, alguns menorquins no havien acabat la seva lluita. Alliberat París el 1944, bona part dels guerrillers republicans que hi havien participat s'endinsen després als Pirineus amb l'intenció d'envair Espanya i derrotar Franco.

Els maquis no arribaven a 5.000, però confiaven amb l'aixecament a l'interior i amb l'ajut dels aliats. Res d'açò va passar i l'operació va fracassar estrepitosament, amb el resultat de més morts i empresonats. També en aquesta operació hi va haver menorquins com per exemple Antoni Pons Melià. Amb la guerra acabada a França, alguns menorquins van decidir tornar. Altres van continuar l'exili cap a Amèrica. Uns altres ja no tornarien mai més. Les històries de vida són ben variades. Hi va haver gent que va formar noves famílies (havien passat més de cinc anys de la sortida de l'illa), altres es van reagrupar a França, altre no tenien ningú i senzillament van quedar allà.

També n'hi va haver que van morir durant aquests primers anys d'exili (per diferents causes) com Francesc Mercadal, el darrer Delegat del Govern de la República a Menorca mort a Carcassona -on encara roman- o el darrer batle republicà de Maó, Francesc Pons Carreras que va morir a Birkaden. Són casos que com a representants polítics no han sigut reparats, com el president Manuel Azaña, que fins al 2019 no va rebre la visita i homenatge de l'actual president de l'Estat. 

Amb tot, vençuts els nazis, a Europa es va començar a construir la memòria democràtica, la qual va quedar clar, com per exemple a Itàlia, que es fonamentava en l'antifeixisme. L'antifeixisme havia derrotat el nazisme i, per tant, era el pilar de la recuperació democràtica. Sovint es tendeix a afirmar que pel fet que Espanya va quedar sota la dictadura del general Franco no va participar de la construcció de la memòria democràtica i antifeixista europea, però com hem vist, açò no va ser així.

La lluita dels exiliats enllaça amb tota aquesta memòria contra el feixisme al Vell Continent, per la qual cosa el republicanisme menorquí i d'arreu de l'Estat forma part d'aquest procés. Així doncs, aquest dia de record i memòria, no ha de ser només d'homenatge als menorquins que passaren pels camps nazis, sinó que ha de ser també un dia per reivindicar la nostra part en la construcció de la memòria antifeixista europea. 

Les polítiques de memòria en retrocés?

Finalment, en tractar-se d'una data i d'uns fets prou rellevants, s'han activat diferents polítiques de memòria des de fa uns anys. D'una banda, el sindicat CGT celebra des de fa vint anys un acte al passeig marítim de Ciutadella. Al principi sembraven un arbre, però aquest "desapareixia". Llavors, el 2009, mitjançant subscripció popular (bons de 5 €) es va col·locar la placa -en record a tres ciutadellencs assassinats als camps: Josep Caules, Manuel Marquès i Ignasi Moll- i erigir el monument. Així doncs, cada any celebren un acte de memòria en el qual tenen lloc diversos parlaments i alguna actuació musical. Aquest dissabte, tindrà lloc una nova edició de l'acte memorial.

Imatge de l'acte a Ciutadella cedida per Luis Camarero

D'altra banda, des del 2017, el Consell Insular de Menorca, amb el suport de la totalitat dels ajuntaments, s'havia organitzat cada any -a excepció de la pandèmia- amb motiu d'aquest dia internacional un acte d'Homenatge a les víctimes menorquines als camps nazis. L'acte ha tingut cada any el mateix format: una presentació institucional a càrrec de representants polítics, una conferència a càrrec d'un perfil especialitzat i una funció teatral  relacionada amb el tema.

Aquest any de moment no s'ha vist cap menció ni referència sobre el tema. Tal vegada és una memòria que els nous habitants del Consell no volen reivindicar? Potser els incomoda? 

Ensayo por Miquel Lopez Gual

menucross-circle