Incertesa, decepció, por, temor són algunes de les paraules que ressonen entre l’electorat progressista preocupat pel territori de Menorca. Por, especialment perquè el Partit Popular de la mà de Vox puguin fer de la carretera general de Menorca una autèntica autopista, i puguin derogar el PTI recentment aprovat. No s’ho pensaran dues vegades a acabar el pont de Rafal Rubí, i a fer doble carril a tota la carretera general.

Són 33 vots els que canvien el relat en el Consell Insular de Menorca. De fet, segurament no estaria fent aquest article si el govern del Consell Insular de Menorca s’hagués mantingut. Menorca ha deixat de ser el bastió a batre per l’extrema dreta, per tant, ja no és una de les excepcions de les quals sempre havíem presumit arreu de l’estat. Ara Vox té 2 regidors, a Maó i Ciutadella, 1 conseller i 1 parlamentari.

Ara ens trobam en una situació en que el Partit Popular i Vox han arribat a un acord, i el Consell Insular de Menorca ha suposat ser una moneda de canvi per a Marga Prohens, permetent que la Consellera de Vox passi a formar part de l’executiu, però en canvi, es protegeix d’aquest a l’executiu autònomic. A més, com a Conseller tindrem en Joan Pons Torres, obertament contrari al català, negacionista de la Covid; a banda de ser contrari als avenços en drets del col·lectiu LGTBI, deixant perles com que: “Es poder homosexual tindrà una enorme capacitat d’atemorir i perseguir a persones, institucions, col·legis o empreses contràries a s’ideologia de gènero LGTBI” al seu article titulat LGTBI-Inquisició publicat al diari Menorca.

L’esquerra perd l’hegemonia

Per què s’ha donat aquesta situació? Com hi hem arribat? Tirar pilotes fora és el més fàcil, tot i que sigui cert que l’onada global de la dreta reaccionària, la polarització de la societat i el paper que juguen els mitjans de comunicació tradicionals tampoc ha ajudat gens. Però una cosa és certa, i l’apuntava el meu company Miquel López a l’article titulat “Hegemonia, aporofòbia i 4 apunts més” publicat en aquesta revista, i és que la batalla cultural l’esquerra fa anys que l’ha perduda. 

Podemos durant els anys 2014 i 2016 va ser capaç d’aglutinar aquestes sensibilitats i de qüestionar les lògiques neoliberals imperants, assenyalant d’arrel les desigualtats i la concentració de capital i poder per part d’una minoria de la població. Però aquest discurs es va difuminar amb el temps.

Cert és que s’ha apujat el salari mínim com mai, un 47% des del 2018, les pensions un 8,5% el darrer any i que recentment s’ha aprovat la llei d’habitatge; que a curt termini, evita pujades abusives per part de grans propietaris i especuladors. Només per posar-ne uns pocs exemples. Però ha demostrat ser totalment insuficient, ja que el poder adquisitiu de la majoria s’ha vist reduït.

S’ha demostrat que amenaçar amb la por que vindrà la ultradreta, no mobilitza, i molt més després de “governs progressistes” que han governat a les Illes Balears.

Molta Biosfera; poca sostenibilitat

I què podem dir de la gestió insular? He vist poquíssima autocrítica aquests dies. Des del 1993 Menorca és una Reserva de la Biosfera, i en presumim d’ella, però encara queda molt camí per ser-ho en tots els àmbits. I quin és aquest camí? 

Cert és que s’han protegit molts paratges naturals, especialment platges, i que s’ha protegit molt sòl rústic. Però l’activitat econòmica i humana de l’illa no és amigable ni respectuosa amb el planeta, ja que les estimacions d’arribada de turistes aquest estiu encara serà major. Un exemple és que ja hi ha missatges d’alerta de què aquesta arribada de turistes posa en perill els nostres recursos naturals, especialment l’aigua.

La llei del turisme aprovada en el Parlament balear, congela les places turístiques, però el que s’ha de fer és reduir-les per conduir-nos cap a una activitat econòmica més respectuosa amb el medi ambient. El decreixement turístic és l’únic camí.  I no vull xerrar de diversificació econòmica perquè s’ha repetit tant aquesta campanya, que ja quasi l’hem buidada de significat.

I què dir de la mobilitat? És un dels factors essencials per la sostenibilitat de l’activitat humana també en el nostre dia a dia. En 8 anys s’ha estat incapaç d’acabar les obres de la carretera, i de complir una de les seves promeses electorals quan van entrar al Consell Insular; enderrocar el Pont de Rafal Rubí.

No podem considerar-nos una Reserva de la Biosfera de ple quan el nostre mitjà de transport principal és el cotxe particular. Hem de tenir una xarxa d’autobusos pública que arribi de tots els pobles, a les seves urbanitzacions. Tampoc pot ser que no es pugui anar amb transport públic a l’aeroport de forma directa des de qualsevol poble, o que els caps de setmana les freqüències d’autobús els caps de setmana sigui de cada 2 hores. Perquè hi hagi  un canvi cultural en la mobilitat illenca s’han de posar les coses fàcils a la gent. Prova d’açò, és que amb la gratuïtat del transport públic el nombre d’usuaris d’autobús ha incrementat en un 70% en el darrer any. Amb facilitats, la gent respon.

I encara podria xerrar de l’abandonament del camp, del nombre de llocs que actualment hi ha en desús. També podria xerrar de la gestió forestal, de la prevenció d’incendis i de l’economia circular i de la gestió de residus. Tot un camp per recórrer i explorar aquí a Menorca. Ara ja sabem el que vindrà: la política del no límits posa encara més en risc la nostra estimada Menorca. La política que no fem, la faran els altres. La política que no fem la faran contra noltros.